La Lluna de Banyeres

Tots sabem que les promeses, promeses són; que l’amor etern, l’amistat per sempre, la lleialtat absoluta són paraules imprescindibles a l’hora de convèncer algú per comprometre’s.

Tots sabem que la Lluna no ens la pot regalar ningú, però de tant en tant ens agrada que ens l’oferisquen. Ara bé, a l’hora de la veritat, quan ja eixim d’eixe embolcall de fum blanc de berbena, no reclamem aquell satèl·lit, però si esperem, almenys, la lògica atenció terrenal, aquella que està a l’abast de qui ens ha engalipat. I no parle de parelles.

Tots sabem que als programes electorals dels partits polítics ha d’haver-hi allò que se’n diu “promeses estrella”. No estan mal per donar-li fatxenda comunicativa a la campanya, per intentar imaginar que els nostres polítics creuen en el llarg termini, però fa riure pensar que, a aquesta alçada de la partida, la gent hi crega cegament.

Tots sabem que, si els polítics no acompleixen aqueixes grans promeses, al·leguen la manca de pressupost pel desbaratall econòmic que ha deixat el govern anterior o asseguren que hi ha diferents interpretacions d’allò promés i, al final, les excuses són acceptades.

Tots sabem, però, que els altres compromisos polítics, els fàcils d’acomplir, també se situen, més d’una vegada, a 384.400 km de la Terra, perquè o es deixa passar el temps “prioritzant” altres assumptes o s’aborden de mala manera. I entre aquestes pseudollepolies electoralistes trobem sempre les referents a la normalització del valencià.

Tots sabem que, a Banyeres, els polítics ja han entés que ignorar l’ús majoritari del valencià com a llengua principal de comunicació pot ser una errada política massa gran. Així, els nostres governants tracten de penjar-se la medalla al mèrit lingüístic amb quatre bajanades que traspuen ignorància i manca de respecte. Col·loquen dues frases estàndard al seu programa per fer creure que promouen la igualtat lingüística i, quan tenen el bastó consistorial, no acomplixen ni això.

Tots sabem que açò ha passat sempre, però deixeu-me que comente l’última sessió d’aquest teatre de l’absurd. Banyeres s’ha omplert de faristols turístics informatius, la qual cosa em sembla una molt bona i necessària actuació (malgrat el dubtós gust estètic) d’aquest nou govern. Quan he volgut llegir-los m’he trobat amb un text principal i prou més llarg en castellà i, a un costat, de manera ridículament testimonial, una reducció d’aquest escrit en valencià i en anglés. Ara jo pregunte, ¿açò és el que entén aquest govern per “unificar el model de retolació de carrers i completar la retolació en valencià” tal com resa la seua bíblia electoral?. Si volen ignorar que la majoria del poble parla valencià, ignorar que moltíssima gent que el visita és valenciano-parlant, ignorar que és normal que els turistes sàpiguen que ací tenim una llengua nostra i ben bonica, ignorar que la llei exigeix igualtat entre les dues llengües oficials, ignorar la seua “promesa terrenal”, és que són poc menys que el substantiu del verb ignorar.

Tots sabem que els nostres polítics no han apostat mai per la dignitat i normalitat de la nostra llengua, però que no ens prenguen el pèl, que no estem parlant de regalar la Lluna.

Sorpresa

Descobrir de colp que estàs soles és, sense remei, trist. Pensaves que ets extravertida, que tenies una vida social activa, que tenies amb qui fer-te una canya. Però no. I no saps què és més trist, que la realitat siga eixa o que hages pensat tot aquest temps que era una altra.

Te n’adones que no has procurat viure la teua vida sinó la que s’esperava de tu. Et sorprens perquè et creies llesta, però reflexiones i aplegues a la conclusió que tu t’ho has buscat, que no està bé fer el que se “suposa” que has de fer i, a més, tampoc està bé ser solament una part d’una altra persona i no procurar-te una vida pròpia, amb recursos per a les situacions on deixes de ser part d’un altre.

Però no et deixen queixar-te perquè tens un pis, menjar i un ordinador per estudiar. Un pis on vius soles, menjar tranquil·lament sense que ningú et moleste i un ordinador per estudiar, estudiar i estudiar.

Pensaves que podries estar soles tot el temps que et proposares perquè pensaves que era suficient amb ser tenaç i forta; que tu també podries ser, si t’ho plantejaves, una persona solitària. Però allò que interessa de la soledat a les persones que s’autodenominen solitàries és poder deixar de ser-ho en el moment que ho necessiten. Però la soledat imposada, la que descobreixes un dia de colp, no té l’agradable sensació de descans i temps de reflexió, perquè no pots escapar quan tens la humana necessitat de tindre una conversa.

Repasses el correu electrònic, mires el telèfon mòbil, passes amb el comandament per tots els canals i obris la nevera per assegurar-te que és així, que estàs soles i no tens amb qui compartir una cervesa, una preocupació o una banalitat. No tens res més divertit a fer que viure la vida d’una altra persona a través d’una pel·lícula, una serie de televisió o un llibre, però que, en el fons, tampoc vols fer-ho perquè tems el moment d’eixir d’eixa vida i tornar a descobrir de colp que estàs soles. I això és, sense remei, trist.

Per a inquiets i inquietes

Per als qui esteu per València o podeu acostar-vos, vos anime a que vegeu CINEMA EN VALENCIÀ, gràcies al III Festival Inquiet:

Quaranta i espere que més

Normalment me'n recorde de quasi tot, però no havia caigut que fa ja un any que tinc aquest bloc i que, amb aquest escrit, són 40 les voltes que he volgut contar alguna cosa. No he escrit amb massa freqüència, però el que intuïa quan el vaig inaugurar s'ha complert totalment: açò és una molt bona idea.

Escriure, i tot el que comporta aquest acte tan íntegrament humà, resulta enriquidor. Comunicar-se mitjançant paraules, a través de la pantalla i cap a un buit que no sap massa bé qui té al darrer, m'ha permés desofegar-me, reflexionar, xarrar per xarrar, explicar, declarar intencions, posicionar-me i compartir.

Aquesta idea dels blogs és genial perquè et permet conèixer moltíssimes aportacions personals de gent molt diversa i amb la qual, en la vida real, pot ser no pogueres tindre una conversa o una estoneta perquè et contara tot allò que la inquieta. A cadascú ens preocupen assumptes diferents i, a banda d'animar a tothom a tindre el seu bloc i escriure, vos espente a cotillear els blocs personals que hi ha a la xarxa. Es descobreixen i s'aprenen infinitat de coses.

Pràctiques

Em queden dos setmanes de pràctiques (de la carrera d'Humanitats). He preferit fer això a fer una assignatura optativa, perquè pense que segur que puc aprendre més treballant i veient com es treballa que obrint-me la monyica agafant apunts.

I així està sent. Pels matins vaig a Escola Valenciana - Federació d'Associacions per la Llengua, on Amanda sempre em té preparades cosetes molt interessants per fer. Em passe les hores redactant i m'encanta. Quan no és una nota de premsa, és un article, o un dossier didàctic, o un e-mail, o el que siga!

Però el que més m'agrada són dos coses: els projectes que Escola Valenciana du endavant i la finalitat última per la qual treballen. Les Trobades, el Cinema a l'escola, els materials educatius en valencià, la revista Sembra, el festival Inquiet, la Gira de músics en valencià, el congrés Escola i Societat Sostenible, etc. Perquè el seu COMPROMÍS PEL VALENCIÀ és ferm i necessari.

Està clar que cadascú veu necessàries una sèrie de coses i entre les qüestions que jo considere primordials per a la nostra societat està l'educació. Serem en el futur allò que el nostre sistema educatiu planifique i, per això, l'educació en valors i respecte cap a la diversitat haurien d'estar en la primera línia de prioritats.

Considere que entre aquests valors i respecte a la diversitat ha d'estar la tolerància cap a totes les llengües i el tindre cura de conservar i fomentar les expressions culturals de cada poble. Però als valencians ens cal començar per nosaltres mateixos. Tenim una història tortuosa quant a autoestima i afecte a la cultura pròpia. I eixe és un punt imprescindible per saber qui i com som.

No és qüestió d'egocentrisme, però qui no valora la seua pròpia llengua i arrels, ben difícil tindrà el respecte cap a altres cultures.

Per açò estic contenta amb les meues pràctiques. Treballar, des de l'escola, per fomentar la nostra cultura valenciana, la nostra llengua i identitat, des d'un punt de vista multicultural i multidisciplinar, per a mi és una tasca necessària.

I, si be no coincidiré amb tots en aquesta necessitat, sí pense que podeu entendre la meua complaença amb les meues pràctiques a la FEV, perquè és fantàstic tenir la sensació d'estar fent alguna cosa útil.

Aniversari a 34º 40' S 58º 24' O

Som molt “sorpreseros” en la meua família i esta vegada hem tirat la casa per la finestra. Per celebrar l’aniversari de mon pare (50 anys sempre és una data de celebracions) ens l’hem emportat, sense que ell sabera res fins no estar facturant en Barajas, a Argentina.

Hem passat uns dies genials els cinc, les meues germanes i els meus pares, i hem pogut gaudir de les meravelles naturals d’un país que, no obstant, de les millors coses que té és la seua gent.

En aquest cas, ni les paraules ni les fotografies que ací vos pose, retraten ben bé el que allí hem vist i viscut. Tanmateix, ací teniu un resum dels 12 dies que hem passat per terres argentines.

Dia 6 d’octubre: VIATGE D’ANADA

Dia 7 d’octubre: APLEGUEM A BUENOS AIRES I VOLEM A EL CALAFATE

Clima i paisatge estepari, amb quasi totes les cases amb teulades de xapa de colorets. En una dècada quasi ha triplicat la seua població, el 80% de la qual no supera els 45 anys. Es tracta d'una zona de dinamització econòmica a partir del turisme, on l'aeroport, que fou construït l'any 2000 (abans s'anava en cotxe des de Los Gallegos, a 200 km) ha sigut clau en aquesta explosió demogràfica i econòmica.

Dia 8 d’octubre: GLACERES

Amb un vaixell vam anar recorrent part del Lago Argentino (que és més gran que tot Buenos Aires!) i vam poder vore les glaceres més grans de la zona i les seues pannes de gel (trossos que es despengen pel desgel).

Dia 9 d’octubre: GLACERA PERITO MORENO
El Perito Moreno és una de les glaceres més grans de la zona, però la seua importància radica en que és l'única que està en equilibri, és a dir, que no està retrocedint pel desgel del famós calfament del planeta. A més, està en un lloc privilegiat per poder ser visitada i cada certs anys (no es pot saber amb exactitud) es produeix el fenomen de la "caiguda", que és el despreniment, en pocs segons, d'un bloc de gel immens que permet unir dos llacs.

Dia 10 d’octubre: PASSEGEM PER CALAFATE I VOLEM A TRELEW


Dia 11 d’octubre: ALBIRAMENT DE BALENES I ELEFANTS MARINS

A Península Valdés (al nord de Trelew), en aquesta època, les balenes s'acosten a les seues badies o bé a donar a llum els seus balenons o bé a emparellar-se. L'espectacle és preciós. No cregueu que es veu com en un documental. Ens acostem amb un vaixell que para el motor i tots ens quedem en silenci. És aleshores quan pots intuir sota l'aigua els moviments de les balenes i de tant en tant contindre una exclamació quan surt a la superfície el cap o la cua.

Els elefants marins són una altra història. Aquestos també s'acosten a les platges de Península Valdés a parir i copular, però són tan lents que, en una hora que vam estar observant-los (des d'una senda propera), sols vam poder apreciar quatre o cinc moviments interessants. Allí estaven dormint plàcidament.

Dia 12 d’octubre: PASSEJADA ENTRE PINGÜINS. VOLEM A BUENOS AIRES

Cap al sud de Trelew anàrem a fer la visita a més d'un milió de Pingüins de Magallanes. També per aquesta època venen des de Brasil a algunes platges argentines per recuperar els seus nius d'anys anteriors i posar nous ous. Solen mantindre's fidels a les seues parelles (sempre que la fecundació anterior haja sigut exitosa). Els nius s'escampen al llarg d'una enorme extensió de terreny estepari i contínuament un membre de la parella recorre (a pas de pingüí!) els metres que separen el niu de la mar per aconseguir aliment per a la seua família. Una curiositat: podem trobar tant parelles heterosexuals com homosexuals.

Dia 13 d’octubre: VISITA A BUENOS AIRES I ESPECTACLE “ESQUINA CARLOS GARDEL”

Buenos Aires és inmens. La ciutat i la seua àrea metropolitana aglutinen el 37% dels quasi 40 milions d'habitants argentins. És una quadrícula urbana arrebossant de vida, alegria, misèria, espectacle i color. Férem una passada pels seus principals carrers tan fugaç com insuficient per captar l'essència de Buenos Aires, però el sabor de boca que ens va quedar va ser molt agradable. A la nit anàrem a l'Esquina Carlos Gardel, un teatre habilitat per fer un sopar-espectacle on poguérem gaudir del tango. Genial.

Dia 14 d’octubre: VOLEM A IGUAZÚ. CASCADES DES DE BRASIL

Abandonàrem l'estepa i ens endinsàrem en plena selva subtropical, on la humitat oscil·la entre el 75% i el 90% i la temperatura entre els 10 i els 32º al llarg de l'any. Calor i pluja. Però el capritx dels moviments geològics feu que es confomaren aquestes immenses cascades d'Igauzú i la pluja i la sensació d'ofegament passen a un segon plànol. Aquest dia passàrem la frontera i vam vore aquesta meravella des de Brasil, on podíem situar-nos justament cara a cara amb les cascades. El riu separa ambdós països. Com diuen per ací: Argentina posa l'escenari i Brasil la platea amb les butaques. aaa

Dia 15 d’octubre: CASCADES DES D’ARGENTINA aaa

Aquest dia sí que ens vam remullar! No parava de ploure. Però quina immensitat de paisatge. Les passarel·les ens permetien aguaitar-nos a les cascades i vore-les de costat, per damunt i per sota. I quan dic per sota, és per sota, ja que també pujàrem a una llanxa i s'acostàrem a dues cascades fins que la caiguda de l'aigua ens va permetre. L'habilitat dels conductors és fonamental, perquè és de bojos anar així pel riu. No tenim cap foto d'eixos moments perquè era impossible traure la càmera: plovent, dins d'un riu amb una llanxa que es doblava fins tocar l'aigua pel lateral i acostant-se a les cascades. Quanta aigua vaig engolir! aaa

Dia 16 d’octubre: VOLEM A BUENOS AIRES. DES D’ALLÍ, VOLEM A BARAJAS

Tot un luxe esmorzar el dia del meu aniversari amb la meua família mirant les cascades d'Íguazu per la finestra. Després, maletes, borses, furgoneta, aeroports, espera, espera, espera...

Dia 17 d’octubre: amb un retràs de 5 hores, apleguem a casa a les 12 de la nit.

Si he de de posar alguna "pega" eixa és que la informació que ens aplegava mitjançant els guies era massa "correcta". He trobat a faltar un esperit més ecològic en les seues explicacions. Això sí, malgrat açò, he aprés moltíssim perquè eren tots i totes molt agradables i didàctics amb nosaltres.

El balanç: més que positiu. Un viatge familiar inoblidable.

Consciència cancerígena

Estem envoltats de xifres. Porte tota la setmana convivint amb el PIB y el VAB; amb dades de població, índex d’envelliment i índex de dependència; amb la RDdF (Renda Directa de les Famílies) i la RFND (Renda Familiar Neta Disponible). És el que té estudiar geografia.

Però no cal ni obrir un llibre per trobar-nos amb una reducció numèrica de la realitat. Constantment escoltem per la televisió o la ràdio el nombre de morts en les carreteres o per violència masclista, els accidents laborals, el nombre d’operacions de cirurgia estètica, la quantitat de llibres que llegim a l’any, les hectàrees cremades en un incendi o la mitjana d’euros que cadascú gasta en les rebaixes. Estem tan acostumats a que ens aboquen dades al nostre cervell que no fem massa esforç per processar-les i entendre-les.

Hui m’he trobat amb un reportatge al http://www.elpais.com/ que sí m’ha fet detindre’m a meditar una estona sobre les xifres que la pantalla estava mostrant-me: La contaminación industrial multiplica los tumores en Cataluña, Huelva y Asturias. He fet un clic i m’he submergit en un document la mar d’interessant. Hi trobem una sèrie de documents en pdf amb mapes sobre els diferents tipus de càncers més comuns i la seua incidència sobre les poblacions de l’Estat Espanyol.

No ho he pogut evitar i he començat a fer zooms per apropar-me a Banyeres, el meu poble. No sé, no sé, la veritat. He mirat els índex del càncer de mama (estem pel mig en perillositat), els de pulmó (per davall de la mitjana), els de estómac (per davall de la mitjana)... I he començat a plantejar-me algunes preguntes: podem fer alguna cosa per millorar aquestes dades? Podem empitjorar en el futur? Si Banyeres balla entre els índex mitjans-baixos d’incidència (no són excelents, però podrien ser prou pitjors) no és per una política de consciència ni res paregut, sinó per una espècie de casualitat històrica. Els motius d'aparició dels càncers són, segons el reportatge de El País, molt diversos: l'alimentació, la contaminació atmosfèrica, la tardança a l'hora de tindre fills, la promiscuïtat (en els d'uter, pel turisme de la costa -¿?-), el consum de tabac, etc. I encara hi ha molts per determinar.

Però, amb tot el que se sap ara, amb totes les tècniques d’investigació que la comunitat científica maneja i amb totes aquestes xifres tan esclaridores, ¿no hauríem de ser més humils i considerar que no tenim el món tan dominat com pensem? Si no ens dóna la gana de tenir cura del medi ambient perquè no trobem massa relació entre l’extinció d’alguns animals i la qualitat de la nostra alimentació, o entre la pujada del nivell del mar i les considerables pèrdues econòmiques al litoral, o entre la reducció de superfície forestal del planeta i l’aire que respirem, podíem plantejar-nos, almenys, tindre cura del nostre entorn perquè el càncer ens afecta directament, a tots, i no es tracta de cap castic diví sense explicació.

La principal causa de l’augment d’aquesta lacara és, sense dubte, la nostra consciència, o millor dit, la nostra falta de consciència, ecològica.

Càncer de mama (1988-1998)

aldkjfaldsfjadsf

Renaixement

Dos mesos de desconnexió total. Des de juny, quan vaig fer un "talla i pega" amb unes fotografies, no havia escrit res al blog. Les oposicions em van absorbir, però sols mentalment perquè físicament no m'he aprimat ni un gram.

I no sé si haurà sigut per eixa desconnexió tant del món virtual com del real, però estic contenta amb els resultats de les oposicions. He aprovat, encara que m'he quedat sense plaça. Ja he fet un xicotet pas més.

Ara ja estic de nou davant l'ordinador. I dels apunts. A juny no vaig poder presentar-me als exàmens d'Humanitats i ara em toca fer colzes: Geografia Regional d'Espanya, Literatura Catalana i Psicologia. Una minestra de coneixements. Llàstima que siga per obligació i no els estiga gaudint massa.

Comence ja la següent cursa.

Preparada, llesta, ja!

Valencia no me pone

Xiques, xics... encara estic intentant traure'm la cara de circumstància que me s'ha quedat després dels resultats d'ahir...

En fin... a Banyeres m'ho esperava, però a la Generalitat havia confiat en un vot més crític. Però res, ací ni Fabra, ni Alperi, ni Rus, ni Terra Mítica, ni revolicades de cadàvers republicans al cementiri de València, ni xantatges de Formula 1, ni silencis de l'accident del metro de València, ni Cabanyal, ni pla eòlic, ni especulació urbanística, ni Cristo que els va parir... Als valencians ens va la marxa i punto.

Existeix una espècie de culte religiós i dogmàtic cap allò que diu Canal 9 i, pel que es veu, no cal aprofundir més enllà d'allò que ens venen com a notícia: inauguracions, espectacles, gota freda, invasions catalanistes i enquestes de satisfacció amb el govern. Eixa deu ser la nostra realitat, perquè Canal 9 mai ens amagaria coses ni ens mentiria, veritat? Per què el més normal és que la meitat dels valencians no conega encara el candidat del PSOE i en la vida haja sentit parlar de Compromís pel País Valencià, veritat? Els de RTVV, com pensen en el nostre equilibri emocional, sols ens mostren la cara bonica dels nostres governants. Què majetes...

Assumisc amb esportivitat la victòria del PP, la derrota de l’esquerra, és el que diuen els vots i l’estranya llei d'Hondt. Però ho assumisc amb por pel futur que ens espera (i que conste que odie els discursos apocalíptics).

Sé que ha guanyat Canal 9. Sé que ha perdut -encara que ja ho estava, de perdut- Joan Ignaci Pla (de res li ha servit baixar-se els pantalons amb un Estatut de vergonya. Ja els val...). I sé que Compromís pel País Valencià ha tingut més de cor que d’eficàcia. Més de voluntat que de realitat. Més d’il·lusió que de milers d’euros. I ja se sap que cal per a la política.

Purpurina

Tensió als braços i voler tenir una vareta màgica. Fer clic, purpurina, i allò que no entens ja no hi és. O no ha passat mai. O tornem enrere. S’angoixaran també ells? L’arc de la cella em respon. Batmans, senyors dels anells, guerres de les galàxies, dragons balls. Perquè la novel·la històrica no ajuda. Els super herois sí. Cent vint minuts. I jo sempre amb Heidi i la Guerra Civil...

Fluixa. Masegue el cervell i sospire. Cercles al coll. Al meu cap creix ira, por, fàstic. Què trie? Tot. O escull la seua ment? Ment on desitge desassossec, trastorn, apocament, dimonis. Ira, por, fàstic. Però no ho pateixen, això ho transmeten, infecten, però no ho pateixen, ho infonen, contaminen. Pensava que no però ho he descobert: existeixen, les males persones. Les de prop, les pitjors.

I què volen? La raó mai viu amb dimonis. Se la inventen. Se la creuen. Jo no dubte. No vull eixa raó. Tampoc m’apegue a la meua. Sols vull vore purpurina.

AMB ACCENT OBERT

Allí vam estar el dissabte passat, grans, menuts i mitjans. Alternativa entusiasta, de sentiment i enteniment.

Els valencians d'ací, els d'allí, els de prop i els de lluny. Els d'arreu del món.

Els valencians sense trucs de màgia, perquè sabem que el país es construeix creient en ell.

Els valencians que no inverteixen en hipoteques mediambientals ni paelles electorals.

Els valencians del català, sense complexos ni invencions lingüístiques impossibles.

Els valencians del valencià, amb accent obert a l'a.

A

A

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

I patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

AA

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

A
Deixaràs de comptar les síl.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

A
No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Respira

Molí Pont

Porte desapareguda quasi un mes i puc dir-vos, sense titubejar, on he estat ficada tots aquests dies: al Molí Pont.

Sí, sí, al Molí Pont. Hi haurà qui sabrà sobre què parle, però, als qui esteu ara mateix arquejant les celles, vos diré que es tracta d’un molí paperer construït a finals del segle XIX, a la vora del riu Vinalopó quan passa pel meu poble. Forma part de tot un conjunt de molins paperers (ara abandonats i ruïnosos, excepte dos d’ells), testimonis monumentals de la industrialització a Banyeres, d’un passat fabril que ajuda a entendre la idiosincràsia d’aquest enclavament de la Serra Mariola. És una zona fantàstica, de veritat, i molt digna de lluir i donar a conèixer.

Doncs bé, no és que haja estat literalment ficada dins del Molí Pont, però sí que ho he estat dins l’ordinador fent un treball sobre ell (per a una assignatura, Gestió i Tutela del Patrimoni Històric), perquè està planificat traslladar allí el Museu Valencià del Paper.

He gaudit moltíssim fent-lo i encara he de retocar-lo quan el professor em faça les correccions, així que, quan el tinga millor enllestit, faré algun article-resum per contar-vos més cosetes.

De moment pose ací unes fotos per anar situant-vos.

a

Plats en compte d'ulls

Totes les coses tenen els seus TÒPICS. I ja sabem que els tòpics tenen part d’exageració però també tenen un poc d’aproximació. Hui, per això d’estar des de les set del matí a la Plaça de la Reina de València (amb el treball de l’EMT), he pogut constatar (sense pretendre que les meues observacions es consideren científiques) que hi ha almenys un tòpic que no respon a la realitat i dos que sí . I no vaig a parlar-vos dels tòpics fallers.

El primer, aquell que hui he hagut de desestimar, és que els homes amb pipa són intel·lectuals. No és veritat. Cap a les 8’15, quan al carrer sols hi havia brutícia, joves intentant tornar a casa i jo amb el meu uniforme roig a la parada dels autobusos, ha aparegut un home fumant pipa, molt ben vestit (vull dir, vestit en pla clàssic), seriós, que s’ha posat a escodrinyar els cartells de la parada amb semblança interessant. Jo, contenta de fer un poquetet de feina, m’he acostat amablement i li he dit: “Perdone, senyor, bon dia. La parada està suprimida”. Però, abans que em deixara continuar per explicar-li on podia dirigir-se, aquest fals Sherlock Holmes, ha fet un pas enrere, m’ha mirat amb cara d’indignació i m’ha dit amb menyspreu: “¿Por qué me hablas así? ¡Yo te estoy hablando en castellano!”. Els tres segons que he tardat en reaccionar mentre he fet un grandíssim esforç per situar-me (“però si he iniciat jo la conversa”, “però si sols li he dit bon dia”, “però si jo he sigut amable”...), segur que estava fent uns ulls més grans que els d’Eva Hache. El que jo diga, que eixe sols tenia l’aparença de persona educada i culta, perquè mira que s’ha de ser ximple, insensat i ignorant per tindre eixa reacció.

Entrem en els tòpics que hui sí que s’han acomplit.

El segon: els japonesos i japoneses fan 30 fotos per minut. A les 8’35, quan el carrer estava igual que abans però sense aquell mal educat, ha aplegat un autobús del qual han abaixat espantats tot un grup de japonesos. Jo em pensava que s’havia punxat foc a l’autocar, però quan els he vist disparant fotos al Micalet al temps que corrien, he comprés que qualsevol imitació del típic turista del Japó es queda ben curta.

El tercer: la vida dels artistes és molt dura. Ja eren les 12, més o menys, quan han aparegut un xic i una xica que ja havia vist ahir. Ell és argentí i malabarista, i ella és de Bilbao i ballarina. Portaven dos anys treballant al Japó, però ara estan per ací “fent carrer” per continuar guanyant-se la vida. Això ell, perquè ella no pot posar-se a ballar en un raconent de vorera. Són artistes de veritat, preparats, amb material, bons gestos, trucs... saben atraure la gent i això es nota. Ningú que no estime eixa professió es recorre el món de plaça en plaça per recollir unes monedes, esperant, òbviament oportunitats, poques i difícils, per treballar en altres condicions millors. Fan riure els menuts, i els grans, donen vida a la ciutat, color als carrers. Però a València, ciutat de les Arts, de la Música i del Color, ser artista pobre està prohibit. Mireu les fotos.

Hui, hui, hui, els de Banyeres, els de Banyeres!

Quan he acabat de fer l'últim escrit al meu bloc he punxat en l'enllaç que tinc al Bloc de Carles. He pensat: "vaig a vore què ha escrit este últimament", perquè feia ja uns dies que no hi entrava i no sabia per on respirava.

I és que no podem ser més iguals. El seu últim escrit, "Alacant -per interior-", bé podria titular-se "La tranquil·litat de poder tornar", com el meu últim escrit, el que està baix d'aquest. Hem coincidit, sense saber-ho, en temps i tema als nostres blocs.

M'encanta.

La tranquil·litat de poder tornar

Quan em quede els caps de setmana a València, per estudiar un poc més, és quan més me'n recorde de Banyeres. Sembla que el meu cap ja s'ha acostumat a pensar que, de dilluns a divendres, ha d'estar a València (o on siga), estudiant i desconnectat del poble. I també s'ha acostumat el meu cos, entre setmana, a respirar la contaminació de la ciutat, patir els sorolls de cotxes, obres, gent..., a no passejar per la serra, a estar amb poca gent coneguda. No sols m'he acostumat a d'això, sinó que també m'agrada i em dona certa autonomia i llibertat. Viure soles a una ciutat també té això de bo.

Però sembla també que ni el meu cap ni el meu cos s'acaben d'acostumar a fer tot això els caps de setmana. Supose que per dues raons. Perquè després de cinc dies de tancada a casa estudiant i eixint tan sols a classe i a comprar es necessita un canvi d'aires, per molt que m'agrade la independència i anonimat que em dóna la ciutat. I també perquè tinc la sort de poder dir que no hi ha res com tornar a casa uns dies i vore els teus pares, les teues germanes, la teua famíla. No hi ha res com dormir sense soroll, passejar per la serra, obrir la nevera i que hi haja de tot, fer una cerveseta amb l'amiga que no veus de fa temps, aprofitar per apanyar alguna cosa de casa, jugar amb Lluca (la gosseta), eixir per la nit i xarrar i xarrar amb gent que coneixes... El que em fa tindre ganes de tornar a Banyeres de volta en quan és allò més senzill: l'aire i la meua gent.

Com en tot, volem allò que sols podem tindre de volta en quan. Valorem allò que gaudim amb comptagotes. Però quina sort que tinc de poder vindre a València per llaurar-me la vida i de poder tornar a Banyeres per penjar-me al coll dels meus pares i inflar-los a besades!!!

Super Evi

No sé molt bé quina seria la definició de "persona valenta". Supose que això depén de les situacions, de les dificultats a superar, de la manera de superar-les... No sé... Jo és que hui he tornat a pensar que la meua germana Eva és molt valenta. De veritat. És forta. I és curiós com Eva ha sigut sempre, de les tres germanes, aquella que ha aparentat més feblesa.

Ha tingut i té malalties ben estranyes. Però es queixa menys que jo d'un constipat i les va superant amb molta paciència. No ha tingut massa sort ni amb les amiguetes del cole, ni amb les amiguetes "de passejar", ni amb les amiguetes de la filà. Però es recupera de cada passada pijotera i infantil que li fan i, a més, que li demanen el que siga, que Eva no fallarà. S'ha tret una carrera universitària i un màster quan ella no volia ni fer el batxiller. I ho ha fet superant la gran fòbia que té als exàmens (que li han fet tindre insomni, mal d'esquena, d’estómac, reaccions en la pell...).

Hui se n'ha pujat cap a França. A canviar de treball, de casa, de poble... Se n'ha pujat amb el cotxe (són unes nou hores de viatge) amb Xamba (la nova gosseta), Cuiqui (l'esquirol), la super compra de menjar que li ha fet ma mare, les maletes, els trastos per a la casa... I amb tristor i nervis. I és que ja no ha pogut aguantar més. Per aguantar s'havia passat el cap de setmana amb mal de panxa i febre, de nerviosa. I hui ja ha deixat vore que, encara que no es queixe de res, viure soles a un altre país, a un poble menut en mig de no res, on no parlen la seua llengua, on la vida social no hi existeix a partir de les sis de la vesprada, on sols es relaciona amb pacients malalts i metges, és per deixar caure unes llàgrimes.

Però nosaltres ens quedem tranquils. Sabem que Eva, en contra del que aparenta i puga pensar molta gent, és valenta i forta. Sap el que vol. Sap guanyar-se la gent, i la vida. I, a més, ara ja no estarà tant a soles. Té a Cuiqui i a Xamba. I a nosaltres al telèfon mòbil.

La màquina del temps

De sobte estic en l’Edat Mitjana. Els plebeus paguem temorosos el delme a l’Església, una desena part de la nostra collita. No ens atrevim a negar-nos per por d’anar a l’infern, perquè, en el fons, encara creiem que el cel i l’infern estan on diu l’Església Catòlica. Si no és així, per què ho fem?

De sobte caic que l’Església viatja des del segle XXI a l’Edat Mitjana amb una combinació de tren d’alta velocitat i tren de rodalies: ràpid i massa a menut. Viatja per damunt dels rails de la història, ignorant, amunt i avall, les millores democràtiques que la gent del poble, i no ells, han aconseguit fer en aquesta xarxa de transport de vivències.

I en aquests viatges sempre cap enrere que fa l’Església, busque i no trobe, un dia com hui, una cancel·lació dels trajectes d’aquests trens per part de l’estat, el govern, els plebeus, el poder al cap i a la fi. Però, si eixos trajectes no es poden cancel·lar, si no podem evitar que l’Església anime els seus fidels a visitar i participar de creences més antigues que l’impremta, doncs, estaria bé que, almenys, el nostre sistema democràtic posara un transport alternatiu per als no catòlics o, si més no, estacions d’obligada parada a les medievalades eclesiàstiques.

M’explique: “El Constitucional avala el despido de docentes de religión por su vida privada” (El País, 23-02-07). Tot açò a partir de l’acomiadament d’una professora per viure amb la seua parella sense estar casada.

Sé que no tinc per què entendre ni compartir la normativa privada de cada empresa o associació en particular, que cadascuna posa els seus requisits per entrar-hi a treballar. Però el Tribunal ha considerat que les característiques del lloc de treball de professora de religió catòlica no poden ser les d’una “empresa a l’ús”, que aquests docents deuen destacar “pel testimoni d’una vida cristiana” i que l’elecció ha d’efectuar-se entre els declarats “idonis” per l’Església.

Però, en aquest punt, hauríem de recordar dues coses, per evitar ser atropellats pel tren dirección medievo sense saber què passa.

En primer lloc, on ha quedat el gran paraigües de la Constitució Espanyola amb el que tant s’omplin ara la boca alguns? Per què el Concordat entre el Govern Espanyol i el Vaticà es passa per la banda el forro alguns principis bàsics de la Constitució, com el de la no discriminació de les persones per sexe, ideologia, creences, vida privada...? Com és possible que hi existisca hui en dia un acord així, al marge de la legalitat? Per què hem d’ajustar estatuts autonòmics i concursos de Miss Cantàbria a la Constitució i no la relació Església – Estat?

I, en segon lloc, i no menys greu. Per què em de pagar entre tots i totes uns llocs de treballs, els de professors/es de religió, que depenen, pel que hem vist, exclusivament d’una entitat no pública? Com és possible que l’estat tolere, per una banda, que una institució religiosa no acomplisca certs punts constitucionals i, damunt, pague amb els diners de tots eixos actes que estan al marge de la Carta Magna?

Ah! Ja ho sé!!! És que, de sobte estic en l’Edat Mitjana!

Afortunada en l'amor

No sé si és veritat o no. Els rumors sempre són rumors, però ja se sap... cuando el río suena... a

Porte mesos estudiant oposicions, però centrant-me, sobretot, en la part pràctica, en els exercicis de geografia, història i història de l'art. El 90% del meu temps ha estat invertit en això. Em veia una enorme barrera en ells, però a poc a poc he anat organitzant-me, recopilant material, estructurant-me les idees, practicant moltíssim... 

I ara se sent dir que van a canviar el tipus d'oposició i que eixa part, la pràctica, van a llevar-la. Vaja! ja sé que el saber no ocupa lloc, però temps n'ocupa a cabassades i d'això, de temps, no és que estiga precisament sobrada a quatre mesos de les oposicions.

I quina mala sort laboral que tinc, jolines!

Cotorra i ministra

Fa més d'un mes de l'última volta que vaig escriure ací al blog. I moltes són les raons: em passe el dia davant l'ordinador redactant comentaris d'història, geografia i història de l'art (de les meues oposicions), llegint temes, apunts i llibres (de les meues oposicions), ordenant carpetes, fotos i gràfics (de les meues oposicions).

I clar, què és el que més m'apetix quan descanse de les meues oposicions? Què és el que faig? Doncs xarrar, xarrar i xarrar. Però, encara que considere els xats i fòrums d'Internet una bona manera de conversar, el que jo necessite és escoltar veus, que m'escolten, en persona, per telèfon.

Qui principalment "paga el pato" és Carles, al qual li conte el que siga: des que se m'han acabat els fulls per imprimir, fins la quantitat de voltes que en la història de l'art s'han representat Les Tres Gràcies. I sempre, sempre, les últimes notícies de l'actualitat política i social (que açò d'estar tot el dia connectada a internet fa que em done la sensació de viure-ho tot en directe). Li faig de periodista particular.

Però els següents en aguantar totes les meues teories (que tant de temps a soles i estudiant se m'acudixen) són ma mare i mon pare. Pobrets! L'altre dia ens vam riure de bona gana recordant un dinar que em vaig passar tota l'estona explicant les dificultats de l'arqueologia submarina i l'apassionant cas del vaixell fenici de Mazarrón. Mare meua! Als meus pares els van entrar unes sospitoses ganes d'arreplegar la taula i escurar... 

Encara que també crec que estan prou acostumats i que haurien de donar-los també alguna espècie de títol acadèmic, ja que sóc especialista en fer classes magistrals en qualsevol moment, però especialment a l'hora de dinar. Des que recorde, no sé, des de l'institut i, sobretot, durant la carrera de Publicitat i ara amb Humanitats i les oposicions, he contat tota entusiasmada les coses que he anat descobrint a classe o als llibres, teories i històries, meravellant-me o indignant-me.

I quan pense que, en compte de ser tan cotorra i, com em diuen a casa, ser tan ministra, podria escriure ací, al blog, i desofegar-me (per no saturar tant Carles i els meus pares), dubte de la importància de tot allò que m'acabava de fascinar, perquè tinc la sensació que ací, al buit d'Internet, la gent sap molt. No sé, sempre pense que encara no sé prou d'un tema per parlar-ne d'ell.

Qui em conega pensarà: "ara va i tens vergonya!". No, no és això. Encara que mai és tard per estrenar-la. ;-)

Informe de Vida Laboral

Ja vaig tenint una edat en la qual és molt normal que ens passen dues coses: que puguem contar anècdotes a l’estil “quan jo era xicoteta...” o “jo me’n recorde que...”, i que la major part del temps estiguem pensant en el treball (aquell que tenim, aquell que no tenim o aquell que ens agradaria tindre).

La primera de les coses, la de recordar historietes, jo la porte la mar de bé. Que anem a fer-li si tinc bona memòria. Mariola sempre al·lucina dels detalls que li trac als records i ma mare es posa nervioseta perquè li retrac tots els càstigs que m’han posat per ser tan... mala xiqueta?. El cas és que ja vaig tenint eixa sensació que allò que he anat vivint m’ha aportat coses bones i coses no tan bones, les quals, totes elles, les puc aprofitar per rectificar o potenciar. Percep que ara comence a captar la teoria que evoquen algunes frases cèlebres com Qui aprén i aprén i no practica el que aprén, és com qui llaura i llaura i mai sembra de Plató.

I la segona de les coses, pensar constantment en el treball, per a mi és complicada. És veritat que tots, tots, tots els dies pense en això: serà hui el dia? Em cridaran d’algun lloc? Coneixeré algú que puga tirar-me una maneta? Envie més currículums? Estudie més hores? Més coses? Més? Però no és una qüestió de quantitat. Ni tan sols de qualitat. Ja sabeu que és una qüestió de cafés: de fer-te un café amb la persona adequada (però també en el dia i en el moment just).

Així, el que més mal porte d’aquesta “espera” laboral, encara que ja sé que no hauria de fer-ne cas, són els comentaris del tipus “no associe jo Anna Pascual a treballar” (que m’ho han dit a la cara, ojo!). Per això vaig a aprofitar aquest espai per posar alguns punts sobre algunes is i coordinaré, així, les dues coses que hem comentat: fer memòria i el treball.

Per si algú es pensa que sols m’he dedicat en la vida a nimietats com traure Matrícula d’Honor a l’institut, traure’m una carrera universitària, començar-ne una altra, traure els cursos de doctorat i un fum de cursos més, estudiar oposicions i aquestes coses sense importància, ací va el resum de la meua Vida Laboral, ben variadet i ben graciós:

- fer fitxes (així anomenaven el meu primer treball. Quin riure recordar-ho! Escriviem, Eva i jo, a màquina –sense saber- els noms dels treballadors del taller en unes fitxes on després crec que posaven les hores que feien. No recorde quina edat tenia però erem menudetes).

- fer botons (açò em va ocupar més d’un estiu, des dels 12 anys fins els 15-16, més d’una estona que m’haguera agradat fer una altra cosa i, per això, més d'un cabreig amb ma mare),

- pelar els papers dels bordats dels jerseis i jaquetes (ma mare bordava sobre uns dibuixos en paper que havíem de llevar després. Era mooolt avorrit!),

- donar natació (d’açò no cobrava però com em vaig pegar cinc estius tots els matins ajudant a Amparo amb els xiquets a la piscina i, per això, ho nomene),

- plegar i embossar tovalloles (quan ja em vaig fer més majoreta, a partir dels 15 anys més o menys, vaig anar uns quatre estius a la fàbrica de mon tio Fernando a traure’m un extra),

- repassar jerseis i jaquetes per si tenen alguna tara (un estiu, quan ja no donava natació, vaig compaginar la fàbrica de mon tio Fernando pels matins amb la de mon tio Antonio per les vesprades),

- plegar, etiquetar i embossar calcetins (un altre estiu, quan ja no anava a plegar tovalloles, vaig estar baixant a Beneixama tots els dies a fer aquest treball a una fàbrica),

- Deformac (l’estiu abans de l’últim curs de la carrera vaig començar a anar a treballar allà. Després, durant eixe últim curs, anava els dijous i divendres. Quan vaig acabar eixos estudis he estat treballant allí tots els estius),

- Caixa Ontinyent (ací vaig estar quatre mesos fent les pràctiques de la carrera, al Departament de Màqueting),

- Mundomar (Tere i jo vam treballar dos dies de monitores de grups escolars a aquest parc temàtic de Benidorm),

- Arcansal (quan vaig acabar la carrera de Publicitat, vaig estar eixe estiu combinant el treball de Deformac amb el de l’Escola Esportiva d’Estiu de Banyeres),

- dependenta a una tenda de gèneres de punt (quasi tots els dissabtes pel matí –vaig faltar ben pocs- fins que vaig acabar Publicitat i RRPP vaig estar despatxant gent a la tenda de la fàbrica de mon tio Antonio),

- Civa Comunicación (açò va ser una xicoteta incursió en el món de les hostesses. Un dia vestida d’hostessa de Puritos Reig i prou),

- Professora de classes de repàs (no vaig a especificar massa, però he donat d’anglés, valencià, història, etc., en estiu i durant el curs, cobrant i sense cobrar, a gent coneguda i a gent desconeguda. M’encanta),

- Casal de la Joventut (ací vaig presentar varios projectes de cursos, aprovant-me'n un i, per això, em vaig passar uns mesos preparant-lo. Uns dies abans del començament em digueren que no anava a fer-se),

- TRP (després de la carrera, va vindre la meua primera agència de publicitat. Molta il·lusió. I molta decepció),

- Parés Consulting (després de la gran decepció de TRP, la gran estafa: els vaig fer una feina i a l’hora d’avançar o cobrar no m’agafaven el telèfon),

- Unió de Periodistes Valencians (després de la gran estafa de Parés Consulting, el gran avorriment. Hores tirades a la brossa i mesos d’esforç a un cul-de-sac),

- Inédita (després del gran avorriment de la Unió, la incomprensió total. Una altra agència més de publicitat que em contractava i m’ignorava sistemàticament),

- Fundació Ribera (i després de la incomprensió total d'Inédita, la gran esperança. Donar classe, l’any passat, a un cole de veritat em va donar forces per reconduir la meua vida i decidir-me per preparar oposicions per a l’ensenyament, perquè vaig gaudir com una xiqueta la nit de Reis i em vaig adonar que no se’m dóna malament),

- EMT (però reconduir la meua vida no és tan fàcil i estudiar una altra carrera a l’hora que prepare oposicions no aporta ni un euro a la meua butxaca, així que qualsevol treballet – aquest l’explique a A Rússia- combinable amb els meus nous estudis és benvingut).

Perquè no se m’han caigut mai els anells a l’hora de treballar on siga, ni espere que se’m caiguen mai.

Ni llops ni esperits

Sabia jo que les festes de Nadal em donarien peu a moltes reflexions. El cas és que estic tan saturada d’eixes reflexions que posar-les per escrit és ja quasi un martiri. Així que res, vaig a escriure el que em vinga ara mateix al cap i la resta d’històries me les deixaré bambant pel cap fins que que passen al subconscient i, més tard, espere, a l’oblit.

Ara tinc al cap a Teresa (la d’Ovidi Montllor). Ella ens va dir d’on veníem i que els Reis de l’Orient no existien. Ni llops ni esperits.

Quan descobreixes això moltes coses acaben i, aleshores, comença, en cada persona, una evolució d’interpretació dels Nadals tan personal com inevitablement lligada a les vivències i persones que ens envolten. Així que, parant-me un moment a pensar, jo del Nadal llevaria (o canviaria) moltes coses:

- les misses, els ciris i els Jesusets (total Jesús va nàixer en abril),

- els dinars de família (sobra menjar i falta conversa o, el que és pitjor, sobra menjar i sobra conversa!),

- les nadalenques pel carrer (més que res pels veïns que tenen penjat a la finestra de sa casa l’altaveu),

- les aglomeracions als comerços (se’ns acaba el món comprant, però els deutes se’ns fan tan grans com l’univers),

- la pregunta què fas en Cap d’Any? (i quina mania en fer alguna cosa suuper especial!),

- els anuncis de colònies i joguets (els primers no saps ni el que diuen –es pensen que tot el món sap francés- i els segons atordixen els xiquets amb tanta cursileria –generalment destinada a les xiques- o amb tanta exhibició de força –generalment destinada als xics- que se’n passen un poc),

- la programació de televisió (gales i més gales a l’estil “Noche de Fiesta”) i les estrenes de cinema (terceres, quartes i quintes parts de les pel·lícules de tota la vida o aquelles que van tindre èxit no sé quin any),

- la publisolidaritat (jugadors de futbol entregant joguets a un hospital o maratons solidaris dels famosos a les televisions),

- els boicots als productes X (encara que aquest any no sé que els ha passat als polítics-apocalíptics que no ens han organitzat cap complot visible per acabar amb alguna super amenaça de la unitat d’Espanya –i quina mania amb unir i més unir, si els primers que van sempre per lliure i a part de la resta són ells... en fin...-),

- les felicitacions i besades inacabables de Bon Nadal i Feliç Any Nou (encara que, ben pensat, venen prou bé per trencar el gel),

- i algun que altre etcètera.

I què no llevaria mai? La cara dels xiquets i les xiquetes la Nit de Reis. Tinc unes ganes de vore a les meues cosinetes eixe dia (Jordi encara és massa xicotet), que tan de bo tarden en conèixer les paraules de Teresa. Tots els protocols anteriors els aguante sols per vore la cara dels més menuts quan comencen a intuir que s’acosten els Macs d’Orient. 

I clar que podria traure-li suc crític a la cavalcada, la destapada de regals i, sobre tot, als previs de la Nit de Reis, però si tens nebots, nebodes, cosins o cosines xicotetes o algun menut a prop eixa nit, relaxes la teua mala llet nadalenca i gaudeixes mirant-los, enyorant eixa innòcencia que fa que aquestes personetes no tinguen més preocupacions que la d’esbrinar per on han entrat els patges i com és possible que siguen tan genials Melcior, Gaspar i Baltasar.

Eixa il•lusió, emoció, alegria i pau que els xiquets i xiquetes senten en eixos moments haurien de ser Patrimoni de la Humanitat. Tots els xiquets del món haurien de tindre el dret a sentir-se d’aquesta manera alguna volta en la seua infantesa. Llàstima que no siga així. No ens oblidem tampoc d’això, per favor.