Plats en compte d'ulls

Totes les coses tenen els seus TÒPICS. I ja sabem que els tòpics tenen part d’exageració però també tenen un poc d’aproximació. Hui, per això d’estar des de les set del matí a la Plaça de la Reina de València (amb el treball de l’EMT), he pogut constatar (sense pretendre que les meues observacions es consideren científiques) que hi ha almenys un tòpic que no respon a la realitat i dos que sí . I no vaig a parlar-vos dels tòpics fallers.

El primer, aquell que hui he hagut de desestimar, és que els homes amb pipa són intel·lectuals. No és veritat. Cap a les 8’15, quan al carrer sols hi havia brutícia, joves intentant tornar a casa i jo amb el meu uniforme roig a la parada dels autobusos, ha aparegut un home fumant pipa, molt ben vestit (vull dir, vestit en pla clàssic), seriós, que s’ha posat a escodrinyar els cartells de la parada amb semblança interessant. Jo, contenta de fer un poquetet de feina, m’he acostat amablement i li he dit: “Perdone, senyor, bon dia. La parada està suprimida”. Però, abans que em deixara continuar per explicar-li on podia dirigir-se, aquest fals Sherlock Holmes, ha fet un pas enrere, m’ha mirat amb cara d’indignació i m’ha dit amb menyspreu: “¿Por qué me hablas así? ¡Yo te estoy hablando en castellano!”. Els tres segons que he tardat en reaccionar mentre he fet un grandíssim esforç per situar-me (“però si he iniciat jo la conversa”, “però si sols li he dit bon dia”, “però si jo he sigut amable”...), segur que estava fent uns ulls més grans que els d’Eva Hache. El que jo diga, que eixe sols tenia l’aparença de persona educada i culta, perquè mira que s’ha de ser ximple, insensat i ignorant per tindre eixa reacció.

Entrem en els tòpics que hui sí que s’han acomplit.

El segon: els japonesos i japoneses fan 30 fotos per minut. A les 8’35, quan el carrer estava igual que abans però sense aquell mal educat, ha aplegat un autobús del qual han abaixat espantats tot un grup de japonesos. Jo em pensava que s’havia punxat foc a l’autocar, però quan els he vist disparant fotos al Micalet al temps que corrien, he comprés que qualsevol imitació del típic turista del Japó es queda ben curta.

El tercer: la vida dels artistes és molt dura. Ja eren les 12, més o menys, quan han aparegut un xic i una xica que ja havia vist ahir. Ell és argentí i malabarista, i ella és de Bilbao i ballarina. Portaven dos anys treballant al Japó, però ara estan per ací “fent carrer” per continuar guanyant-se la vida. Això ell, perquè ella no pot posar-se a ballar en un raconent de vorera. Són artistes de veritat, preparats, amb material, bons gestos, trucs... saben atraure la gent i això es nota. Ningú que no estime eixa professió es recorre el món de plaça en plaça per recollir unes monedes, esperant, òbviament oportunitats, poques i difícils, per treballar en altres condicions millors. Fan riure els menuts, i els grans, donen vida a la ciutat, color als carrers. Però a València, ciutat de les Arts, de la Música i del Color, ser artista pobre està prohibit. Mireu les fotos.