Ens costa massa mirar cap enrere. Però és un exercici imprescindible per entendre el present i reconduir el futur.
La història de la humanitat està plena d’exemples d’imposicions, d’uns pobles respecte a altres. Però en el racó més profund de la condició humana està la necessitat de sentir-se lliure. Cada poble, amb consciència de poble, ha de poder decidir qui és.
1884 Comença l’ocupació espanyola del Sàhara Occidental.
1934 L’exèrcit espanyol conclou l’ocupació i aquesta zona comença a anomenar-se “Sàhara Espanyol”. L’extracció de fosfats es convertirà en un dels seus principals interessos econòmics.
Anys 50 i 60 Comença el procés de descolonització en el continent africà, decretat per l’ONU, però el 1958 el Sàhara es transforma en província espanyola.
1966 L’ONU reafirma el dret inalienable de la població del Sàhara Occidental a autodeterminar-se.
1973 Es crea el Front Polisario (acrònim abreujat de Frente Popular de Liberación de Saguía el Hamra i Río de Oro). Des d’aleshores encapçala la lluita per la independència del poble sahrauí.
1974 Espanya, a causa de la pressió internacional, anuncia els seus plans per a concedir major autonomia als sahrauís i celebrar un referèndum durant la primavera de 1975.
El Banc Mundial qualifica el territori sahrauí com el més ric de tot el Magreb, per les seues reserves de fosfats i perquè el seu banc pesquer és considerat el més important del món.
Acord Secret entre el Marroc i Mauritània per a repartir-se el Sàhara Occidental.
El Front Polisario incrementa les accions armades.
1975 El Marroc reclama la seua sobirania sobre la zona, però el veredicte del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia és clar: el Sàhara mantenia, abans de la colonització espanyola, certs vincles amb el Marroc i Mauritània, però no eren de caràcter permanent ni del seu contingut es pot derivar drets sobre el seu territori. Es torna a recomanar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.
6 de novembre: aprofitant que Franco agonitza, el rei del Marroc llança la Marxa Verda, en la qual uns 350.000 marroquins creuen la frontera amb la intenció de prendre possessió del Sàhara Occidental.
14 de novembre: El Marroc, Espanya i Mauritània signen els Acords Tripartits de Madrid, mitjançant els quals Espanya cedeix el territori del Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània, sense comptar amb el Front Polisario.
1976 El Front Polisario proclama la República Àrab-Sahariana Democràtica (RASD) i fa front a l’ocupació. Comença la guerra del Sàhara.
Milers de sahrauís fugen dels bombardeigs marroquins i es refugien en el desert algerià, a prop de Tinduf. És ací on es creen els camps de refugiats on encara hui hi viu la població sahrauí que va fugir.
1979 Mauritània renuncia al sud del Sàhara Occidental i signa la pau amb el Front Polisario, però el Marroc s'annexiona la part a la qual renuncia Mauritània.
1980 L'ONU demana la retirada del Marroc del Sàhara Occidental. Però el Marroc inicia la construcció del mur el qual divideix el territori del Sàhara Occidental de nord a sud. Acabat a l'abril de 1987, amida 2.720 quilòmetres.
1984 L’Organització per la Unitat Africana admet la RASD com a membre. El Marroc es retira de l’organisme.
1988 El Marroc i el Front Polisario accepten el Pla de Pau de l’ONU, que preveu la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.
1991 En setembre entra en vigor “l’alto el foc” i la treva que, segons el Pla de Pau de l’ONU, han de precedir a la celebració del referèndum previst per al gener de 1992.
1992 No se celebra el referèndum. El Marroc no accepta que la base del mateix siga el cens de la població realitzat per Espanya el 1974. El Front Polisario no accepta les pretensions del Marroc de considerar com a sahrauís a desenes de milers de marroquins que ocupen el Sàhara Occidental.
1996 El Consell de Seguretat de l’ONU acorda la suspensió de les tasques d’identificació per al referèndum i la retirada parcial dels seus efectius en la zona.
1997 James Baker és nomenat com a representant especial de l’ONU per al conflicte del Sàhara Occidental. Posa data, 8 de desembre de 1998, per la celebració del Referèndum.
1998 Es reprenen les tasques d’identificació dels sahrauís amb dret a vot. Novament el govern del Marroc hi posa dificultats i el referèndum no pot portar-se a terme en las dates previstes.
2001 James Baker proposa un pla que concedeix certa autonomia a la zona però sota sobirania marroquina. El Polisario i Algèria rebutgen el pla.
2003 Es proposa un 'Nou Pla Baker', el qual contempla que el territori sahrauí es convertisca en una autonomia marroquina durant almenys els pròxims quatre anys. Passat aquest temps, es produiria un referèndum d'autodeterminació, sobre l'any 2007 o 2008. El Polisario accepta el pla, però el Marroc no.
2004 S'estanca el procés de pau i James Baker presenta la seua dimissió.
2005 El Polisario allibera els seus 404 últims presoners de guerra marroquins.
2007 El Marroc i el Polisario presenten davant l'ONU sengles plans per al Sàhara. Comencen les negociacions directes entre les parts, sense cap flexibilització d’ambdues posicions.
2008 El poble sahrauí continua esperant
Els sahrauís que han quedat atrapats dins del seu propi país pateixen una continua repressió i manca de llibertat, amb detencions i tortures davant qualsevol signe de dissidència amb el govern de Mohammed VI, rei del Marroc i soci tant d’EE.UU. com dels diferents governs espanyols.
Els sahrauís refugiats a Tinduf, al desert més inhòspit, sobreviuen en condicions extremes, sense res, depenent exclusivament de l’ajuda internacional per a simplement beure i menjar.
Trenta tres anys són massa anys. El dret d’autodeterminació ha de ser un dels drets fonamentals de tots els pobles. El país dels sahrauís és el Sàhara Occidental i allà és on han de viure, en pau i en llibertat.
Però viuen esperant. Esperant que la comunitat internacional plante cara al Marroc. Esperant que Espanya es mora de vergonya i reaccione. Esperant que els suculents negocis no estiguen més temps per damunt dels drets humans. Esperant que la seua espera no caiga en l’oblit.
