11 de gen. 2007

Informe de Vida Laboral

Ja vaig tenint una edat en la qual és molt normal que ens passen dues coses: que puguem contar anècdotes a l’estil “quan jo era xicoteta...” o “jo me’n recorde que...”, i que la major part del temps estiguem pensant en el treball (aquell que tenim, aquell que no tenim o aquell que ens agradaria tindre).

La primera de les coses, la de recordar historietes, jo la porte la mar de bé. Que anem a fer-li si tinc bona memòria. Mariola sempre al·lucina dels detalls que li trac als records i ma mare es posa nervioseta perquè li retrac tots els càstigs que m’han posat per ser tan... mala xiqueta?. El cas és que ja vaig tenint eixa sensació que allò que he anat vivint m’ha aportat coses bones i coses no tan bones, les quals, totes elles, les puc aprofitar per rectificar o potenciar. Percep que ara comence a captar la teoria que evoquen algunes frases cèlebres com Qui aprén i aprén i no practica el que aprén, és com qui llaura i llaura i mai sembra de Plató.

I la segona de les coses, pensar constantment en el treball, per a mi és complicada. És veritat que tots, tots, tots els dies pense en això: serà hui el dia? Em cridaran d’algun lloc? Coneixeré algú que puga tirar-me una maneta? Envie més currículums? Estudie més hores? Més coses? Més? Però no és una qüestió de quantitat. Ni tan sols de qualitat. Ja sabeu que és una qüestió de cafés: de fer-te un café amb la persona adequada (però també en el dia i en el moment just).

Així, el que més mal porte d’aquesta “espera” laboral, encara que ja sé que no hauria de fer-ne cas, són els comentaris del tipus “no associe jo Anna Pascual a treballar” (que m’ho han dit a la cara, ojo!). Per això vaig a aprofitar aquest espai per posar alguns punts sobre algunes is i coordinaré, així, les dues coses que hem comentat: fer memòria i el treball.


Per si algú es pensa que sols m’he dedicat en la vida a nimietats com traure Matrícula d’Honor a l’institut, traure’m una carrera universitària, començar-ne una altra, traure els cursos de doctorat i un fum de cursos més, estudiar oposicions i aquestes coses sense importància, ací va el resum de la meua Vida Laboral, ben variadet i ben graciós:


- fer fitxes (així anomenaven el meu primer treball. Quin riure recordar-ho! Escriviem, Eva i jo, a màquina –sense saber- els noms dels treballadors del taller en unes fitxes on després crec que posaven les hores que feien. No recorde quina edat tenia però erem menudetes).

- fer botons (açò em va ocupar més d’un estiu, des dels 12 anys fins els 15-16, més d’una estona que m’haguera agradat fer una altra cosa i, per això, més d'un cabreig amb ma mare),
- pelar els papers dels bordats dels jerseis i jaquetes (ma mare bordava sobre uns dibuixos en paper que havíem de llevar després. Era mooolt avorrit!),
- donar natació (d’açò no cobrava però com em vaig pegar cinc estius tots els matins ajudant a Amparo amb els xiquets a la piscina i, per això, ho nomene),
- plegar i embossar tovalloles (quan ja em vaig fer més majoreta, a partir dels 15 anys més o menys, vaig anar uns quatre estius a la fàbrica de mon tio Fernando a traure’m un extra),
- repassar jerseis i jaquetes per si tenen alguna tara (un estiu, quan ja no donava natació, vaig compaginar la fàbrica de mon tio Fernando pels matins amb la de mon tio Antonio per les vesprades),
- plegar, etiquetar i embossar calcetins (un altre estiu, quan ja no anava a plegar tovalloles, vaig estar baixant a Beneixama tots els dies a fer aquest treball a una fàbrica),
- Deformac (l’estiu abans de l’últim curs de la carrera vaig començar a anar a treballar allà. Després, durant eixe últim curs, anava els dijous i divendres. Quan vaig acabar eixos estudis he estat treballant allí tots els estius),
- Caixa Ontinyent (ací vaig estar quatre mesos fent les pràctiques de la carrera, al Departament de Màqueting),
- Mundomar (Tere i jo vam treballar dos dies de monitores de grups escolars a aquest parc temàtic de Benidorm),
- Arcansal (quan vaig acabar la carrera de Publicitat, vaig estar eixe estiu combinant el treball de Deformac amb el de l’Escola Esportiva d’Estiu de Banyeres),
- dependenta a una tenda de gèneres de punt (quasi tots els dissabtes pel matí –vaig faltar ben pocs- fins que vaig acabar Publicitat i RRPP vaig estar despatxant gent a la tenda de la fàbrica de mon tio Antonio),
- Civa Comunicación (açò va ser una xicoteta incursió en el món de les hostesses. Un dia vestida d’hostessa de Puritos Reig i prou),
- Professora de classes de repàs (no vaig a especificar massa, però he donat d’anglés, valencià, història, etc., en estiu i durant el curs, cobrant i sense cobrar, a gent coneguda i a gent desconeguda. M’encanta),
- Casal de la Joventut (ací vaig presentar varios projectes de cursos, aprovant-me'n un i, per això, em vaig passar uns mesos preparant-lo. Uns dies abans del començament em digueren que no anava a fer-se),
- TRP (després de la carrera, va vindre la meua primera agència de publicitat. Molta il·lusió. I molta decepció),
- Parés Consulting (després de la gran decepció de TRP, la gran estafa: els vaig fer una feina i a l’hora d’avançar o cobrar no m’agafaven el telèfon),
- Unió de Periodistes Valencians (després de la gran estafa de Parés Consulting, el gran avorriment. Hores tirades a la brossa i mesos d’esforç a un cul-de-sac),
- Inédita (després del gran avorriment de la Unió, la incomprensió total. Una altra agència més de publicitat que em contractava i m’ignorava sistemàticament),
- Fundació Ribera (i després de la incomprensió total d'Inédita, la gran esperança. Donar classe, l’any passat, a un cole de veritat em va donar forces per reconduir la meua vida i decidir-me per preparar oposicions per a l’ensenyament, perquè vaig gaudir com una xiqueta la nit de Reis i em vaig adonar que no se’m dóna malament),
- EMT (però reconduir la meua vida no és tan fàcil i estudiar una altra carrera a l’hora que prepare oposicions no aporta ni un euro a la meua butxaca, així que qualsevol treballet – aquest l’explique a A Rússia- combinable amb els meus nous estudis és benvingut).

Perquè no se m’han caigut mai els anells a l’hora de treballar on siga, ni espere que se’m caiguen mai.

4 de gen. 2007

Ni llops ni esperits

Sabia jo que les festes de Nadal em donarien peu a moltes reflexions. El cas és que estic tan saturada d’eixes reflexions que posar-les per escrit és ja quasi un martiri. Així que res, vaig a escriure el que em vinga ara mateix al cap i la resta d’històries me les deixaré bambant pel cap fins que que passen al subconscient i, més tard, espere, a l’oblit.
Ara tinc al cap a Teresa (la d’Ovidi Montllor). Ella ens va dir d’on veníem i que els Reis de l’Orient no existien. Ni llops ni esperits.
Quan descobreixes això moltes coses acaben i, aleshores, comença, en cada persona, una evolució d’interpretació dels Nadals tan personal com inevitablement lligada a les vivències i persones que ens envolten. Així que, parant-me un moment a pensar, jo del Nadal llevaria (o canviaria) moltes coses:
- les misses, els ciris i els Jesusets (total Jesús va nàixer en abril),
- els dinars de família (sobra menjar i falta conversa o, el que és pitjor, sobra menjar i sobra conversa!),
- les nadalenques pel carrer (més que res pels veïns que tenen penjat a la finestra de sa casa l’altaveu),
- les aglomeracions als comerços (se’ns acaba el món comprant, però els deutes se’ns fan tan grans com l’univers),
- la pregunta què fas en Cap d’Any? (i quina mania en fer alguna cosa suuper especial!),
- els anuncis de colònies i joguets (els primers no saps ni el que diuen –es pensen que tot el món sap francés- i els segons atordixen els xiquets amb tanta cursileria –generalment destinada a les xiques- o amb tanta exhibició de força –generalment destinada als xics- que se’n passen un poc),
- la programació de televisió (gales i més gales a l’estil “Noche de Fiesta”) i les estrenes de cinema (terceres, quartes i quintes parts de les pel·lícules de tota la vida o aquelles que van tindre èxit no sé quin any),
- la publisolidaritat (jugadors de futbol entregant joguets a un hospital o maratons solidaris dels famosos a les televisions),
- els boicots als productes X (encara que aquest any no sé que els ha passat als polítics-apocalíptics que no ens han organitzat cap complot visible per acabar amb alguna super amenaça de la unitat d’Espanya –i quina mania amb unir i més unir, si els primers que van sempre per lliure i a part de la resta són ells... en fin...-),
- les felicitacions i besades inacabables de Bon Nadal i Feliç Any Nou (encara que, ben pensat, venen prou bé per trencar el gel),
- i algun que altre etcètera.

I què no llevaria mai? La cara dels xiquets i les xiquetes la Nit de Reis. Tinc unes ganes de vore a les meues cosinetes eixe dia (Jordi encara és massa xicotet), que tan de bo tarden en conèixer les paraules de Teresa. Tots els protocols anteriors els aguante sols per vore la cara dels més menuts quan comencen a intuir que s’acosten els Macs d’Orient. 

I clar que podria traure-li suc crític a la cavalcada, la destapada de regals i, sobre tot, als previs de la Nit de Reis, però si tens nebots, nebodes, cosins o cosines xicotetes o algun menut a prop eixa nit, relaxes la teua mala llet nadalenca i gaudeixes mirant-los, enyorant eixa innòcencia que fa que aquestes personetes no tinguen més preocupacions que la d’esbrinar per on han entrat els patges i com és possible que siguen tan genials Melcior, Gaspar i Baltasar.

Eixa il•lusió, emoció, alegria i pau que els xiquets i xiquetes senten en eixos moments haurien de ser Patrimoni de la Humanitat. Tots els xiquets del món haurien de tindre el dret a sentir-se d’aquesta manera alguna volta en la seua infantesa. Llàstima que no siga així. No ens oblidem tampoc d’això, per favor.