Purpurina

Tensió als braços i voler tenir una vareta màgica. Fer clic, purpurina, i allò que no entens ja no hi és. O no ha passat mai. O tornem enrere. S’angoixaran també ells? L’arc de la cella em respon. Batmans, senyors dels anells, guerres de les galàxies, dragons balls. Perquè la novel·la històrica no ajuda. Els super herois sí. Cent vint minuts. I jo sempre amb Heidi i la Guerra Civil...

Fluixa. Masegue el cervell i sospire. Cercles al coll. Al meu cap creix ira, por, fàstic. Què trie? Tot. O escull la seua ment? Ment on desitge desassossec, trastorn, apocament, dimonis. Ira, por, fàstic. Però no ho pateixen, això ho transmeten, infecten, però no ho pateixen, ho infonen, contaminen. Pensava que no però ho he descobert: existeixen, les males persones. Les de prop, les pitjors.

I què volen? La raó mai viu amb dimonis. Se la inventen. Se la creuen. Jo no dubte. No vull eixa raó. Tampoc m’apegue a la meua. Sols vull vore purpurina.