Super Evi

No sé molt bé quina seria la definició de "persona valenta". Supose que això depén de les situacions, de les dificultats a superar, de la manera de superar-les... No sé... Jo és que hui he tornat a pensar que la meua germana Eva és molt valenta. De veritat. És forta. I és curiós com Eva ha sigut sempre, de les tres germanes, aquella que ha aparentat més feblesa.

Ha tingut i té malalties ben estranyes. Però es queixa menys que jo d'un constipat i les va superant amb molta paciència. No ha tingut massa sort ni amb les amiguetes del cole, ni amb les amiguetes "de passejar", ni amb les amiguetes de la filà. Però es recupera de cada passada pijotera i infantil que li fan i, a més, que li demanen el que siga, que Eva no fallarà. S'ha tret una carrera universitària i un màster quan ella no volia ni fer el batxiller. I ho ha fet superant la gran fòbia que té als exàmens (que li han fet tindre insomni, mal d'esquena, d’estómac, reaccions en la pell...).

Hui se n'ha pujat cap a França. A canviar de treball, de casa, de poble... Se n'ha pujat amb el cotxe (són unes nou hores de viatge) amb Xamba (la nova gosseta), Cuiqui (l'esquirol), la super compra de menjar que li ha fet ma mare, les maletes, els trastos per a la casa... I amb tristor i nervis. I és que ja no ha pogut aguantar més. Per aguantar s'havia passat el cap de setmana amb mal de panxa i febre, de nerviosa. I hui ja ha deixat vore que, encara que no es queixe de res, viure soles a un altre país, a un poble menut en mig de no res, on no parlen la seua llengua, on la vida social no hi existeix a partir de les sis de la vesprada, on sols es relaciona amb pacients malalts i metges, és per deixar caure unes llàgrimes.

Però nosaltres ens quedem tranquils. Sabem que Eva, en contra del que aparenta i puga pensar molta gent, és valenta i forta. Sap el que vol. Sap guanyar-se la gent, i la vida. I, a més, ara ja no estarà tant a soles. Té a Cuiqui i a Xamba. I a nosaltres al telèfon mòbil.

La màquina del temps

De sobte estic en l’Edat Mitjana. Els plebeus paguem temorosos el delme a l’Església, una desena part de la nostra collita. No ens atrevim a negar-nos per por d’anar a l’infern, perquè, en el fons, encara creiem que el cel i l’infern estan on diu l’Església Catòlica. Si no és així, per què ho fem?

De sobte caic que l’Església viatja des del segle XXI a l’Edat Mitjana amb una combinació de tren d’alta velocitat i tren de rodalies: ràpid i massa a menut. Viatja per damunt dels rails de la història, ignorant, amunt i avall, les millores democràtiques que la gent del poble, i no ells, han aconseguit fer en aquesta xarxa de transport de vivències.

I en aquests viatges sempre cap enrere que fa l’Església, busque i no trobe, un dia com hui, una cancel·lació dels trajectes d’aquests trens per part de l’estat, el govern, els plebeus, el poder al cap i a la fi. Però, si eixos trajectes no es poden cancel·lar, si no podem evitar que l’Església anime els seus fidels a visitar i participar de creences més antigues que l’impremta, doncs, estaria bé que, almenys, el nostre sistema democràtic posara un transport alternatiu per als no catòlics o, si més no, estacions d’obligada parada a les medievalades eclesiàstiques.

M’explique: “El Constitucional avala el despido de docentes de religión por su vida privada” (El País, 23-02-07). Tot açò a partir de l’acomiadament d’una professora per viure amb la seua parella sense estar casada.

Sé que no tinc per què entendre ni compartir la normativa privada de cada empresa o associació en particular, que cadascuna posa els seus requisits per entrar-hi a treballar. Però el Tribunal ha considerat que les característiques del lloc de treball de professora de religió catòlica no poden ser les d’una “empresa a l’ús”, que aquests docents deuen destacar “pel testimoni d’una vida cristiana” i que l’elecció ha d’efectuar-se entre els declarats “idonis” per l’Església.

Però, en aquest punt, hauríem de recordar dues coses, per evitar ser atropellats pel tren dirección medievo sense saber què passa.

En primer lloc, on ha quedat el gran paraigües de la Constitució Espanyola amb el que tant s’omplin ara la boca alguns? Per què el Concordat entre el Govern Espanyol i el Vaticà es passa per la banda el forro alguns principis bàsics de la Constitució, com el de la no discriminació de les persones per sexe, ideologia, creences, vida privada...? Com és possible que hi existisca hui en dia un acord així, al marge de la legalitat? Per què hem d’ajustar estatuts autonòmics i concursos de Miss Cantàbria a la Constitució i no la relació Església – Estat?

I, en segon lloc, i no menys greu. Per què em de pagar entre tots i totes uns llocs de treballs, els de professors/es de religió, que depenen, pel que hem vist, exclusivament d’una entitat no pública? Com és possible que l’estat tolere, per una banda, que una institució religiosa no acomplisca certs punts constitucionals i, damunt, pague amb els diners de tots eixos actes que estan al marge de la Carta Magna?

Ah! Ja ho sé!!! És que, de sobte estic en l’Edat Mitjana!

Afortunada en l'amor

No sé si és veritat o no. Els rumors sempre són rumors, però ja se sap... cuando el río suena... a

Porte mesos estudiant oposicions, però centrant-me, sobretot, en la part pràctica, en els exercicis de geografia, història i història de l'art. El 90% del meu temps ha estat invertit en això. Em veia una enorme barrera en ells, però a poc a poc he anat organitzant-me, recopilant material, estructurant-me les idees, practicant moltíssim... 

I ara se sent dir que van a canviar el tipus d'oposició i que eixa part, la pràctica, van a llevar-la. Vaja! ja sé que el saber no ocupa lloc, però temps n'ocupa a cabassades i d'això, de temps, no és que estiga precisament sobrada a quatre mesos de les oposicions.

I quina mala sort laboral que tinc, jolines!

Cotorra i ministra

Fa més d'un mes de l'última volta que vaig escriure ací al blog. I moltes són les raons: em passe el dia davant l'ordinador redactant comentaris d'història, geografia i història de l'art (de les meues oposicions), llegint temes, apunts i llibres (de les meues oposicions), ordenant carpetes, fotos i gràfics (de les meues oposicions).

I clar, què és el que més m'apetix quan descanse de les meues oposicions? Què és el que faig? Doncs xarrar, xarrar i xarrar. Però, encara que considere els xats i fòrums d'Internet una bona manera de conversar, el que jo necessite és escoltar veus, que m'escolten, en persona, per telèfon.

Qui principalment "paga el pato" és Carles, al qual li conte el que siga: des que se m'han acabat els fulls per imprimir, fins la quantitat de voltes que en la història de l'art s'han representat Les Tres Gràcies. I sempre, sempre, les últimes notícies de l'actualitat política i social (que açò d'estar tot el dia connectada a internet fa que em done la sensació de viure-ho tot en directe). Li faig de periodista particular.

Però els següents en aguantar totes les meues teories (que tant de temps a soles i estudiant se m'acudixen) són ma mare i mon pare. Pobrets! L'altre dia ens vam riure de bona gana recordant un dinar que em vaig passar tota l'estona explicant les dificultats de l'arqueologia submarina i l'apassionant cas del vaixell fenici de Mazarrón. Mare meua! Als meus pares els van entrar unes sospitoses ganes d'arreplegar la taula i escurar... 

Encara que també crec que estan prou acostumats i que haurien de donar-los també alguna espècie de títol acadèmic, ja que sóc especialista en fer classes magistrals en qualsevol moment, però especialment a l'hora de dinar. Des que recorde, no sé, des de l'institut i, sobretot, durant la carrera de Publicitat i ara amb Humanitats i les oposicions, he contat tota entusiasmada les coses que he anat descobrint a classe o als llibres, teories i històries, meravellant-me o indignant-me.

I quan pense que, en compte de ser tan cotorra i, com em diuen a casa, ser tan ministra, podria escriure ací, al blog, i desofegar-me (per no saturar tant Carles i els meus pares), dubte de la importància de tot allò que m'acabava de fascinar, perquè tinc la sensació que ací, al buit d'Internet, la gent sap molt. No sé, sempre pense que encara no sé prou d'un tema per parlar-ne d'ell.

Qui em conega pensarà: "ara va i tens vergonya!". No, no és això. Encara que mai és tard per estrenar-la. ;-)