A Rússia

Ahir em van bonegar per dir “aigua”. Sí, per dir AIGUA. Un home major, a la parada d’autobús, em va fer vocalitzar A-U-I-A, i no A-I-G-U-A. La paciència que estic desenvolupant en aquest treballet puntual de Nadal (que ara vos explicaré) no aplega per al cupó de persones que són ignorats a força d’obstinar-se a ser-ho.

Perquè no caldria apel·lar als Drets Universals Lingüístics ni al Tribunal Superior de Justícia (que em donarien la raó), sinó simplement al trellat i sentit comú per explicar-li a aquest pobre home que tot allò que no és valencià apitxat no té per què ser una conspiració invasora dels catalans que pretén furtar-li el Micalet, l’Albufera i el nou Mestalla.

A banda d’estes pobres persones (per a les quals, ja dic, tinc més limitada la meua paciència), el treball que hem aconseguit Carles i jo per a aquestes festes és ben curiós i necessita d’una grandíssima capacitat d’assossec i assimilació de clixés i tòpics.

Estem a la parada d’autobús del Mercat Central de València i la nostra tasca consisteix bàsicament a ajudar les persones a pujar el carro i les bosses de la compra. És una parada on el 90% dels usuaris són persones majors, acostumades a comprar al mercat, que coneixen les línies perfectament i que, possiblement, no tinguen que acomplir cap horari massa estricte.

Per tant, nosaltres ens preguntem:

- Per què les iaies (ho dic en femení perquè les dones són les grans esteles d’aquesta pel·lícula a mig camí entre la ciència ficció i el terror) són capaces d’arriscar la seua pròpia integritat física per tal d’aconseguir pujar les primeres a l’autobús?

- Per què les iaies tenen la certesa que el conductor les ha vist quan creuen el carrer temeràriament per davant l’autocar?

- Per què malparlen en veu super alta a persones imaginàries quan volen criticar a una persona que se’ls ha posat davant perquè no hi ha més lloc a la parada?

Tinc tants per quès que podrien portar-me a fer una investigació sociològica sobre les REACCIONS que tenen les persones majors quan entren en contacte momentàniament amb persones que no coneixen. Per a eixa investigació seria important remarcar tres conceptes imprescindibles que acabe de citar:

1.- el factor “persones majors”: exploten el fet que han viscut molt, que estan operades d’un muntó de llocs i que se’ls deu respecte absolut sols pels anys que tenen

2.- el factor “momentanietat”: saben que la situació, siga de crisi o de compenetració, sols durarà fins que vinga el seu autobús

3.- i el factor “persones desconegudes”: poden dir el que es rote perquè, al tractar-se d’una ciutat, segurament no tornaran a vore aquella persona amb qui estableixen eixa mini relació.

Així els iaios i les iaies es permeten dir i fer coses com:

- espentar una dona, que caiga en planxa a la pujada del bus, posar-se a cridar i fer ben poc per alçar-la (molt àgils no és que estiguen) i, damunt, impedir-te el pas per passar a ajudar-la per si de cas vols colar-te (malgrat que anem identificats amb armilles roges de la EMT).

- encetar acalorades discussions sobre la mala pinta que tenen els xics que porten camises de color rosa, perquè estant el blau, claret o fosc, no té raó de ser que vagen així pel carrer. I assegurar, en la mateixa conversa, que les dones baixetes no deurien de portar pantalons perquè no els queden bé.

- demanar la parada de l’autobús alçant en horitzontal el garrot a l’altura del cristall de conductor.

- queixar-se que Canal 9 no fa prous partits del València C.F.

- contar que últimament estan furtant moltes carteres i bosses, desencandenant-se, irremediablement, un seguit de testimonis diversos sobre robatoris que els han passat als seus nets, cunyats o germanes del gendre de la seua veïna. Sempre afegint, per descomptat, que saben amb certesa que el lladre era un equatorià, peruà, congoleny, marroquí, paquistaní o lituanés.

- queixar-se del fred i assegurar que València sembla Rússia.

- ignorar-te quan advertixes que l’autocar pararà just on està la marquesina i arrancar a córrer per exigir al xofer que els òbriga abans que ningú la porta.

- discutir sobre qui està més fotut o fotuda de salut i, per tant, té més dret a seure en el banquet de la parada.

- Etc. Etc. Etc.

Així, quan esclata un conversa incòmoda hauríem de fer el que ens ha aconsellat hui un home: carregar a aquell iaio o iaia “agitador de masses” en el primer bus que vinguera, fóra o no fóra el seu.

Són cinc hores diàries molt peculiars, on també ens trobem, per descomptat, els típics iaios i iaies entranyables, que ens agraixen amablement el treball que fem, que ens somriuen quan ens veuen enmig d’eixes situacions i que ens conten alguna aventureta la mar de graciosa.

Aquest treball deuria valdre el doble al nostre currículum. Però, com, òbviament, no serà així, sols ens queda comprovar de primera mà els grans defectes que tenim les persones i riure’ns d’ells.