Convivència

Fins fa uns mesos no sabia ni que existia i ara vaig a passar-me set dies amb ella. Una setmana intensa on haurem de conviure a la força perquè no podré escapar d'ella encara que vulga. La intrusa seré jo, així que més em val portar-me bé i acoblar-me.

Però les dues donarem i rebrem. Jo hauré de superar la meua aversió al sol i al calor (amb protector solar, ulleres i barret), matinar en ple agost i estar pendent del rellotge per fer una feina d'anotació de dades. Però, a canvi, ella em donarà hores perdudes i tranquil·les per estirar la vista i endevinar on la mar posa límit al cel. Em regalarà vent i calma, colors d'aigua impensables tan a prop de casa i cabussons per tindré un cara a cara amb Nemo, Dory i Marlin. La molestaré un poc amb la meua presència, però, a canvi, intentaré que la meua tasca allà siga una gra de sorra més cap a la seua protecció.

Encara no la conec personalment, però l'Illa de l'Aire ja m'ha encantat. La mimaré quan allí estiga, amb el voluntariat de l'OBSAM, però tinc ben clar que eixa actitud amb un lloc tan bell l'hem de tindre amb tota terra que xafem.

L'enganxina dels records

Tu et penses que ho tens tot controlat. I quasi sempre és així. Però això no és del tot bo. Perquè et descol·loquen les situacions on comences a notar que perds el control sobre tu mateix. És una reacció física: et puja el nervi per la panxa fins el coll, on notes que les venes han passat a ser més grosses, i al teu cap li molesta eixa sensació de foc intern i desassossec perquè no et deixa pensar i mantindre la calma. Els ulls et delaten, plens de brillantor.

Tu et penses que si tothom passa per situacions paregudes tu pots superar-les molt millor. La clau, creus sempre, és reduir al mínim possible la importància dels fets. A més, tots els dies t'entrenes per si de cas. Intentes no agafar especial estima a cap objecte, perquè els objectes poden perdre's o trencar-se i veus una tonteria passar-ho mal per una caixeta de fusta o per un paper amb quatre paraules. Però això són les coses menudes. Què passa amb les grans?

Tu et penses que les coses no són grans o menudes. Hi ha prioritats, sí, però et repeteixes mil vegades que tot i tots són prescindibles, les coses menudes i les coses grans. Tu la primera. Per tant, el valor de tot és efímer i s'ha de construir contínuament, perquè tot està en permanent desaparició.

Tu et penses que no patir per allò desaparegut passa per desprendre, com si fos una enganxina, els records que tenen les coses que et duen a allò desaparegut. Els sentiments s'activen amb els records, i els records estan impresos en els objectes, en els llocs, en els olors, en els sorolls... Evitar-los, no acostar-se a ells, et protegeix de la sensació d'esser vulnerable que en el fons saps que ets.

Tu et penses que aconseguiràs desprendre't de tot això. Tu et penses que pots, que en esta vida tot és qüestió de constància. Ser forta comença per creure't que ho ets.

Però en el fons saps que l'enganxina dels records no es despren per si sola. T'has d'acostar, ben a prop, a allò que et fa mal i ser tu mateix qui desapegue els sentiments de dolor i pérdua.

Recorda, no obstant, que estàs lluitant contra la teua ment, no contra els elements materials. No t'enganyes.