La màquina del temps

De sobte estic en l’Edat Mitjana. Els plebeus paguem temorosos el delme a l’Església, una desena part de la nostra collita. No ens atrevim a negar-nos per por d’anar a l’infern, perquè, en el fons, encara creiem que el cel i l’infern estan on diu l’Església Catòlica. Si no és així, per què ho fem?

De sobte caic que l’Església viatja des del segle XXI a l’Edat Mitjana amb una combinació de tren d’alta velocitat i tren de rodalies: ràpid i massa a menut. Viatja per damunt dels rails de la història, ignorant, amunt i avall, les millores democràtiques que la gent del poble, i no ells, han aconseguit fer en aquesta xarxa de transport de vivències.

I en aquests viatges sempre cap enrere que fa l’Església, busque i no trobe, un dia com hui, una cancel·lació dels trajectes d’aquests trens per part de l’estat, el govern, els plebeus, el poder al cap i a la fi. Però, si eixos trajectes no es poden cancel·lar, si no podem evitar que l’Església anime els seus fidels a visitar i participar de creences més antigues que l’impremta, doncs, estaria bé que, almenys, el nostre sistema democràtic posara un transport alternatiu per als no catòlics o, si més no, estacions d’obligada parada a les medievalades eclesiàstiques.

M’explique: “El Constitucional avala el despido de docentes de religión por su vida privada” (El País, 23-02-07). Tot açò a partir de l’acomiadament d’una professora per viure amb la seua parella sense estar casada.

Sé que no tinc per què entendre ni compartir la normativa privada de cada empresa o associació en particular, que cadascuna posa els seus requisits per entrar-hi a treballar. Però el Tribunal ha considerat que les característiques del lloc de treball de professora de religió catòlica no poden ser les d’una “empresa a l’ús”, que aquests docents deuen destacar “pel testimoni d’una vida cristiana” i que l’elecció ha d’efectuar-se entre els declarats “idonis” per l’Església.

Però, en aquest punt, hauríem de recordar dues coses, per evitar ser atropellats pel tren dirección medievo sense saber què passa.

En primer lloc, on ha quedat el gran paraigües de la Constitució Espanyola amb el que tant s’omplin ara la boca alguns? Per què el Concordat entre el Govern Espanyol i el Vaticà es passa per la banda el forro alguns principis bàsics de la Constitució, com el de la no discriminació de les persones per sexe, ideologia, creences, vida privada...? Com és possible que hi existisca hui en dia un acord així, al marge de la legalitat? Per què hem d’ajustar estatuts autonòmics i concursos de Miss Cantàbria a la Constitució i no la relació Església – Estat?

I, en segon lloc, i no menys greu. Per què em de pagar entre tots i totes uns llocs de treballs, els de professors/es de religió, que depenen, pel que hem vist, exclusivament d’una entitat no pública? Com és possible que l’estat tolere, per una banda, que una institució religiosa no acomplisca certs punts constitucionals i, damunt, pague amb els diners de tots eixos actes que estan al marge de la Carta Magna?

Ah! Ja ho sé!!! És que, de sobte estic en l’Edat Mitjana!