Super Evi

No sé molt bé quina seria la definició de "persona valenta". Supose que això depén de les situacions, de les dificultats a superar, de la manera de superar-les... No sé... Jo és que hui he tornat a pensar que la meua germana Eva és molt valenta. De veritat. És forta. I és curiós com Eva ha sigut sempre, de les tres germanes, aquella que ha aparentat més feblesa.

Ha tingut i té malalties ben estranyes. Però es queixa menys que jo d'un constipat i les va superant amb molta paciència. No ha tingut massa sort ni amb les amiguetes del cole, ni amb les amiguetes "de passejar", ni amb les amiguetes de la filà. Però es recupera de cada passada pijotera i infantil que li fan i, a més, que li demanen el que siga, que Eva no fallarà. S'ha tret una carrera universitària i un màster quan ella no volia ni fer el batxiller. I ho ha fet superant la gran fòbia que té als exàmens (que li han fet tindre insomni, mal d'esquena, d’estómac, reaccions en la pell...).

Hui se n'ha pujat cap a França. A canviar de treball, de casa, de poble... Se n'ha pujat amb el cotxe (són unes nou hores de viatge) amb Xamba (la nova gosseta), Cuiqui (l'esquirol), la super compra de menjar que li ha fet ma mare, les maletes, els trastos per a la casa... I amb tristor i nervis. I és que ja no ha pogut aguantar més. Per aguantar s'havia passat el cap de setmana amb mal de panxa i febre, de nerviosa. I hui ja ha deixat vore que, encara que no es queixe de res, viure soles a un altre país, a un poble menut en mig de no res, on no parlen la seua llengua, on la vida social no hi existeix a partir de les sis de la vesprada, on sols es relaciona amb pacients malalts i metges, és per deixar caure unes llàgrimes.

Però nosaltres ens quedem tranquils. Sabem que Eva, en contra del que aparenta i puga pensar molta gent, és valenta i forta. Sap el que vol. Sap guanyar-se la gent, i la vida. I, a més, ara ja no estarà tant a soles. Té a Cuiqui i a Xamba. I a nosaltres al telèfon mòbil.