A Rússia

Ahir em van bonegar per dir “aigua”. Sí, per dir AIGUA. Un home major, a la parada d’autobús, em va fer vocalitzar A-U-I-A, i no A-I-G-U-A. La paciència que estic desenvolupant en aquest treballet puntual de Nadal (que ara vos explicaré) no aplega per al cupó de persones que són ignorats a força d’obstinar-se a ser-ho.

Perquè no caldria apel·lar als Drets Universals Lingüístics ni al Tribunal Superior de Justícia (que em donarien la raó), sinó simplement al trellat i sentit comú per explicar-li a aquest pobre home que tot allò que no és valencià apitxat no té per què ser una conspiració invasora dels catalans que pretén furtar-li el Micalet, l’Albufera i el nou Mestalla.

A banda d’estes pobres persones (per a les quals, ja dic, tinc més limitada la meua paciència), el treball que hem aconseguit Carles i jo per a aquestes festes és ben curiós i necessita d’una grandíssima capacitat d’assossec i assimilació de clixés i tòpics.

Estem a la parada d’autobús del Mercat Central de València i la nostra tasca consisteix bàsicament a ajudar les persones a pujar el carro i les bosses de la compra. És una parada on el 90% dels usuaris són persones majors, acostumades a comprar al mercat, que coneixen les línies perfectament i que, possiblement, no tinguen que acomplir cap horari massa estricte.

Per tant, nosaltres ens preguntem:

- Per què les iaies (ho dic en femení perquè les dones són les grans esteles d’aquesta pel·lícula a mig camí entre la ciència ficció i el terror) són capaces d’arriscar la seua pròpia integritat física per tal d’aconseguir pujar les primeres a l’autobús?

- Per què les iaies tenen la certesa que el conductor les ha vist quan creuen el carrer temeràriament per davant l’autocar?

- Per què malparlen en veu super alta a persones imaginàries quan volen criticar a una persona que se’ls ha posat davant perquè no hi ha més lloc a la parada?

Tinc tants per quès que podrien portar-me a fer una investigació sociològica sobre les REACCIONS que tenen les persones majors quan entren en contacte momentàniament amb persones que no coneixen. Per a eixa investigació seria important remarcar tres conceptes imprescindibles que acabe de citar:

1.- el factor “persones majors”: exploten el fet que han viscut molt, que estan operades d’un muntó de llocs i que se’ls deu respecte absolut sols pels anys que tenen

2.- el factor “momentanietat”: saben que la situació, siga de crisi o de compenetració, sols durarà fins que vinga el seu autobús

3.- i el factor “persones desconegudes”: poden dir el que es rote perquè, al tractar-se d’una ciutat, segurament no tornaran a vore aquella persona amb qui estableixen eixa mini relació.

Així els iaios i les iaies es permeten dir i fer coses com:

- espentar una dona, que caiga en planxa a la pujada del bus, posar-se a cridar i fer ben poc per alçar-la (molt àgils no és que estiguen) i, damunt, impedir-te el pas per passar a ajudar-la per si de cas vols colar-te (malgrat que anem identificats amb armilles roges de la EMT).

- encetar acalorades discussions sobre la mala pinta que tenen els xics que porten camises de color rosa, perquè estant el blau, claret o fosc, no té raó de ser que vagen així pel carrer. I assegurar, en la mateixa conversa, que les dones baixetes no deurien de portar pantalons perquè no els queden bé.

- demanar la parada de l’autobús alçant en horitzontal el garrot a l’altura del cristall de conductor.

- queixar-se que Canal 9 no fa prous partits del València C.F.

- contar que últimament estan furtant moltes carteres i bosses, desencandenant-se, irremediablement, un seguit de testimonis diversos sobre robatoris que els han passat als seus nets, cunyats o germanes del gendre de la seua veïna. Sempre afegint, per descomptat, que saben amb certesa que el lladre era un equatorià, peruà, congoleny, marroquí, paquistaní o lituanés.

- queixar-se del fred i assegurar que València sembla Rússia.

- ignorar-te quan advertixes que l’autocar pararà just on està la marquesina i arrancar a córrer per exigir al xofer que els òbriga abans que ningú la porta.

- discutir sobre qui està més fotut o fotuda de salut i, per tant, té més dret a seure en el banquet de la parada.

- Etc. Etc. Etc.

Així, quan esclata un conversa incòmoda hauríem de fer el que ens ha aconsellat hui un home: carregar a aquell iaio o iaia “agitador de masses” en el primer bus que vinguera, fóra o no fóra el seu.

Són cinc hores diàries molt peculiars, on també ens trobem, per descomptat, els típics iaios i iaies entranyables, que ens agraixen amablement el treball que fem, que ens somriuen quan ens veuen enmig d’eixes situacions i que ens conten alguna aventureta la mar de graciosa.

Aquest treball deuria valdre el doble al nostre currículum. Però, com, òbviament, no serà així, sols ens queda comprovar de primera mà els grans defectes que tenim les persones i riure’ns d’ells.

Més que música

Feia tretze anys que havia tret a la llum les seues primeres cançons, decidit a lluitar amb la llança de la música contra un règim ofuscant i enfosquit, repressor i reprimit, empresonador i empresonat per una moral hipòcrita.

Quan jo vaig nàixer feia tretze anys que Lluís Llach havia decidit que jo havia de viure en un país més lliure, millor. Jo, ell i tots.

Al 1967, amb aquell primer disc, Llach s’endinsava en una revolta encetada anys enrere per molts altres com ell i es col·locava en primera línia de foc d’una tropa farcida de cantants, escriptors, actors i artistes en general, tots membres prioritaris de la llista del censor i amb les maletes a punt per al seu exili temporal.

Des de dalt de l’escenari clamava per una llibertat que la meua generació i les posteriors gaudim amb una normalitat a voltes desagraïda amb els qui, com Llach, la van somiar, inventar i rebuscar malgrat saber-se en perill. I és aquest esperit caçador d’utopies el que fa que Llach continue cantant per polir i enriquir la nostra democràcia.

Què podem dir d’ell que encara no s’haja dit? Porta quaranta anys passejant el seu piano i unes lletres on cadascú pot trobar allò que justament vol dir. Però els entesos ens asseguren que és la força musical de les seues composicions, eixa magnífica qualitat instrumental, les constants revisions dels arranjaments i les melodies (potser és el cantant que té més versions diferents de les seues pròpies cançons) i la cura meticulosa de les seues actuacions allò que fa que Llach continue tenint una innegable projecció pública una volta superada la Nova Cançó. Quan tants cantants d’aquella època, una volta encarrilada la transició i aconseguits uns mínims democràtics, anaven perdent audiència, Lluís ha continuat en la mateixa primera línia de foc que fins aleshores. Només cal seguir les propostes renovadores de la seua llarga discografia i l’èxit de públic d’allà on va per constatar que la seua música va més enllà de la significació històrica de la seua figura. Un èxit que també aconsegueix un reconeixement internacional: ha actuat per tot Europa i ha editat obres per mig món, des de Taiwan fins a França.

Discos (milers de discos venuts; centenars de cançons), singles, discografia conjunta, promocional, edicions especials, estrangeres, col·laboracions, recopilatoris, DVD. No saps per on començar si vols introduir-te en l’univers llachià. Per sort, la majoria de nosaltres l’hem tingut de banda sonora de molts moments de les nostres vides, a consciència o sense saber-ho; banda sonora de les lluites més individuals i més col·lectives, dels sentiments més íntims i més humans: Què feliç era mare, El bandoler, A cara o creu, Cal que neixin flors a cada instant, Que tinguem sort, Venim del nord, venim del sud, I amb el somriure, la revolta, Cant de l’enyor, Ítaca, L’estaca...

La immortal estaca. Conjugació d’aspiracions i reptes. Com conta Llach “els censors es van equivocar amb aquesta cançó. La van llegir, no van entendre res i la van deixar passar”. La sagacitat de Llach per jugar amb els mots i les imatges va burlar l’estricta censura franquista durant un any, però, aleshores, ja era massa tard. Tothom la cantava.

Així, inicialment, l’èxit de la cançó rau en la seua prohibició. Al final de cada recital el públic la reclamava, però com que Lluís no podia cantar-la, tocava els acords perquè l’audiència cantara. També es prohibiria eixa versió instrumental, creant-se una espècie de mite al voltant d’aquesta cançó.

I així, posteriorment, l’èxit de la cançó raurà en la senzillesa de la seua música unida a unes paraules que evoquen la solidaritat i l’instint d’alliberament, fent que L’estaca haja assolit la categoria d’himne a la Grècia dels coronels, sota la dictadura de Pinochet a Xile, a la Polònia d’abans i després del Sindicat Solidaritat i, fins i tot, a un país democràtic com Suècia.

L’evolució musical de Llach està lligada a l’evolució política, cultural i social del nostre país. Potser aquesta “militància”, que el simple fet d’emetre opinions comporta, l’ha enfrontat a moltes marginacions, superades sempre amb coherència estètica i civil. Però no sols parlem de la lluita antifranquista, ja que Llach sempre s’ha apuntat a les causes difícils, empatitzant amb les persones més necessitades o simplement marginades per qüestions socials o polítiques.

I cantar en català quan encara regia la brutal repressió franquista era complicar-se la vida. Però també era un acte més de coherència. Simplement això. En aquest sentit, Llach assumeix una mena de nacionalisme semblant al que entenia Joan Fuster: no té més conviccions que les imprescindibles i, si es declara nacionalista, és per pura necessitat, per força obligada. La consciència idiomàtica de Llach l’apropa, doncs, al nacionalisme fusterià: “A tot estirar –afirma Fuster- soc “nacionalista” en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió”. Però, no obstant això, Llach assumeix també un altre cèlebre adagi del savi de Sueca: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.

Música. Més que música.

Pesem globalment, actuem localment

Hi ha qui afirma que caminem cap a un món d’urbanització generalitzada. Tot serà un tot. I els dos fenòmens definidors de la nostra època que plantegen aquesta possible desaparició de les ciutats són la REVOLUCIÓ TECNOLÒGICA i la GLOBALITZACIÓ de l’economia i la comunicació.

Però, davant aquest pensament, jo em quede amb aquells que plantegen la possibilitat, fins i tot la necessitat, de renovar el paper específic de les ciutats i dels pobles. Local i global han de ser complementaris. És la famosa frase de “pensa globalment, actua localment”. I la importància d’allò local com a centre de gestió d’allò global podem apreciar-la en molts àmbits.

Primerament, en la productivitat econòmica. El context territorial és decisiu en la generació de competitivitat de les unitats econòmiques en una economia globalitzada. Les empreses depenen en bona mesura del seu entorn operatiu, així que són els governs municipals o regionals qui juguen un paper vital. Això significa fer l’esforç per tenir una infraestructura tecnològica adequada, un sistema de comunicacions que connecte el territori als fluixos globals i recursos humans degudament formats capaços de produir i gestionar. Per tant, en la producció i gestió de l’hàbitat i dels equipaments col·lectius tenen una gran responsabilitat les iniciatives locals i regionals.

En segon lloc, cal assabentar-se del paper fonamental dels pobles en matèria d’integració socio-cultural. Ens trobem amb nombrosos territoris que han patit la marca de la colonització; amb estats nacionals considerats elements de cohesió e integració, però que s’han construït històricament sobre la repressió de cultures regionals o nacionals que encara constitueixen el principal referent d’identitat de la majoria de la població en determinats territoris; i ens trobem també amb el trasllat de població associat a la globalització (immigració) que ha generat àries urbanes multiculturals.

Ens dirigim incessants cap a societats cada volta més diverses, però, paradoxalment, en un món globalitzat amb hegemonia de valors universalites, és essencial el manteniment d’identitats culturals diferenciades a fi d’estimular el sentit de pertinença quotidiana a una societat concreta. Cal, front a aquest dilema, crear un sistema de comunicació adequat. Així, en la urgent i necessària tasca d’integració, els governs nacionals tenen més dificultats que els locals per mantindre el punt d’equilibri entre grups socials distints, per això, aquest és un dels camps on els municipis juguen, una volta més, un paper imprescindible.

En tercer lloc, al camp de la representació i gestió polítiques els governs locals adquireixen un paper revitalitzat en consonància amb la crisi estructural de competències i poder dels estats nacionals, que són massa xicotets per controlar i dirigir els fluixos globals de poder, riquesa i tecnologia; i massa grans per representar la pluralitat d’interessos socials i identitats culturals de la societat. Com a reacció, els estats han iniciat la construcció d’institucions polítiques o parapolítiques supranacionals, més operatives en l’àmbit global (la UE, el FMI, el Banc Mundial, la Otan, etc.).

Però, malgrat que els governs locals i regionals depenen administrativa i financerament dels estats nacionals i tenen encara menys poder i recursos que ells per poder controlar els agents econòmics i polítics globals, disposen de dues avantatges importants: per una banda, gaudeixen d’una major capacitat de representació i de legitimitat en relació amb els seus representats i, per una altra banda, disposen de molta més flexibilitat, adaptabilitat i capacitat de maniobra davant les necessitats de la població.

Per últim, hem d’actuar localment en matèria de mediambient. En els últims anys estem baten rècords d’emissions de gasos, calfament de l’aigua del mar, augment de catàstrofes naturals, cremada de boscos... però quan ens apleguen les dades del canvi climàtic sembla que la reacció natural de les persones siga pensar que, a títol individual, no podem fer massa per canviar aquesta dinàmica.

Doncs, des d’una adequada conscienciació i educació, amb programes a nivell local de cura de boscos, reciclatge, canvi de la cultura de l’aigua, estima del nostre entorn... i, sobretot, amb l’apel·lació a l’instint de preservar el que és més immediatament nostre, podem guanyar tots.

Quan parlem de globalització pareix que siga o una bendició o una maldició inevitable de la nostra època, però siguem pràctics i realistes: la millor manera de viure, i sobreviure, en aquest nou sistema d’organització mundial és començant fent-ho bé des del nostre propi poble, sense caure, òbviament, en un particularisme mal entés i que puga generar una competició excessiva i destructiva entre distintes localitats i regions, sinó esforçant-nos per que ciutats i regions puguen construir xarxes cooperatives i solidàries, als camps que he nomenat abans (economia, cultura, política i mediambient) o en qualsevol aspecte de les nostres vides.

Si jo ja ho sabia

Fa just una setmana estava de paella amb amigues i amics al maset dels Marrocs. Jo tenia pensat escriure sobre eixe dia. Tenia pensat escriure-ho quasi al dia següent. Tenia pensat escriure sobre la il·lusió de preparar un dia així: excursió, cerveseta mentre es fa la paella, sobretaula de xarrades amb uns i altres, bromes, secrets imprescindibles que contar. Però he hagut d’esperar una setmana per no escriure en calent tot allò que, ara en gelat, continue pensant.

Sense premeditar-ho vam concórrer allí gent de tota mare i, encara que a mi allò em preocupava perquè dificultava l’organització del lloc, la compra, preparació i feta de les paelles (al final Pepa i Paco es van atrevir amb dos –mil gràcies-), ho vaig voler enfocar com un dia diferent, de paella amb qui volgués apuntar-se, d’encontre i xarrades amb qui sorgira. Vaig voler enfocar-ho així, però amb totes les sospites que no anava a complir-se massa eixe utòpic bon rotllo.

Feia molt de temps que no intentava “organitzar” res. Per una banda, perquè estic fins el monyo que se m’acuse pejorativament d’organitzadora, millor dit de lianta, com si tindre iniciativa fóra sinònim de voler sobreixir. Per una altra banda, vaig poder recordar el divendres passat l’altre motiu pel qual feia temps que no promovia una història com aquestes: ni les gràcies ni l’ajuda, sols les queixes per l’esquena.

Doncs bé, aniré aprenent.

Si la marca de la cervesa, del güisqui o del vi no t’agrada, no compraré ni cervesa, ni güisqui ni vi. O millor, no compraré res.

Si les persones amb qui comparteixes un dia de paella no són les amiguetes o amiguets de l’ànima, quedarem per dinar solament tu i jo. O millor, no quedarem.

Si muntar el dinar, fer-lo, arreplegar, netejar i escurar et cansa o penses que no et toca fer-ho a tu, no ho farem. O millor, que s’ho carreguen els mateixos faves de sempre.

Sí, aniré aprenent.

Massa bé que sempre hi ha part positiva. I eixa és que els mateixos faves de sempre preferim seguir sent-ho malgrat tot, perquè si no les coses no es farien mai i no podríem gaudir d’un dia com el del divendres passat, encara que siga amb amics, coneguts i desconguts no-faves.

Ahir i hui, la necessitat de respondre

Enfront de l’al·luvió de projectes que amenacen la nostra serra, la nostra salut i, al cap i a la fi, la nostra vida, hauríem de reflexionar també sobre la resposta que estem donant els afectats, o siga TOTS nosaltres, a aquests conflictes. Caldria fer un poc de repàs històric per entendre certes reaccions i “no reaccions” que tenim les persones. Aquestes respostes s’anomenen “moviments socials o ciutadans”, ara batejats com “moviments en defensa del territori”.

En el cas de l’Estat Espanyol podríem considerar recents tots els moviments socials: la guerra civil i la posterior repressió van exterminar tot tipus d’iniciativa o organització política o social, excepte les que feia el Movimiento o les vinculades a l’Església Catòlica. No podem ignorar, doncs, l’impacte que va produir, i que encara es manifesta en l’actualitat, aquesta intencionada tasca de coacció que va durar 40 anys.

A partir dels anys 70 comencen a organitzar-se, en la clandestinitat, grups socials d’oposició. Les organitzacions obreres (després sindicats) i les Associacions de Veïns (AV) van ser els principals.

Les lluites de les AV van estar encaminades inicialment a reivindicar els serveis o actuacions urbanístiques mínimes (carreres asfaltats, enllumenat, clavegueram, escoles, jardins, transport, etc.). Poc a poc, aquestes associacions van avançar en les seues reivindicacions, reflexionant sobre el model de ciutat que necessitaven i, a la volta, plantejant exigències de canvi democràtic. La inclusió en aquestos moviments d’intel·lectuals compromesos reticents al règim va aguditzar la instrumentalizació partidista de les AV, encara que, així i tot, el moviment va créixer i es va estructurar, assolint algunes victòries destacades.

L’inici de la transició política (1976-1979) suposà una explosió d’iniciatives associatives. Aparegueren nous moviments (que ja eren vells als països democràtics): l’ecologista, el feminista, els consumidors, l’antimilitarista, etc. Així, part de la militància abans concentrada en les AV es va dispersar cap a altres organitzacions.

Aquestes naixien encara molt condicionades pels problemes derivats de la llarga manca de llibertats al nostre país: inexperiència organitzativa, incomunicació amb el pensament alternatiu de la resta del món, necessitat de concentrar-se en les reivindicacions més urgents, etc. A tot açò hem de sumar la sempre present batalla pel control i ús partidista d’aquestes associacions i també la desconfiança i la por cap a la repressió pública. El pacte polític per a una Transició limitada i controlada, junt a la posada en marxa de noves institucions polítiques i socials, debilitaren, paradoxalment, a les organitzacions ciutadanes. Els líders d’aquestes associacions marxaren a integrar-se en els recents legalitzats partits d’esquerra, deixant un fort buit en aquests moviments.

Durant els 80 i principis dels 90, l’aplegada al poder, a l’Estat Espanyol i a alguns governs autonòmics, del PSOE aguditzà aquestes contradiccions (“lluitar contra els ajuntaments d’esquerra afavoria a la dreta”).

Per això, al final d’aquesta època, el desencant social degut a les expectatives frustrades, junt al cansament de la generació que lluità baix el franquisme (i la manca de relleu generacional), contribuïren a la gran desmoralització i desmobilització de molts dels moviments ciutadans. Aquesta situació de desmotivació general de la societat hem d’emmarcar-la en una triple realitat: la imposició d’un model econòmic basat en l’especulació del territori i la innovació tecnològica com a primordials factors de desenvolupament; el predomini d’ideologies conformistes i conservadores en l’espai social; i la simplificació dels processos de participació democràtica reduïts al “jo vote i ells que ho facen tot per mi".

Així, apleguem fins mitjans dels 90, on sembla que els moviments ciutadans comencen a ressorgir. Per una banda, la creixent desconfiança en la bondat dels projectes proposats i una major consciència ambiental fa a la societat més crítica. I, per una altra banda, la pèrdua del poder institucional de l’esquerra provoca l’impuls o tolerància davant agressius projectes urbanitzadors o d’infrastructures.

Podríem dir, doncs, que va creant-se el brou de cultiu que provoca el despertar del compromís d’una nova generació, renovant i rellançant el moviment ciutadà, malgrat no estar promogut des dels partits polítics ni des de les quasi desaparegudes associacions de veïns, com caldria esperar.

Hui, els moviments en defensa del territori són plataformes molt característiques: els anomenats “salvem” o els “no” (“Salvem l’Horta” a València, “Salvem el Benacantil” a Alacant, “No Zona 15”, “No Tèrmica”, etc.). Naixen a partir de l’aparició d’un problema en concret i moren amb la resolució d’aquest. Les conformen els afectats directes amb l’ajuda d’experts i suposen una prova de foc per a la ciutadania.

Nosaltres ho sabem ben bé. El pla eòlic i els camps de golf són la nostra lluita. Hem d’organitzar-nos, lluitar de la mà de la raó, la participació i la constància. L’amenaça creu que compta amb la nostra desídia i això és inacceptable. No podem viure en un altre context, però podem (re)construir el nostre futur.

Estrenant càrrecs

Els dies passen per davant meua com si jo no els caiguera massa bé. No volen parar-se ni un moment per estar amb mi sense mirar el rellotge. El dissabte li vaig dir a Luisa que escriuria sobre els nebots i les nebodes. I ara penant-ho bé no sé què dir, perquè, clar, jo encara no soc tia. El cas és que porte una temporadeta de felicitacions per naixements i embarassos que no pare. Ma tia Pepi ens va portar, en agost, a Jordi, qui té pinta de tindre tota la tranquil·litat que no té la cosina major. Què bonic que és! I quina paciència està desenvolupant gràcies a Elena! Ana Belda ha d’estar boja d’alegria per Eivissa amb Mariola, fent de tia en exclusiva. A vore si així treballa menys hores!. Ni Pilar ni ningú dels seus sabran com agafar al xiquet de Maria (David?). Tant de temps de regnat femení calarà en el nebot, segur. Per Luisa m’alegre especialment perquè, encara que en totes les cases un nadó és una alegria, estic segura que a sa casa açò és el començament d’un canvi d’aires que celebre moltíssim. I, coses de la vida, el dissabte vaig seure davant Vanesa, a qui li queden dos mesos per tindre a Emma. Quina contradicció de sentiments vore embarassada a algú de la teua edat! Perquè una cosa són cosins o nebodes i una altra ben distinta és quan amigues o gent de la teua quinta està entusiasmada fent famílies. Si Inma Navarro ja em va posar en sobre avís: “tia, que ja no entrem en el cupó d’adolescents embarassades! Que ja no s’estranya ningú a la nostra edat...”. Ai! Si Leyre és molt boniqueta, però és que jo encara estic parint carreres universitàries, no puc canviar bolquers!

I tu què necessites?

Ahir parlàvem de les característiques del que s’anomena la societat post-industrial, que és la societat on se suposa que estem immersos ara mateix: la del consum, la sanitat, l’educació, la informàtica, les ong’s, el comandament a distància. I la de tot això i moltes més coses perquè més de la meitat de la població mundial no pot tindre res de res.

Diem post-industrial perquè les característiques que definien la vanagloriada, a l’hora que també maleïda, societat industrial, sorgida d’aquella revolució tecnològica, demogràfica, cientifico-tècnica, política, etc. de segles passats, que ens va fer cabussar-nos sense agafar aire en la modernitat, ja no definixen tan fidelment allò que hui en dia fem servir.

I què fem servir hui en dia? Jo diria que massa coses. M’explique. Estem tant enrolats en aquesta globalització, jo diria que existencial, que sentim com a necessitat ineludible la d’adquirir, gaudir, conèixer, sentir, escoltar, tocar, degustar, olorar, mirar i remirar tot el que hi ha al món.

Per què? Perquè l’entorn més reduït i vital on les persones ens manejàvem a gust se’ns ha ampliat fins a l’infinit i, per tant, se’ns ha ampliat la necessitat de DESITJAR. I, malauradament, desitjar-ho tot no passa per pensar, valorar i escollir alegrement. Sempre ens queda la frustració de quedar-nos sense alguna cosa (que consideràvem, per descomptat, imprescindible). Segur que la necessitàvem tant?

El culte al cos

La preocupació per l’aspecte físic ha sigut, quasi sempre, una cosa inherent a les persones. Hui en dia, aquesta preocupació és entesa com a “consum cultural” i travessa tots els sectors socials, recolzat en un discurs que o apel·la a la qüestió estètica o mostra preocupació per la salut. Per entendre aquest tema d’actualitat, cal fer una ullada general a certs moments del segle XX. 

La dècada dels 20 és decisiva en la configuració d’un nou ideal físic, quan les dones, baix l’impacte de les indústries dels cosmètics, la moda, la publicitat i Hol·lywood, incorporen massivament el maquillatge a les seues vides quotidianes i es passa a valorar el cos esvelt i ferm. La combinació d’aquestes quatre indústries serà fonamental per a la victòria del cos prim sobre l’obès en el transcórrer del segle XX. Als 50 trobem una expansió del temps d’oci: comencen a donar-se les primeres vacances pagades, auge de les zones d’acampada, etc. Tot açò imposa un nou concepte d’estiueig, en el qual l’exposició del cos té un lloc central. A més, l’explosió publicitària de la postguerra (2ª G.M.) va ser, sense dubte, la gran responsable de la difusió d’hàbits relatius a les atencions al cos i pràctiques d’higiene, bellesa i esportives recomanades per metges i moralistes. El desenvolupament del cinema i la televisió contribueix a vendre eixa imatge ideal i els productes per assolir-la. 

Els anys 60 són l’escenari de l’anomenada “revolució sexual” i del moviment feminista, associats a la contracultura i al “hippisme”, els quals interpreten el cos com a mostra de modernitat. A partir dels 80 l’estiu deixa de ser el moment per excel·lència d’exposició del cos i les pràctiques físiques passen a ser més regulars i quotidianes (gran proliferació de gimnasos als centres urbans). Naix la “generació salut”, influenciada pel naturisme, l’aparició de metges en TV, etc., i pren força el que anomenem “culte al cos”. Als 90 s’aprofiten les oportunitats comercials d’una magnífica herència i la publicitat col·loca el món de les “top model” al punt de mira de moltíssims adolescents, contribuint a l’aparició de trastorns alimentaris i de conducta (anorèxia, bulímia, vigorèxia, estrès i ansietat), desconeguts fins aleshores, consolidant-se l’extrema primesa en les dones i l’acurada musculatura en els homes com a model de bellesa actual. I apleguem al segle XXI preocupant-nos pel nostre aspecte sense pietat: cabell, rostre, pell, figura, roba... inquietud a la qual sembla que solucionem amb tots els productes i avanços que el mercat posa al nostre abast. 

Fins i tot els homes, exclosos en part d’aquestes tendències, estan ja dins la roda del culte al cos. Qui, hui en dia, si té el cabell sec utilitza xampú “para cabellos grasos”? Com ha pogut viure la gent sense llet semi, amb omega 3, soja i vitamines ABC? I quins negocis es beneficien de la importància que li concedim al nostre cos? Darrere de l’omnipresent publicitat, la qual sabem que és clau i fàcilment jutjada culpable, tenim també tot un entramat d’indústries que viuen gràcies a les nostres obsessions per l’estètica i la salut. Per exemple, la indústria editorial ho té clar. Amb les paraules Dieta o Aprima’t en portada és molt possible esgotar la tirada d’una revista. Recurs que, també en les revistes masculines, s’aguditza en dates clau: principi d’any i de l’estiu. Els 3€ que pot costar una revista reemplacen la costosa factura d’un metge. I el procediment d’elecció dels temes d’estes publicacions és senzill. Primer s’escull un aspecte que obsessione (reduir volum en zones concretes, perdre ràpidament uns quilos, lluir un cos ferm i musculós...). Després, experts col·laboradors dissenyen un règim i exercicis per a un públic heterogeni. Finalment, s’exhibeix en portada un/a model escultural per anunciar la dieta de la carxofa, la qual precisament ell/a no necessita practicar. Si ens centrem en la indústria alimentaria, convé avisar que nodrir-se al segle XXI no resulta fàcil. 

A part de vaques boges, grip aviar i aliments transgènics, cada dia eixen al mercat nous aliments miracle destinats a previndre una llarga llista de malalties. Però, en molts casos, ens convertim en víctimes de les operacions de marketing d’aquestes indústries, aliades amb les farmacèutiques i les biotecnològiques, que ens convencen que el nostre cos necessita eixos aliments enriquits amb tota classe de propietats. I si hi ha una indústria que en els últims temps ha crescut, eixa és la medicina estètica (tractaments cosmètics, mèdics, operacions quirúrgiques). Cada volta més gent està disposada a pagar el que siga per parèixer eternament jove. Però, quant hi ha de vertader en eixes models que representen el “després”? És un gran negoci al que també s’han sumat els tractaments pseudomèdics (càpsules, complements dietètics...) i tota classe d’eines “revolucionàries” (saunes portàtils, faixes, sensors abdominals...). 

El tema és, òbviament, molt més ampli que aquesta exposició, però hauríem d’anar pensant en els límits d’eixa preocupació pel nostre cos, perquè, enrolats com estem en un consumisme desmesurat, estem substituint benestar per obsessions. I això no pot ser bo.

Commemoracions a la Carta

Amb això de les xifres rodones enguany tenim aniversaris per a tots els gustos. Mirant enrere 75 anys hi ha qui voldrà rememorar la Constitució del 31. Eixe any s’aprovà la capdavantera carta magna que proclamava, entre altres coses, la sobirania popular, el dret al vot de les dones, les tendències autonòmiques amb oportunitat d’elaborar els seus propis estatuts, una declaració de drets socials, econòmics i laborals en consonància amb els dels països més avançats del moment, un sistema educatiu públic sense discriminacions de gènere o classe, i la separació entre Església i Estat aportant la aconfessionalitat i llibertat de cultes a Espanya.

I és que enguany commemorem el 75 aniversari de la victòria lícita i legal, sense violència, dels partits republicans en unes eleccions; un règim republicà que quaranta anys de franquisme soterrà baix l’odi i convertí en fantasma innombrable ja en democràcia.

Encara que hi haurà qui preferirà celebrar que part de l’exèrcit espanyol, cinc anys després, es rebel·là contra eixe legítim règim republicà, donant pas a la Guerra Civil. Amb això, podem celebrar que, fa 70 anys, no sols les dones deixaren de votar, sinó que tampoc ho farien els homes; que no sols l’Estat deixà de ser aconfessional i haver llibertat de culte, sinó que l’Església Catòlica controlà les persones amb valors i dogmes basats en la por del pecat; que no sols s’aboliren els estatuts autonòmics, sinó que es perseguí i condemnà qualsevol cultura o llengua diferent a la castellana; que no sols l’educació i la llei discriminava les dones, sinó que els drets i possibilitats socials de part de la població quedaren reduïts.

Haurem d’esperar molts anys, fins 1976, per poder assistir a nous triomfs dels demòcrates i rememorar, este 2006, els 30 anys de la legalització dels partits polítics i l’aprovació del projecte de llei de reforma política que trencaria amb el règim franquista.

Podem celebrar, doncs, l’aniversari que vulguem: aquell que ens suposà 4 dècades de ferotge dictadura o aquelles que comportaren dues implantacions democràtiques. Hi haurà qui celebrarà nostàlgic el 70 aniversari de la rebel·lió armada contra el govern del 36. Al 30 aniversari dels primers passos de la Transició li faran els merescuts honors (fins i tot persones que dubtosament la recolzaren en el seu moment). I m’agradaria imaginar que, passats ja 75 anys, es commemorarà també, sense por ni interessos ni recels, un dels períodes més brillants cultural i democràticament de la nostra història recent, perquè ja toca ser justos amb aquell intent de construir un país més modern i lliure.

TOT TÉ UN PRINCIPI...

Carles sempre em suggerix i m'anima a fer moltes coses. Ja no sé si és perquè vol que prove jo primer allò que a ell li agradaria tindre l'espenta de fer, perquè em veu capacitatda per a fer de tot o perquè em nota molt desballestada amb les oposicions. El cas és que ací estic. M’he fet un bloc (que quasi no sabia ni el que era) i, per si no tenia ja suficients motius per estar davant l’ordinador, me n’he posat un de més. Com tot en esta vida, no sé on portarà açò. És una manera molt interessant de comunicar-te amb el món, però encara més interessant és la comunicació que crec que s’establix amb una mateixa. Això és el que m’ha entusiasmat de la idea d’escriure ací, al buit de la xarxa.