Política xupitera

Jo ja no puc més. Hi ha notícies que em fan teclejar a tota pressa i buscar companys d'opinió, perquè de vegades pense que pot ser siga jo sola qui no entén massa bé les coses. I em quede un poc més tranquil·la quan veig que també hi ha gent espantada per les inspiracions dels polítics. Inspiracions que ells poden portar a la pràctica, i no com les meues, que solament, si em pilla amb ganes d'escriure, les puc deixar reflectides en aquest blog.

Alguns governats fan la seua tasca a colp de xupito. Reflexionen les necessitats i les possibles conseqüències de les seus accions amb la mateixa profunditat i rapidesa que té un brindis xupiter en meitat dels carnavals.

Ja vaig dir fa poc que la política italiana i la valenciana s’atenen al mateix manual d'instruccions. Sense pensar en la perillosa deriva xenòfoba i racista, Berlusconi ha aprovat d'urgència un decret per autoritzar patrulles ciutadanes (civils fent de policia!) per defensar-se d'uns fantasmes ficats als cervells dels italians a força de repetir notícies sensacionalistes en la televisió. I sense pensar en la deriva surrealista del sistema educatiu valencià, Font de Mora ha anunciat una assignatura de xinés als instituts valencians, passant-se per l'entrecuixa hores i hores de treball de la comunitat educativa per traure-li trellat a la Conselleria.

Jo passe. Me'n vaig a vore Grande Fratello.

Turisme descobriment

Este cap de setmana eixiré de la rutina de l’estudi i passejaré per carrers amb història, alçaré el cap fer vore façanes amb finestres arquejades i demanaré, per fi!, una birra per favore. Això sí, esta vesprada ordenaré la casa, faré una bona compra i em llegiré per damunt la història d’Ancona.

I és que esta nit venen Lorena i Albert per passar el cap de setmana en aquest raconet d’Itàlia. I ací estic jo, ben contenta. Com estan poquet temps, farem una volta per ací a prop, fugint un poc de les “parades obligatòries” d’Itàlia (Venezia, Firenze, Bologna, Roma, Napoli...) i fent turisme-descobriment, que per Itàlia és molt reconfortant: a cada pas trobes vestigis d’allò que menys esperes. Encara que, realment (i malauradament) jo crec que als italians els pesa massa viure amb tant d’art i tanta història. No poden mantindre (econòmicament) la immensitat de “restes” que els atabuixen i sembla, en molts casos, ser una país bastimentat o en runes.

Però això té el seu entabanador encant. Et fa reflexionar nostàlgicament sobre el pas del temps, et fa meravellar-te d’allò que construïm les persones producte del nostre esforç intel•lectual i també, per què no, et fa decebre’t per la inevitable, i de vegades nefasta, necessitat humana de destruir i oblidar per seguir endavant.

Cementiri jueu d'Ancona (s'hi troben restes des del segle XVI)

Severn Cullis-Suzuki

Quan estudies els acords de la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro de 1992 en cap lloc et conten açò:

Severn Cullis-Suzuki (nascuda el 30 de novembre de 1979 a Vancouver, Canadà)

El 1992, amb només 12 anys, va reunir els diners suficients per anar a l'ONU, a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro. En el tancament d'una sessió plenària va presentar les qüestions ambientals des de la perspectiva dels nens, on va rebre una ovació pel seu discurs als delegats.

Mamma mia!

Viure una temporada en qualsevol nou país et dóna l’oportunitat de reconstruir el concepte que tens sobre eixe lloc i la gent d’allí. No es tracta de desmuntar tòpics, però sí d’esbrinar fins on aplega la realitat i fins on l’exageració dels mateixos.

He hagut de seure a reflexionar sobre quin era el meu concepte d’Itàlia i els italians abans de vindre ací a viure, perquè m’he adonat que, després d’unes setmanes, estic molt decebuda amb ells. És tracta d’una simple opinió, a més d’una generalització (que sempre són odioses), però a l’hora també es tracta d’una sensació ben forta la que em du a pensar tan tristament sobre Itàlia.

Sense saber massa de la seua història recent i exceptuant algunes notícies que m’aplegaven sobre el greu i arrelat problema de la màfia, Itàlia sempre m’havia semblat un país modern (estilós, glamourós, fashion victim...), amb una economia pròspera (membre del G-8) i una democràcia consolidada (bressol de tota la cultura occidental, rebutjà la monarquia en un referèndum el 1946 i instaurà la república, país fundador de la UE...).

Però, de moment, no he pogut refutar aquesta idea prèvia que tenia dels italians. La meua reconstrucció sobre Itàlia passa per una decepció en termes democràtics, una sorpresa en termes econòmics i un gran avorriment en termes de mentalitat suposadament moderna.

El sistema democràtic italià està en un punt de difícil retorn, on la manipulació, la corrupció i el vandalisme polític imperen de punta a punta de tot l’espectre ideològic.

La dreta italiana es disfressa de democràtica, europeista i independent, però deixant que el ritme del seu discurs el marque el partit ultradretà de la Lega Nort i el contingut de les seues polítiques l’establisca el Vaticà. El govern de Berlusconi exerceix un poder sobre la vida italiana tan aclaparador que fa fredor adonar-se’n. Un poder omnipresent aconseguit amb la ja vella fórmula del control de les masses a través dels mitjans de comunicació. I és que a la Rai 1, Rai 2 i Rai 3 (televisions públiques) cal sumar els tres canals privats propietat de Berlusconi (saltant-se una llei que sols li permetia tindre’n dos). Així, dels set canals habituals que pots veure a la televisió italiana, sis serveixen sense pudor per vehiculitzar la ideologia d’una dreta carca i pedant (no vull ni pensar cóm seria veure a ma casa sis “canals nous”, encara que a xicoteta escala podria fer una bona comparació Itàlia-País Valencià).

Els problemes, a l'hora, per coordinar i mobilitzar una esquerra sense visibilitat mediàtica i amb un greu problema de cohesió ideològica i lideratge deixen un camí perillosament lliure a la dreta de Berlusconi per regir un país de manera democràtica.

No és d’estranyar, així, veure constantment per televisió “el perill de la immigració” o “l’assassinat d’Eluana Englaro”. Amb aquesta manera tan extremadament tendenciosa de contar els fets s’aconsegueix crear un clima molt favorable a les polítiques berlusconianes, que són entre esperpèntiques i ridícules. La nova Llei de Seguretat converteix els metges en agents detectors d’immigrants il·legals, estableix penes de presó per a aquestos immigrants, augmenta l’impost de residència de 80 a 200 euros, obliga a fer un cens de vagabunds, entre altres propostes ben curioses.

I quan la llei que ja hi existeix no li agrada al govern de Berlusconi (i, condició sine cua non, tampoc al Vaticà), doncs Berlusconi es desviu per canviar-la, passant-se, si cal, la Constitució italiana per un innombrable lloc. Així, amb el cas Eluana Berlusconi s’ha fartat de dir i fer barbaritats, fins que ha arribat a la conclusió que el que cal canviar és la pròpia constitució. Perquè li encanta fer lleis retroactives i jugar amb elles com si foren plastilina, perquè si alguna cosa li agrada fer a Berlusconi és l’anunci de Loreal, i no pels productes cosmètics (que també), sinó per mirar-se a l’espill (o a la càmera de les seues televisions) i dir: porque yo lo valgo.