Alban Berg, Dmitri Xostakòvitx i la inevitable relació amb la realitat

A Berg i Xostakòvitx els hi va tocar viure una època intensament política i, més encara, quan hi van coincidir en vida, és a dir, els primers anys del segle XX. Durant el període anomenat d’entreguerres, els seus dos països natals, que era on vivien i desenvolupaven el seu ofici de compositors, eren dues nacions properes geogràficament però antagòniques en la seua visió del món: l’URSS comunista i l’Àustria feixista.

Així i tot, ambdós règims tenien un punt en comú, que resultava més que suficient per poder condicionar la vida de Xostakòvitx i Berg en la mateixa mesura: tant la deriva stalinista de l’URSS com l’expansió nazi a l’Àustria del dictador Dollfuss havien establert governs no democràtics i, per tant, amb un estret marge per a les representacions artístiques lliures i innovadores. Per tant, com era d'esperar, en una època d’intenses transformacions musicals com fou aquesta, transgredir artísticament fou interpretat com una amenaça evident per a les normes socials establertes. Perquè l’art no resulta innocent, quasi mai.

Encara hui en dia es discuteix si la relació entre Xostakòvitx i la ideologia soviètica fou una inspiració o un revulsiu. El recurs que hàbilment sembla que va utilitzar Xostakòvitx fou aprofitar el component abstracte, sense paraules, que li oferria la composició musical, per realitzar obres del gust de Stalin a l’hora que l’odiava secretament. Així i tot, l’article "El caos substitueix la música" està atribuït a Stalin i, en ell, aquest l’ataca dient que el perill en la música soviètica és evident per culpa de “l’esperit d’innovació petitburgès que comporta una fractura en l’autèntic art", en clara referència a Xostakòvitx.

La mateixa tensa relació tingué Alban Berg amb el seu context polític, sobretot durant els últims anys de la seua vida, quan a la seua Àustria natal el nazisme ja controlava la vida pública. Encara que Berg no composà cap obra que reconegués explícitament contrària al sistema, algunes de les seues peces més conegudes sí que foren interpretades així i seguidament prohibides.

Podriem dir que, en molts casos, la música pot sortejar l’enorme presència política en la vida de les persones, però seria innocent pensar que les expressions artístiques poden escapar totalment de la realitat en que estan immerses. En tants moments del procés creatiu podem descobrir aquesta influència aliena que l’obra final és, inevitablement, fruit de la barreja de tot un seguit d’ingerències externes, des del propi entorn personal del artista fins la benevolència o intolerància del règim polític de torn.

En el camí creatiu de qualsevol artista, els seus coneixements, idees i objectius han de fusionar-se amb aquestos embats de la realitat, i decidir si els utilitzen com a font de repressió o com a font d’inspiració.

La marxeta

Sempre estic esperant que vinga una temporada més tranquil·la o estable... el que diem portar una marxeta. Sempre pense que serà aleshores quan escriuré tot el que tinc al cap, llegiré tots els llibres del món, passejaré tots els carrers i menjaré sa i equilibradament a les hores que toca.

M'he auto convençut que visc en un estat d'excepció, però que prompte m'alçaré amb temps suficient per fer-me unes rosquetes amb oli, ben seguda, mirant la serra per la finestra. Prompte la meua feina serà reconfortant i m'escoltaran amb atenció. Prompte miraré la prestagteria i veuré llibres llegits. Prompte em beuré totes les cerveses anotades a l'agenda. Prompte m'adonaré que faig tot el que vull i que encara tinc la vesprada lliure.

Però aleshores m'angoixaré per no saber cóm ocupar eixa vesprada lliure, i sabré que estava millor abans, amb mil coses al cap, amb incerteses, amb feines a mitges, amb cerveses pendents.

Retrobament

He desaparegut un mes, però quàntes coses m'han passat!

Finalment la sort va tenir ganes d'estar al meu costat. Justeta, però suficient.

Ara continue necessitant-la, com tots, a tota hora, però no vaig a plorar-la.

Estic pendent d'on he de viure i treballar a partir de setembre. I la incertesa em fa il·lusionar-me.

Retorne a Catalunya onze anys després d'aquell primer de Comunicació Audiovisual que vaig abandonar.

I tinc moltes ganes de retrobar-me.

Qui fa la sort?

El treball no fa la sort. Ni l'esforç, ni la millor voluntat. I qui la fa? Resulta complicada aquesta pregunta per a qui no creu en cap déu ni en cap alineació estel·lar. Resulta complicat, fins i tot, creure en la pròpia sort, a seques, quan no saps d'on ve, ni qui la crea, ni qui la reparteix. Però la necessitem. Jo la necessite aquest dissabte. I després de mesos de treball, esforç i la millor voluntat, em crema la ràbia per dins de pensar que, en última instància, depenc de la sort, depenc d'una cosa que no puc controlar.

De moment

És increïble les vegades al dia que recorde el lloc just on em trobava fa un any. Records que empenten fort, com el vent d'una tempesta en una finestra tancada amb porticó. Però la meua ment, com la finestra, no els deixa entrar. De moment no, que encara fan mal. Perquè si la memòria i el record passegen pel meu cap sabré, aleshores, que tot va ser massa veritat.

Reacció antiavorriment

Quan em pose decidida davant els apunts per empollar es produeix un fenomen d'autodefensa-antiavorriment ben curiós en el meu cos. Per una banda, no trobe la posició idònia en la cadira i em molesten els calcetins que porte. Em rasque compulsivament el braç i no tarde en tindre ganes d’anar al lavabo. Quan, per fi, agafe els folis i me’ls pose al davant, sent la necessitat d’ordenar la taula i tots els bolígrafs que tinc escampats per damunt. Finalment em decidisc a fer una primera llegida i subratllar el més important, però inevitablement comence a rondar pels folis numerant les pàgines, subratllant solament els títols, recontant els temes que he decidit estudiar eixe dia i revisant l’agenda per comprovar que, efectivament, havia d’empollar els temes 12 i 67. Passe segons/minuts mirant la primera pàgina del tema 12, revisant les meues ungles que no puc evitar mossegar i posposant el temut moment de llegir 1. Introducció.

Però ho faig, comence a llegir. I s’inicia la segona fase d’autodefensa del meu cos davant els apunts. Aquesta vegada, al temps que vaig llegint, es desencadena una associació de paraules que, aparentment de manera irracional però amb un rastre que podríem seguir si vulguérem, em traslladen ben lluny, on res té a veure amb la matèria que havia d’embotir al meu cap. De sobte recorde que havia d’escriure un correu a una amiga des de fa tres setmanes, o m’entra una enorme curiositat per saber quin és l’estat dels 120 amics que tinc al facebook, o caic en el compte que no queda llet a la nevera i cal anar a comprar-ne, o mire el meu voltant i trobe imprescindible alçar-me de la cadira (ara que havia agafat la postura!) i tancar la finestra.

I clar, quan torne a seure... no trobe la posició idònia en la cadira i em molesten els calcetins que porte.

Tope

No tinc ganes d'escriure, ni de llegir. Sobre res. Estic fins les boles de pensar.

M'encantaria estar jugant a les caniques o als cromos de la palmaeta.

O simplement mirar cap a dalt i poder veure el cel.

Bon ritme

Porte un ritme de feina que podria qualificar d’intens i constant. Això és tradueix en: moltes hores davant l’ordinador (més que al llit i a la taula juntes), poques converses amb poca gent (i massa monotemàtiques), abandó de la literatura per plaer i lectures ràpides de titulars, i un passeig cada tres o quatre dies.

És el que té estudiar oposicions. Ja m’ho havien dit i ja porte uns quants anys comprovant-ho. El meu últim passeig pel port d’Ancona, fa unes setmanes, em va encantar. D’un lloc aparentment lleig, sempre es poden veure racons interessants:

Sàlvia i peixos

Isc uns dies de la rutina, però sense llevar-li l’ull de damunt (a la rutina). No desconnecte de casa quan estic fora, ni de fora quan estic a casa. El meu estomac és qui més coneix la meua agenda. Quan s’aproxima algun fet “especial” comença a fer-me mal. I què és “especial”? Per a una persona com jo, que s’emociona amb quasi tot, “especial” és... quasi tot. Així que podeu imaginar-vos la convivència amb el meu estomac. I l’encertada frase “has de pillar-te les coses amb més calma” també la coneix el meu estomac, perquè, quan l’escolta, sap que li estan donant la raó perquè està a punt d’ocórrer alguna cosa... “especial”.

Solució 1: infusions de sàlvia.

Solució 2: mirar peixos.

Ressaca

Un bon resum i anàlisi dels resultats electorals d'ahir l'he llegit al blog d'un amic:

BREU FLAIX ELECTORAL

Jo estic un poc perplexa, no amb els resultats (pot ser un poc a Galicia), però sí amb la resurrecció del PP a l'estil Ricky Roure. Sols que el PP sí que s’ha endut l’Òscar.

Després de tres setmanes mediàticament frenètiques de corrupció, espies i lluita interna pel poder al Partit Popular, resulta que són els guanyadors reals a Galicia i morals a Euskadi. Serà un mite, doncs, que les campanyes electorals “oficials” no serveixen de massa i sí que són determinants? Perquè sembla que a Galicia tota aquesta corruptela no ha afectat a la imatge dels populars i sí ho ha fet la crisi al PSG (a més de la càrrega, des del principi de la legislatura autonòmica, contra els seus socis de govern).

I el PPPV? Em sorprèn com, eleccions rere eleccions (basques), no paren de perdre escons i mai han considerat un canvi d’estratègia o un mea culpa o una mínima actitud d’humilitat per reconèixer que no entenen ni de lluny als bascos. I ara ells oblidaran la crisi i les acusacions de cooperar amb terroristes que contínuament han fet cap al PSOE. I el PSOE oblidarà... tot, per si de cas!

Política xupitera

Jo ja no puc més. Hi ha notícies que em fan teclejar a tota pressa i buscar companys d'opinió, perquè de vegades pense que pot ser siga jo sola qui no entén massa bé les coses. I em quede un poc més tranquil·la quan veig que també hi ha gent espantada per les inspiracions dels polítics. Inspiracions que ells poden portar a la pràctica, i no com les meues, que solament, si em pilla amb ganes d'escriure, les puc deixar reflectides en aquest blog.

Alguns governats fan la seua tasca a colp de xupito. Reflexionen les necessitats i les possibles conseqüències de les seus accions amb la mateixa profunditat i rapidesa que té un brindis xupiter en meitat dels carnavals.

Ja vaig dir fa poc que la política italiana i la valenciana s’atenen al mateix manual d'instruccions. Sense pensar en la perillosa deriva xenòfoba i racista, Berlusconi ha aprovat d'urgència un decret per autoritzar patrulles ciutadanes (civils fent de policia!) per defensar-se d'uns fantasmes ficats als cervells dels italians a força de repetir notícies sensacionalistes en la televisió. I sense pensar en la deriva surrealista del sistema educatiu valencià, Font de Mora ha anunciat una assignatura de xinés als instituts valencians, passant-se per l'entrecuixa hores i hores de treball de la comunitat educativa per traure-li trellat a la Conselleria.

Jo passe. Me'n vaig a vore Grande Fratello.

Turisme descobriment

Este cap de setmana eixiré de la rutina de l’estudi i passejaré per carrers amb història, alçaré el cap fer vore façanes amb finestres arquejades i demanaré, per fi!, una birra per favore. Això sí, esta vesprada ordenaré la casa, faré una bona compra i em llegiré per damunt la història d’Ancona.

I és que esta nit venen Lorena i Albert per passar el cap de setmana en aquest raconet d’Itàlia. I ací estic jo, ben contenta. Com estan poquet temps, farem una volta per ací a prop, fugint un poc de les “parades obligatòries” d’Itàlia (Venezia, Firenze, Bologna, Roma, Napoli...) i fent turisme-descobriment, que per Itàlia és molt reconfortant: a cada pas trobes vestigis d’allò que menys esperes. Encara que, realment (i malauradament) jo crec que als italians els pesa massa viure amb tant d’art i tanta història. No poden mantindre (econòmicament) la immensitat de “restes” que els atabuixen i sembla, en molts casos, ser una país bastimentat o en runes.

Però això té el seu entabanador encant. Et fa reflexionar nostàlgicament sobre el pas del temps, et fa meravellar-te d’allò que construïm les persones producte del nostre esforç intel•lectual i també, per què no, et fa decebre’t per la inevitable, i de vegades nefasta, necessitat humana de destruir i oblidar per seguir endavant.

Cementiri jueu d'Ancona (s'hi troben restes des del segle XVI)

Severn Cullis-Suzuki

Quan estudies els acords de la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro de 1992 en cap lloc et conten açò:

Severn Cullis-Suzuki (nascuda el 30 de novembre de 1979 a Vancouver, Canadà)

El 1992, amb només 12 anys, va reunir els diners suficients per anar a l'ONU, a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro. En el tancament d'una sessió plenària va presentar les qüestions ambientals des de la perspectiva dels nens, on va rebre una ovació pel seu discurs als delegats.

Mamma mia!

Viure una temporada en qualsevol nou país et dóna l’oportunitat de reconstruir el concepte que tens sobre eixe lloc i la gent d’allí. No es tracta de desmuntar tòpics, però sí d’esbrinar fins on aplega la realitat i fins on l’exageració dels mateixos.

He hagut de seure a reflexionar sobre quin era el meu concepte d’Itàlia i els italians abans de vindre ací a viure, perquè m’he adonat que, després d’unes setmanes, estic molt decebuda amb ells. És tracta d’una simple opinió, a més d’una generalització (que sempre són odioses), però a l’hora també es tracta d’una sensació ben forta la que em du a pensar tan tristament sobre Itàlia.

Sense saber massa de la seua història recent i exceptuant algunes notícies que m’aplegaven sobre el greu i arrelat problema de la màfia, Itàlia sempre m’havia semblat un país modern (estilós, glamourós, fashion victim...), amb una economia pròspera (membre del G-8) i una democràcia consolidada (bressol de tota la cultura occidental, rebutjà la monarquia en un referèndum el 1946 i instaurà la república, país fundador de la UE...).

Però, de moment, no he pogut refutar aquesta idea prèvia que tenia dels italians. La meua reconstrucció sobre Itàlia passa per una decepció en termes democràtics, una sorpresa en termes econòmics i un gran avorriment en termes de mentalitat suposadament moderna.

El sistema democràtic italià està en un punt de difícil retorn, on la manipulació, la corrupció i el vandalisme polític imperen de punta a punta de tot l’espectre ideològic.

La dreta italiana es disfressa de democràtica, europeista i independent, però deixant que el ritme del seu discurs el marque el partit ultradretà de la Lega Nort i el contingut de les seues polítiques l’establisca el Vaticà. El govern de Berlusconi exerceix un poder sobre la vida italiana tan aclaparador que fa fredor adonar-se’n. Un poder omnipresent aconseguit amb la ja vella fórmula del control de les masses a través dels mitjans de comunicació. I és que a la Rai 1, Rai 2 i Rai 3 (televisions públiques) cal sumar els tres canals privats propietat de Berlusconi (saltant-se una llei que sols li permetia tindre’n dos). Així, dels set canals habituals que pots veure a la televisió italiana, sis serveixen sense pudor per vehiculitzar la ideologia d’una dreta carca i pedant (no vull ni pensar cóm seria veure a ma casa sis “canals nous”, encara que a xicoteta escala podria fer una bona comparació Itàlia-País Valencià).

Els problemes, a l'hora, per coordinar i mobilitzar una esquerra sense visibilitat mediàtica i amb un greu problema de cohesió ideològica i lideratge deixen un camí perillosament lliure a la dreta de Berlusconi per regir un país de manera democràtica.

No és d’estranyar, així, veure constantment per televisió “el perill de la immigració” o “l’assassinat d’Eluana Englaro”. Amb aquesta manera tan extremadament tendenciosa de contar els fets s’aconsegueix crear un clima molt favorable a les polítiques berlusconianes, que són entre esperpèntiques i ridícules. La nova Llei de Seguretat converteix els metges en agents detectors d’immigrants il·legals, estableix penes de presó per a aquestos immigrants, augmenta l’impost de residència de 80 a 200 euros, obliga a fer un cens de vagabunds, entre altres propostes ben curioses.

I quan la llei que ja hi existeix no li agrada al govern de Berlusconi (i, condició sine cua non, tampoc al Vaticà), doncs Berlusconi es desviu per canviar-la, passant-se, si cal, la Constitució italiana per un innombrable lloc. Així, amb el cas Eluana Berlusconi s’ha fartat de dir i fer barbaritats, fins que ha arribat a la conclusió que el que cal canviar és la pròpia constitució. Perquè li encanta fer lleis retroactives i jugar amb elles com si foren plastilina, perquè si alguna cosa li agrada fer a Berlusconi és l’anunci de Loreal, i no pels productes cosmètics (que també), sinó per mirar-se a l’espill (o a la càmera de les seues televisions) i dir: porque yo lo valgo.

Educació, política i ocurrències

El 29 de novembre de 2008 la ciutat de València s’omplí de persones amb un únic missatge: prou d’aquest circ que és hui en dia el sistema educatiu valencià.

Silenciada per Canal 9 (solament uns 38 segons de notícia), però atesa (per fí!) per altres televisions i els principals periòdics i ràdios, la manifestació més gran de la comunitat educativa valenciana reflectia, a més del malestar general per la política destrellatada de la Generalitat, el despertar d’una societat cansada d’inversions en infraestructures mediàtiques i elitistes de copes amèriques, fórmules 1 i vingudes estel.lars. Pressupostos que sempre deixen l’Educació en un irresponsable segon plànol. Manca de professors i mestres en tots els nivells, un sistema d’accés a la funció pública atrofiat o instal•lacions i materials que no s’adapten a les noves necessitats, entre moltes altres reivindicacions, es posaren fermament damunt la taula aquell 29N sense cap possibilitat de rebaixa per part dels manifestants. Perquè prop de 100.000 persones segons els organitzadors (o 44.000 segons la policia) recorreguérem un trajecte, que es quedà col•lapsat, per dir clarament que amb el pilar bàsic de la societat no es juga a monopolis polítics i morals.

La matèria d’Educació per a la Ciutadania ha sigut la gota que ha vessat el got, però ha servit per destapar la caixa de trons d’un sistema educatiu amb molta façana i poc contingut. Sota l’excusa d’un suposat pla plurilingüe (aprovat i publicitat, però deixat al calaix de la propaganda política), el Govern Valencià pretén boicotejar la impartició d’aquesta assignatura obligant a que es donara íntegrament en anglés, malgrat ser sabedor de la impossibilitat de dur a terme aquesta ocurrència, més pròpia d’una rabieta de xiquets espantats que d’un govern del segle XXI.

I és que no hem de perdre de vista, per entendre aquest batistot personal del president Camps, que l’església catòlica encara està sufocada de veure que hi ha una assignatura a les escoles que té per objectiu fomentar els Drets Humans i els valors democràtics i de pensament lliure. Per això, la Conferència Episcopal condemna un suposat adoctrinament dels alumnes, oblidant que ella es dedica en cos i ànima des de fa desenes d’anys precisament a d’això i posant en evidència que moltes de les seues ensenyances entren en clara contradicció almb el que universalment es coneix per drets humans.

La ressaca de la gran manifestació, convocada per la Plataforma per l’Ensenyament Públic, i la imminent vaga general pensada per al 17 de desembre, precipità la suspensió de la impartició en anglés d’Educació per a la Ciutadania i l’acceptació d’una taula de negociacions per atendre totes les demandes de la comunitat educativa. Així, malgrat que el Govern Valencià qualificà la manifestació de fracàs i de molesta per a la gent que estava fent les seues compres nadalenques (una anàlisi prou impròpia d’un govern d’eixe nivell), i de marcar els serveis mínims de la vaga en el 40% del professorat (xifra inaudita perquè vulnera el dret constitucional a fer una vaga), s’ha produït un fet insòlit en la societat valenciana: el govern del Partit Popular, de majoria absoluta i, conseqüentment, de nul•la voluntat negociadora, ha baixat el burro per parlar d’educació.

A hores d’ara la vaga està ajornada a l’espera de la resolució d’aquestes negociacions, que han començat el 19 de gener. Entre molts altres punts, trobem una interessant proposta, feta per part d’Escola Valenciana (membre de la Plataforma per l’Ensenyament Públic), qui ha presentat un pla d’actuació, amb línies concretes i ben traçades, per implantar un model multilingüe en les escoles valencianes.

El Pla per l’Escola Multilingüe, presentat per Escola Valenciana el 10 de desembre, assenta les bases per potenciar les capacitats lingüístiques de l’alumnat en les dues llengües oficials i en una tercera llengua que s’introduiria a partir dels 4 anys per mòduls i en grups reduïts al 50%. Aquest procés s’incrementaria paulatinament en posteriors cursos. En un document presentat a la Conselleria d’Educació i als mitjans de comunicació, aquest pla destaca el bilingüisme com a camí a seguir per assolir el trilingüisme i defineix les principals línies d’actuació d’un programa d’educació multilingüe plantejat amb criteris d’eficàcia i qualitat.

El document defensa una educació multilingüe lligada a l’educació intercultural, amb un tractament metodològic basat en l'ús de les llengües en contextos reals i motivadors. S'incideix, així mateix, en la formació inicial i continua del professorat, en l'avaluació i en la necessitat que els programes compten amb els recursos materials, humans i pressupostaris necessaris.

Totes les protestes per la barrabassada d’Educació per a la Ciutadania, totes les hores de negociacions de la Plataforma per l’Ensenyament Públic, totes les propostes per millorar el nostre sistema educatiu, totes les manifestacions públiques per reconduir el nostre futur com a societat, pagaran la pena si continuem endavant, convençuts que en l’educació està la clau de tot el que som i serem.

Conill, mar, natural, nit, baló i taula

L'altre dia, fent un curset d'eixos que els opositors necessitem per acumular punts i subvencionar els sindicats, haguérem d'escriure (en 10 minuts) un conte el qual havia de contindre aquestes sis paraules (escollides a l'atzar): conill, mar, natural, nit, baló i taula. A mi em quedà així:

Aquella nit va ser molt trista. No havia parat de moure'm en tot el dia i ja sabia que això té conseqüències imprevisibles.

El més natural és que simplement tinga algun pelat o taca per algun lloc del meu cos, o si Marta em baixa a la platja potser tinga encara regust de mar, però aquell dia havia sigut excepcional.

Marta s'havia cansat de mi i m'havia abandonat damunt la taula. No m'ho podia creure! Jo, que sempre m'he deixat fer de tot! Però és que els menuts són així, ja m'ho havien avisat a la botiga de joguets. I aquell conill mecànic era massa graciós.

Així que vaig posar tot el meu cor en reconquerir l'amor de Marta i vaig botar i botar per tota la casa, demostrant que amb ningú millor que amb mi podria gaudir sense parar.

Però arribà la nit i no ho havia aconseguit. No solament el conill mecànic m'havia guanyat la partida, sinó que ara jo era un simple baló punxat.

Jo, tu, ell

¿Cómo escapar a mi imagen? Sólo en mi semejnate me trasciendo, Sólo su sangre da fe de otra existencia [1]

Aquestes paraules d’Octavio Paz al·ludeixen al concepte clau d’on s’hauria de partir, en la meua opinió, per intentar entendre i valorar la cultura o multicultura que ens envolta: l’altre.

També Kapuscinski (en Viatges amb Heròdot), quan acompleix el somni de creuar la frontera (de la seua Polònia natal), el que més immediatament comprova és que, fóra del seu entorn, ell pertany al grup dels altres i que, faça el que faça, els seus altres el veuen sempre com un estranger. Però l'experiència de l'estranger no és possible sense l’estranyament de la sempre prèvia pàtria-màtria, que es recorda justament estant lluny d’ella.

Per això, aquesta alteritat no és sinònim d'una simple i senzilla diferenciació. Alteritat té a veure amb l'experiència d’allò estrany. Aquesta sensació pot referir-se a paisatges i clima, plantes i animals, formes i colors, olors i sons. Però només la confrontació d’allò “teu” amb les, fins aleshores desconegudes, singularitats d'un altre grup humà —llengua, costums quotidianes, festes, cerimònies religioses o el que siga— proporciona l'experiència d’allò aliè, d’allò estrany pròpiament dit [2]. Experiència que no sols ens apropa als altres, sinó que ens ajuda a descobrir el nosaltres.

Pot ser, per això, fins que Kapuscinski no creua la seua frontera i fins que Heròdot no abandona la seu Grècia natal, no s’endinsen i prenen consciència d’allò que són; consciència del que són a partir del que són els altres.

Ara mateix, aquest exercici de viatjar per l’alteritat ja no necessita d’arriscades aventures (com les que, ben segur, patirien Heròdot i Kapuscinski), perquè el trasbals constant de persones per tot el món ens porta ací i allà amb esbalaïdora facilitat i, a més, ens regala de veí algú que quasi sempre direm que és dels altres.

Al llarg de la història, aquests altres sempre han inspirat reflexions, estudis, poemes, batalles, llegendes i tota classe de sentiments contraposats, però em dóna la sensació que hui en dia, tant pel grandíssim torrent d’informació i canals de comunicació que tenim al nostre abast, com per l’individualisme ferotge derivat possiblement de la supèrbia convicció d’autosuficiència que genera eixa connectivitat informativa, el concepte d’alteritat té més de preocupació pel jo que de misteri i interès per l’altre. Quan la clau està, com he dit abans, en connectar-los tots dos.

[1] Paz, Octavio. Libertad bajo palabra, México, Tezontle, 1949

[2] Krotz, Esteban. Alteridades. Alteridad y pregunta antropológica, 1994

La humilitat d'Heròdot

Les creences, la religió, els rituals... ¿Com hem pogut les persones diversificar tant la nostra inquietud per relacionar-nos amb una suposada esfera sobrenatural, per contestar les preguntes que la nostra ment no assoleix contestar?

Duc un temps estudiant un poc d'Història de l’Art i la sensació quan porte mesos de desxifrar imatges és que allò que té a veure amb les creences personals o socials és inabastable, al menys des de l’objectiu acadèmic d’estructurar-ho, classificar-ho, tipificar-ho i contextualitzar-ho. ¿Com, al llarg de la seua vida, les societats hem pogut crear tots aqueixos i aquestos universos simbòlics per sustentar la nostra necessitat de comunicació amb el més enllà? Jo estic totalment desbordada perquè, per entendre una obra d’art, a banda de la tècnica i els recursos, allò que explica el contingut i missatge de l’artista és la intencionalitat i el context (personal i històric) d’una creació en concret. I com vaig a poder jo aprendre tots eixos matisos?

El cas és que, llegint Viatges amb Heròdot de Kapuscinski, veia com el seu autor, quan viatjava i anava descobrint les particularitats de la gent de cada lloc, s'anava adonant també d’eixa part fonamental de totes les societats que són els rituals i els sistemes de creences i valors, és a dir, les multireligions. L’Índia fascina a qualsevol, per molta informació prèvia que dugues de casa. La Xina, Egipte, els països africans... Ves a un lloc amb una religió diferent a "la teua", que necessitaràs molt d’esforç per entendre el significat de tots els moviments que hi realitzen. Si, fins i tot, quan assisteixes a rituals de la "teua" religió (en principi majoritària a la teua cultura), però fets a un poble, ja et crida l’atenció la manera diferent de dur-los a terme, cóm no ha d’estranyar-nos qualsevol altra manera de relacionar-nos amb un déu?

Jo, personalment, sóc una d’eixes persones a les quals el paradigma de la secularització els resulta una utopia dolça i abellidora. Per això, encara em fascinen més els descobriments de noves creences i rituals que no coneixia. Em meravella (però no m’entusiasma massa) assabentar-me com, al llarg de la història, i ara també, les religions influeixen en el nostre funcionament com a societat.

I llegint el llibre de Kapuscinski he de confessar que, a banda del que he comentat abans del contacte de l'autor amb totes les religions dels països on viatjava, vaig anotar la paraula “creences” per repensar-la en relació al sorprenent laïcisme d’Heròdot.

Pot ser jo estiga esbiaixada per l’estudi de les obres d’art de la Grècia i la Roma antigues, quasi totes relacionades amb els déus i deesses d’aleshores, amb les històries de tantíssims personatges mitològics que semblen un culebró sud-americà. Pensava jo que tothom d’aquella cultura estava irremeiablement encomanat a aquest univers màgic, però Heròdot va saber distanciar-se de manera valenta.

Per una banda, en el seu afany de trobar la veritat, va intentar demostrar que els déus que feien servir els grecs provenien dels déus egipcis, la qual cosa em duu a pensar que Heròdot partia de la idea que els déus eren ens creats pels humans i que, per tant, podien reinventar-se o apropiar-se.

Per una altra banda, la seua tercera llei diu que allò que disposa el destí no poden evitar-ho ni tan sols els déus, llevant-li superpoders a aquestos éssers caracteritzats sempre, precisament, per eixa omnipotència. L’actitud que predica Herdot davant el destí és la humilitat, una actitud que podríem valorar destacadament laica en una societat regida en gran mesura per les creences divines, però que, ben analitzada, podria respondre a una pauta de comportament dins d’un altre sistema de creences diferent: el de la Grècia dels pensadors.

Perquè no oblidem que la Grècia d’Heròdot, malgrat viure envoltada de tot un serial de déus i deesses, va ser una societat d’estudiosos filòsofs i matemàtics, de cerca constant de les mesures exactes, de les veritats absolutes i de la bellesa ideal, la qual cosa va fer reaccionar aquests erudits com ho va fer Heròdot: amb humilitat. Sabien que hi havia molt més per esbrinar i que la laicitat i la modèstia eren imprescindibles per a la cientificitat dels seus estudis.

Però, malauradament, encara hui en dia trobem (massa sovint) pseudo-estudiosos de les veritats absolutes, les sotanes o corbates dels quals s'imposen a la humilitat herodotiana.

Tardor

A poc a poc la llum comença a matisar les fulles que miren a l'est. La gelor que acompanya eixos primers rajos de llum sap que s'ha acabat la nit i que ara li toca dormir a ella. Així les fulles poden traure's el pijama. Ho fan de pressa perquè volen estar ben lluentes quan passen per davant de l'arbre aquells menuts. És que hui és dilluns. Quan es trenca el silenci amb correntelles, crits, plors i adéus, les fulles esperen ansioses que una bufada de vent les balancege i puguen caure ralentitzades sobre aquells caps, que ràpidament miren cap a dalt, alcen els braços i els regalen uns somriures preciosos quan apleguen a alguna de les seues mans. Tots s'acosten. I les fulles es despengen. És la tardor a la porta d'un col·legi qualsevol.

Última hora

Ni sona el despertador, però t'alces perquè ja no tens més son. Les notícies de la tele mentre esmorzes van a ser les mateixes al llarg de tot el dia a no ser que passe un "última hora" que et fa prémer dos vegades el botó del volum no siga cosa que eixa siga l'única vegada que vagen a dir eixa notícia. Però saps que això és impossible. Els dos dies següents hauràs d'anar fent zàping per evitar escoltar les mateixes dades i opinions sobre aquella "última hora" que fa dos dies et va fer parar d'escurar i acostar-te al televisor.

Encens l'ordinador i entres a les quatre pàgines sense les quals ja no podries estar enganxada al món. I et passa el mateix que amb les notícies: esperes que passe una "última hora" a la teua bústia de correu. Però això saps que també és quasi impossible.

Obris la nevera deu vegades per si algú t'ha fet una compra sorpresa o per si t'entra l'inspiració culinària i pots fer un plat exquisit amb les restes de la compra de fa dues setmanes.

I aleshores te'n recordes que amb la quota que pagues per Internet tens les cridades als telèfons fixos debades i penses a qui podries telefonar. T'anima pensar en les dos amigues que ja tens prenyades, en la teua àvia que estarà veient Yo soy Bea, en la teua germana que saps que en eixe moment estarà en casa, en les teues cosinetes que estaran jugant després del cole... I comences a marcar números. Parles, perquè conversa no et falta.

Però quan acabes la ronda et trobes de nou davant les mateixes pàgines de l'ordinador, les mateixes notícies i ningú t'ha fet cap compra sorpresa. Però a més, t'acaba de vindre al cap que ara hi ha gent a qui ja no pots telefonar.