Duc un temps estudiant un poc d'Història de l’Art i la sensació quan porte mesos de desxifrar imatges és que allò que té a veure amb les creences personals o socials és inabastable, al menys des de l’objectiu acadèmic d’estructurar-ho, classificar-ho, tipificar-ho i contextualitzar-ho. ¿Com, al llarg de la seua vida, les societats hem pogut crear tots aqueixos i aquestos universos simbòlics per sustentar la nostra necessitat de comunicació amb el més enllà? Jo estic totalment desbordada perquè, per entendre una obra d’art, a banda de la tècnica i els recursos, allò que explica el contingut i missatge de l’artista és la intencionalitat i el context (personal i històric) d’una creació en concret. I com vaig a poder jo aprendre tots eixos matisos?
El cas és que, llegint Viatges amb Heròdot de Kapuscinski, veia com el seu autor, quan viatjava i anava descobrint les particularitats de la gent de cada lloc, s'anava adonant també d’eixa part fonamental de totes les societats que són els rituals i els sistemes de creences i valors, és a dir, les multireligions. L’Índia fascina a qualsevol, per molta informació prèvia que dugues de casa. La Xina, Egipte, els països africans... Ves a un lloc amb una religió diferent a "la teua", que necessitaràs molt d’esforç per entendre el significat de tots els moviments que hi realitzen. Si, fins i tot, quan assisteixes a rituals de la "teua" religió (en principi majoritària a la teua cultura), però fets a un poble, ja et crida l’atenció la manera diferent de dur-los a terme, cóm no ha d’estranyar-nos qualsevol altra manera de relacionar-nos amb un déu?
Jo, personalment, sóc una d’eixes persones a les quals el paradigma de la secularització els resulta una utopia dolça i abellidora. Per això, encara em fascinen més els descobriments de noves creences i rituals que no coneixia. Em meravella (però no m’entusiasma massa) assabentar-me com, al llarg de la història, i ara també, les religions influeixen en el nostre funcionament com a societat.
I llegint el llibre de Kapuscinski he de confessar que, a banda del que he comentat abans del contacte de l'autor amb totes les religions dels països on viatjava, vaig anotar la paraula “creences” per repensar-la en relació al sorprenent laïcisme d’Heròdot.
Pot ser jo estiga esbiaixada per l’estudi de les obres d’art de la Grècia i la Roma antigues, quasi totes relacionades amb els déus i deesses d’aleshores, amb les històries de tantíssims personatges mitològics que semblen un culebró sud-americà. Pensava jo que tothom d’aquella cultura estava irremeiablement encomanat a aquest univers màgic, però Heròdot va saber distanciar-se de manera valenta.
Per una banda, en el seu afany de trobar la veritat, va intentar demostrar que els déus que feien servir els grecs provenien dels déus egipcis, la qual cosa em duu a pensar que Heròdot partia de la idea que els déus eren ens creats pels humans i que, per tant, podien reinventar-se o apropiar-se.
Per una altra banda, la seua tercera llei diu que allò que disposa el destí no poden evitar-ho ni tan sols els déus, llevant-li superpoders a aquestos éssers caracteritzats sempre, precisament, per eixa omnipotència. L’actitud que predica Herdot davant el destí és la humilitat, una actitud que podríem valorar destacadament laica en una societat regida en gran mesura per les creences divines, però que, ben analitzada, podria respondre a una pauta de comportament dins d’un altre sistema de creences diferent: el de la Grècia dels pensadors.
Perquè no oblidem que la Grècia d’Heròdot, malgrat viure envoltada de tot un serial de déus i deesses, va ser una societat d’estudiosos filòsofs i matemàtics, de cerca constant de les mesures exactes, de les veritats absolutes i de la bellesa ideal, la qual cosa va fer reaccionar aquests erudits com ho va fer Heròdot: amb humilitat. Sabien que hi havia molt més per esbrinar i que la laicitat i la modèstia eren imprescindibles per a la cientificitat dels seus estudis.
Però, malauradament, encara hui en dia trobem (massa sovint) pseudo-estudiosos de les veritats absolutes, les sotanes o corbates dels quals s'imposen a la humilitat herodotiana.
Fred
Fa 4 anys
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada