Turisme descobriment

Este cap de setmana eixiré de la rutina de l’estudi i passejaré per carrers amb història, alçaré el cap fer vore façanes amb finestres arquejades i demanaré, per fi!, una birra per favore. Això sí, esta vesprada ordenaré la casa, faré una bona compra i em llegiré per damunt la història d’Ancona.

I és que esta nit venen Lorena i Albert per passar el cap de setmana en aquest raconet d’Itàlia. I ací estic jo, ben contenta. Com estan poquet temps, farem una volta per ací a prop, fugint un poc de les “parades obligatòries” d’Itàlia (Venezia, Firenze, Bologna, Roma, Napoli...) i fent turisme-descobriment, que per Itàlia és molt reconfortant: a cada pas trobes vestigis d’allò que menys esperes. Encara que, realment (i malauradament) jo crec que als italians els pesa massa viure amb tant d’art i tanta història. No poden mantindre (econòmicament) la immensitat de “restes” que els atabuixen i sembla, en molts casos, ser una país bastimentat o en runes.

Però això té el seu entabanador encant. Et fa reflexionar nostàlgicament sobre el pas del temps, et fa meravellar-te d’allò que construïm les persones producte del nostre esforç intel•lectual i també, per què no, et fa decebre’t per la inevitable, i de vegades nefasta, necessitat humana de destruir i oblidar per seguir endavant.

Cementiri jueu d'Ancona (s'hi troben restes des del segle XVI)