És increïble les vegades al dia que recorde el lloc just on em trobava fa un any. Records que empenten fort, com el vent d'una tempesta en una finestra tancada amb porticó. Però la meua ment, com la finestra, no els deixa entrar. De moment no, que encara fan mal. Perquè si la memòria i el record passegen pel meu cap sabré, aleshores, que tot va ser massa veritat.
2 comentaris:
l'absència d'algú tan proper i important a la teua vida serà difícil de pair [això ja ho saps]. Amb el temps, amb tota seguretat, podràs obrir eixes finestres; que deixaran passar només els bons records [que probablement són els que ja tens ara d'ella]... i a les persones que et van fer mal només has d'ignorar-les [perquè no pot haver despreci més gran que eixe]. Salut i ànim!!
Gràcies perla!
És que em sorprén la capacitat que tinc per tirar endavant a saco i creure'm que tot està bé i normal. I clar, de sobte em trobe que també sóc vulnerable i que he tirat endavant però perquè no m'he permés ni un segon de lamentacions.
I crec que de volta en quan no està mal relaxar els records i deixar que passegen pel cap... però jo ho faig massa poc...
Però estic bé. És que, amb tantes hores d'estudi a soles, al final pense en quasi tot, :-)
bs
Publica un comentari a l'entrada