Plats en compte d'ulls

Totes les coses tenen els seus TÒPICS. I ja sabem que els tòpics tenen part d’exageració però també tenen un poc d’aproximació. Hui, per això d’estar des de les set del matí a la Plaça de la Reina de València (amb el treball de l’EMT), he pogut constatar (sense pretendre que les meues observacions es consideren científiques) que hi ha almenys un tòpic que no respon a la realitat i dos que sí . I no vaig a parlar-vos dels tòpics fallers.

El primer, aquell que hui he hagut de desestimar, és que els homes amb pipa són intel·lectuals. No és veritat. Cap a les 8’15, quan al carrer sols hi havia brutícia, joves intentant tornar a casa i jo amb el meu uniforme roig a la parada dels autobusos, ha aparegut un home fumant pipa, molt ben vestit (vull dir, vestit en pla clàssic), seriós, que s’ha posat a escodrinyar els cartells de la parada amb semblança interessant. Jo, contenta de fer un poquetet de feina, m’he acostat amablement i li he dit: “Perdone, senyor, bon dia. La parada està suprimida”. Però, abans que em deixara continuar per explicar-li on podia dirigir-se, aquest fals Sherlock Holmes, ha fet un pas enrere, m’ha mirat amb cara d’indignació i m’ha dit amb menyspreu: “¿Por qué me hablas así? ¡Yo te estoy hablando en castellano!”. Els tres segons que he tardat en reaccionar mentre he fet un grandíssim esforç per situar-me (“però si he iniciat jo la conversa”, “però si sols li he dit bon dia”, “però si jo he sigut amable”...), segur que estava fent uns ulls més grans que els d’Eva Hache. El que jo diga, que eixe sols tenia l’aparença de persona educada i culta, perquè mira que s’ha de ser ximple, insensat i ignorant per tindre eixa reacció.

Entrem en els tòpics que hui sí que s’han acomplit.

El segon: els japonesos i japoneses fan 30 fotos per minut. A les 8’35, quan el carrer estava igual que abans però sense aquell mal educat, ha aplegat un autobús del qual han abaixat espantats tot un grup de japonesos. Jo em pensava que s’havia punxat foc a l’autocar, però quan els he vist disparant fotos al Micalet al temps que corrien, he comprés que qualsevol imitació del típic turista del Japó es queda ben curta.

El tercer: la vida dels artistes és molt dura. Ja eren les 12, més o menys, quan han aparegut un xic i una xica que ja havia vist ahir. Ell és argentí i malabarista, i ella és de Bilbao i ballarina. Portaven dos anys treballant al Japó, però ara estan per ací “fent carrer” per continuar guanyant-se la vida. Això ell, perquè ella no pot posar-se a ballar en un raconent de vorera. Són artistes de veritat, preparats, amb material, bons gestos, trucs... saben atraure la gent i això es nota. Ningú que no estime eixa professió es recorre el món de plaça en plaça per recollir unes monedes, esperant, òbviament oportunitats, poques i difícils, per treballar en altres condicions millors. Fan riure els menuts, i els grans, donen vida a la ciutat, color als carrers. Però a València, ciutat de les Arts, de la Música i del Color, ser artista pobre està prohibit. Mireu les fotos.

Hui, hui, hui, els de Banyeres, els de Banyeres!

Quan he acabat de fer l'últim escrit al meu bloc he punxat en l'enllaç que tinc al Bloc de Carles. He pensat: "vaig a vore què ha escrit este últimament", perquè feia ja uns dies que no hi entrava i no sabia per on respirava.

I és que no podem ser més iguals. El seu últim escrit, "Alacant -per interior-", bé podria titular-se "La tranquil·litat de poder tornar", com el meu últim escrit, el que està baix d'aquest. Hem coincidit, sense saber-ho, en temps i tema als nostres blocs.

M'encanta.

La tranquil·litat de poder tornar

Quan em quede els caps de setmana a València, per estudiar un poc més, és quan més me'n recorde de Banyeres. Sembla que el meu cap ja s'ha acostumat a pensar que, de dilluns a divendres, ha d'estar a València (o on siga), estudiant i desconnectat del poble. I també s'ha acostumat el meu cos, entre setmana, a respirar la contaminació de la ciutat, patir els sorolls de cotxes, obres, gent..., a no passejar per la serra, a estar amb poca gent coneguda. No sols m'he acostumat a d'això, sinó que també m'agrada i em dona certa autonomia i llibertat. Viure soles a una ciutat també té això de bo.

Però sembla també que ni el meu cap ni el meu cos s'acaben d'acostumar a fer tot això els caps de setmana. Supose que per dues raons. Perquè després de cinc dies de tancada a casa estudiant i eixint tan sols a classe i a comprar es necessita un canvi d'aires, per molt que m'agrade la independència i anonimat que em dóna la ciutat. I també perquè tinc la sort de poder dir que no hi ha res com tornar a casa uns dies i vore els teus pares, les teues germanes, la teua famíla. No hi ha res com dormir sense soroll, passejar per la serra, obrir la nevera i que hi haja de tot, fer una cerveseta amb l'amiga que no veus de fa temps, aprofitar per apanyar alguna cosa de casa, jugar amb Lluca (la gosseta), eixir per la nit i xarrar i xarrar amb gent que coneixes... El que em fa tindre ganes de tornar a Banyeres de volta en quan és allò més senzill: l'aire i la meua gent.

Com en tot, volem allò que sols podem tindre de volta en quan. Valorem allò que gaudim amb comptagotes. Però quina sort que tinc de poder vindre a València per llaurar-me la vida i de poder tornar a Banyeres per penjar-me al coll dels meus pares i inflar-los a besades!!!

Super Evi

No sé molt bé quina seria la definició de "persona valenta". Supose que això depén de les situacions, de les dificultats a superar, de la manera de superar-les... No sé... Jo és que hui he tornat a pensar que la meua germana Eva és molt valenta. De veritat. És forta. I és curiós com Eva ha sigut sempre, de les tres germanes, aquella que ha aparentat més feblesa.

Ha tingut i té malalties ben estranyes. Però es queixa menys que jo d'un constipat i les va superant amb molta paciència. No ha tingut massa sort ni amb les amiguetes del cole, ni amb les amiguetes "de passejar", ni amb les amiguetes de la filà. Però es recupera de cada passada pijotera i infantil que li fan i, a més, que li demanen el que siga, que Eva no fallarà. S'ha tret una carrera universitària i un màster quan ella no volia ni fer el batxiller. I ho ha fet superant la gran fòbia que té als exàmens (que li han fet tindre insomni, mal d'esquena, d’estómac, reaccions en la pell...).

Hui se n'ha pujat cap a França. A canviar de treball, de casa, de poble... Se n'ha pujat amb el cotxe (són unes nou hores de viatge) amb Xamba (la nova gosseta), Cuiqui (l'esquirol), la super compra de menjar que li ha fet ma mare, les maletes, els trastos per a la casa... I amb tristor i nervis. I és que ja no ha pogut aguantar més. Per aguantar s'havia passat el cap de setmana amb mal de panxa i febre, de nerviosa. I hui ja ha deixat vore que, encara que no es queixe de res, viure soles a un altre país, a un poble menut en mig de no res, on no parlen la seua llengua, on la vida social no hi existeix a partir de les sis de la vesprada, on sols es relaciona amb pacients malalts i metges, és per deixar caure unes llàgrimes.

Però nosaltres ens quedem tranquils. Sabem que Eva, en contra del que aparenta i puga pensar molta gent, és valenta i forta. Sap el que vol. Sap guanyar-se la gent, i la vida. I, a més, ara ja no estarà tant a soles. Té a Cuiqui i a Xamba. I a nosaltres al telèfon mòbil.

La màquina del temps

De sobte estic en l’Edat Mitjana. Els plebeus paguem temorosos el delme a l’Església, una desena part de la nostra collita. No ens atrevim a negar-nos per por d’anar a l’infern, perquè, en el fons, encara creiem que el cel i l’infern estan on diu l’Església Catòlica. Si no és així, per què ho fem?

De sobte caic que l’Església viatja des del segle XXI a l’Edat Mitjana amb una combinació de tren d’alta velocitat i tren de rodalies: ràpid i massa a menut. Viatja per damunt dels rails de la història, ignorant, amunt i avall, les millores democràtiques que la gent del poble, i no ells, han aconseguit fer en aquesta xarxa de transport de vivències.

I en aquests viatges sempre cap enrere que fa l’Església, busque i no trobe, un dia com hui, una cancel·lació dels trajectes d’aquests trens per part de l’estat, el govern, els plebeus, el poder al cap i a la fi. Però, si eixos trajectes no es poden cancel·lar, si no podem evitar que l’Església anime els seus fidels a visitar i participar de creences més antigues que l’impremta, doncs, estaria bé que, almenys, el nostre sistema democràtic posara un transport alternatiu per als no catòlics o, si més no, estacions d’obligada parada a les medievalades eclesiàstiques.

M’explique: “El Constitucional avala el despido de docentes de religión por su vida privada” (El País, 23-02-07). Tot açò a partir de l’acomiadament d’una professora per viure amb la seua parella sense estar casada.

Sé que no tinc per què entendre ni compartir la normativa privada de cada empresa o associació en particular, que cadascuna posa els seus requisits per entrar-hi a treballar. Però el Tribunal ha considerat que les característiques del lloc de treball de professora de religió catòlica no poden ser les d’una “empresa a l’ús”, que aquests docents deuen destacar “pel testimoni d’una vida cristiana” i que l’elecció ha d’efectuar-se entre els declarats “idonis” per l’Església.

Però, en aquest punt, hauríem de recordar dues coses, per evitar ser atropellats pel tren dirección medievo sense saber què passa.

En primer lloc, on ha quedat el gran paraigües de la Constitució Espanyola amb el que tant s’omplin ara la boca alguns? Per què el Concordat entre el Govern Espanyol i el Vaticà es passa per la banda el forro alguns principis bàsics de la Constitució, com el de la no discriminació de les persones per sexe, ideologia, creences, vida privada...? Com és possible que hi existisca hui en dia un acord així, al marge de la legalitat? Per què hem d’ajustar estatuts autonòmics i concursos de Miss Cantàbria a la Constitució i no la relació Església – Estat?

I, en segon lloc, i no menys greu. Per què em de pagar entre tots i totes uns llocs de treballs, els de professors/es de religió, que depenen, pel que hem vist, exclusivament d’una entitat no pública? Com és possible que l’estat tolere, per una banda, que una institució religiosa no acomplisca certs punts constitucionals i, damunt, pague amb els diners de tots eixos actes que estan al marge de la Carta Magna?

Ah! Ja ho sé!!! És que, de sobte estic en l’Edat Mitjana!

Afortunada en l'amor

No sé si és veritat o no. Els rumors sempre són rumors, però ja se sap... cuando el río suena... a

Porte mesos estudiant oposicions, però centrant-me, sobretot, en la part pràctica, en els exercicis de geografia, història i història de l'art. El 90% del meu temps ha estat invertit en això. Em veia una enorme barrera en ells, però a poc a poc he anat organitzant-me, recopilant material, estructurant-me les idees, practicant moltíssim... 

I ara se sent dir que van a canviar el tipus d'oposició i que eixa part, la pràctica, van a llevar-la. Vaja! ja sé que el saber no ocupa lloc, però temps n'ocupa a cabassades i d'això, de temps, no és que estiga precisament sobrada a quatre mesos de les oposicions.

I quina mala sort laboral que tinc, jolines!

Cotorra i ministra

Fa més d'un mes de l'última volta que vaig escriure ací al blog. I moltes són les raons: em passe el dia davant l'ordinador redactant comentaris d'història, geografia i història de l'art (de les meues oposicions), llegint temes, apunts i llibres (de les meues oposicions), ordenant carpetes, fotos i gràfics (de les meues oposicions).

I clar, què és el que més m'apetix quan descanse de les meues oposicions? Què és el que faig? Doncs xarrar, xarrar i xarrar. Però, encara que considere els xats i fòrums d'Internet una bona manera de conversar, el que jo necessite és escoltar veus, que m'escolten, en persona, per telèfon.

Qui principalment "paga el pato" és Carles, al qual li conte el que siga: des que se m'han acabat els fulls per imprimir, fins la quantitat de voltes que en la història de l'art s'han representat Les Tres Gràcies. I sempre, sempre, les últimes notícies de l'actualitat política i social (que açò d'estar tot el dia connectada a internet fa que em done la sensació de viure-ho tot en directe). Li faig de periodista particular.

Però els següents en aguantar totes les meues teories (que tant de temps a soles i estudiant se m'acudixen) són ma mare i mon pare. Pobrets! L'altre dia ens vam riure de bona gana recordant un dinar que em vaig passar tota l'estona explicant les dificultats de l'arqueologia submarina i l'apassionant cas del vaixell fenici de Mazarrón. Mare meua! Als meus pares els van entrar unes sospitoses ganes d'arreplegar la taula i escurar... 

Encara que també crec que estan prou acostumats i que haurien de donar-los també alguna espècie de títol acadèmic, ja que sóc especialista en fer classes magistrals en qualsevol moment, però especialment a l'hora de dinar. Des que recorde, no sé, des de l'institut i, sobretot, durant la carrera de Publicitat i ara amb Humanitats i les oposicions, he contat tota entusiasmada les coses que he anat descobrint a classe o als llibres, teories i històries, meravellant-me o indignant-me.

I quan pense que, en compte de ser tan cotorra i, com em diuen a casa, ser tan ministra, podria escriure ací, al blog, i desofegar-me (per no saturar tant Carles i els meus pares), dubte de la importància de tot allò que m'acabava de fascinar, perquè tinc la sensació que ací, al buit d'Internet, la gent sap molt. No sé, sempre pense que encara no sé prou d'un tema per parlar-ne d'ell.

Qui em conega pensarà: "ara va i tens vergonya!". No, no és això. Encara que mai és tard per estrenar-la. ;-)

Informe de Vida Laboral

Ja vaig tenint una edat en la qual és molt normal que ens passen dues coses: que puguem contar anècdotes a l’estil “quan jo era xicoteta...” o “jo me’n recorde que...”, i que la major part del temps estiguem pensant en el treball (aquell que tenim, aquell que no tenim o aquell que ens agradaria tindre).

La primera de les coses, la de recordar historietes, jo la porte la mar de bé. Que anem a fer-li si tinc bona memòria. Mariola sempre al·lucina dels detalls que li trac als records i ma mare es posa nervioseta perquè li retrac tots els càstigs que m’han posat per ser tan... mala xiqueta?. El cas és que ja vaig tenint eixa sensació que allò que he anat vivint m’ha aportat coses bones i coses no tan bones, les quals, totes elles, les puc aprofitar per rectificar o potenciar. Percep que ara comence a captar la teoria que evoquen algunes frases cèlebres com Qui aprén i aprén i no practica el que aprén, és com qui llaura i llaura i mai sembra de Plató.

I la segona de les coses, pensar constantment en el treball, per a mi és complicada. És veritat que tots, tots, tots els dies pense en això: serà hui el dia? Em cridaran d’algun lloc? Coneixeré algú que puga tirar-me una maneta? Envie més currículums? Estudie més hores? Més coses? Més? Però no és una qüestió de quantitat. Ni tan sols de qualitat. Ja sabeu que és una qüestió de cafés: de fer-te un café amb la persona adequada (però també en el dia i en el moment just).

Així, el que més mal porte d’aquesta “espera” laboral, encara que ja sé que no hauria de fer-ne cas, són els comentaris del tipus “no associe jo Anna Pascual a treballar” (que m’ho han dit a la cara, ojo!). Per això vaig a aprofitar aquest espai per posar alguns punts sobre algunes is i coordinaré, així, les dues coses que hem comentat: fer memòria i el treball.

Per si algú es pensa que sols m’he dedicat en la vida a nimietats com traure Matrícula d’Honor a l’institut, traure’m una carrera universitària, començar-ne una altra, traure els cursos de doctorat i un fum de cursos més, estudiar oposicions i aquestes coses sense importància, ací va el resum de la meua Vida Laboral, ben variadet i ben graciós:

- fer fitxes (així anomenaven el meu primer treball. Quin riure recordar-ho! Escriviem, Eva i jo, a màquina –sense saber- els noms dels treballadors del taller en unes fitxes on després crec que posaven les hores que feien. No recorde quina edat tenia però erem menudetes).

- fer botons (açò em va ocupar més d’un estiu, des dels 12 anys fins els 15-16, més d’una estona que m’haguera agradat fer una altra cosa i, per això, més d'un cabreig amb ma mare),

- pelar els papers dels bordats dels jerseis i jaquetes (ma mare bordava sobre uns dibuixos en paper que havíem de llevar després. Era mooolt avorrit!),

- donar natació (d’açò no cobrava però com em vaig pegar cinc estius tots els matins ajudant a Amparo amb els xiquets a la piscina i, per això, ho nomene),

- plegar i embossar tovalloles (quan ja em vaig fer més majoreta, a partir dels 15 anys més o menys, vaig anar uns quatre estius a la fàbrica de mon tio Fernando a traure’m un extra),

- repassar jerseis i jaquetes per si tenen alguna tara (un estiu, quan ja no donava natació, vaig compaginar la fàbrica de mon tio Fernando pels matins amb la de mon tio Antonio per les vesprades),

- plegar, etiquetar i embossar calcetins (un altre estiu, quan ja no anava a plegar tovalloles, vaig estar baixant a Beneixama tots els dies a fer aquest treball a una fàbrica),

- Deformac (l’estiu abans de l’últim curs de la carrera vaig començar a anar a treballar allà. Després, durant eixe últim curs, anava els dijous i divendres. Quan vaig acabar eixos estudis he estat treballant allí tots els estius),

- Caixa Ontinyent (ací vaig estar quatre mesos fent les pràctiques de la carrera, al Departament de Màqueting),

- Mundomar (Tere i jo vam treballar dos dies de monitores de grups escolars a aquest parc temàtic de Benidorm),

- Arcansal (quan vaig acabar la carrera de Publicitat, vaig estar eixe estiu combinant el treball de Deformac amb el de l’Escola Esportiva d’Estiu de Banyeres),

- dependenta a una tenda de gèneres de punt (quasi tots els dissabtes pel matí –vaig faltar ben pocs- fins que vaig acabar Publicitat i RRPP vaig estar despatxant gent a la tenda de la fàbrica de mon tio Antonio),

- Civa Comunicación (açò va ser una xicoteta incursió en el món de les hostesses. Un dia vestida d’hostessa de Puritos Reig i prou),

- Professora de classes de repàs (no vaig a especificar massa, però he donat d’anglés, valencià, història, etc., en estiu i durant el curs, cobrant i sense cobrar, a gent coneguda i a gent desconeguda. M’encanta),

- Casal de la Joventut (ací vaig presentar varios projectes de cursos, aprovant-me'n un i, per això, em vaig passar uns mesos preparant-lo. Uns dies abans del començament em digueren que no anava a fer-se),

- TRP (després de la carrera, va vindre la meua primera agència de publicitat. Molta il·lusió. I molta decepció),

- Parés Consulting (després de la gran decepció de TRP, la gran estafa: els vaig fer una feina i a l’hora d’avançar o cobrar no m’agafaven el telèfon),

- Unió de Periodistes Valencians (després de la gran estafa de Parés Consulting, el gran avorriment. Hores tirades a la brossa i mesos d’esforç a un cul-de-sac),

- Inédita (després del gran avorriment de la Unió, la incomprensió total. Una altra agència més de publicitat que em contractava i m’ignorava sistemàticament),

- Fundació Ribera (i després de la incomprensió total d'Inédita, la gran esperança. Donar classe, l’any passat, a un cole de veritat em va donar forces per reconduir la meua vida i decidir-me per preparar oposicions per a l’ensenyament, perquè vaig gaudir com una xiqueta la nit de Reis i em vaig adonar que no se’m dóna malament),

- EMT (però reconduir la meua vida no és tan fàcil i estudiar una altra carrera a l’hora que prepare oposicions no aporta ni un euro a la meua butxaca, així que qualsevol treballet – aquest l’explique a A Rússia- combinable amb els meus nous estudis és benvingut).

Perquè no se m’han caigut mai els anells a l’hora de treballar on siga, ni espere que se’m caiguen mai.

Ni llops ni esperits

Sabia jo que les festes de Nadal em donarien peu a moltes reflexions. El cas és que estic tan saturada d’eixes reflexions que posar-les per escrit és ja quasi un martiri. Així que res, vaig a escriure el que em vinga ara mateix al cap i la resta d’històries me les deixaré bambant pel cap fins que que passen al subconscient i, més tard, espere, a l’oblit.

Ara tinc al cap a Teresa (la d’Ovidi Montllor). Ella ens va dir d’on veníem i que els Reis de l’Orient no existien. Ni llops ni esperits.

Quan descobreixes això moltes coses acaben i, aleshores, comença, en cada persona, una evolució d’interpretació dels Nadals tan personal com inevitablement lligada a les vivències i persones que ens envolten. Així que, parant-me un moment a pensar, jo del Nadal llevaria (o canviaria) moltes coses:

- les misses, els ciris i els Jesusets (total Jesús va nàixer en abril),

- els dinars de família (sobra menjar i falta conversa o, el que és pitjor, sobra menjar i sobra conversa!),

- les nadalenques pel carrer (més que res pels veïns que tenen penjat a la finestra de sa casa l’altaveu),

- les aglomeracions als comerços (se’ns acaba el món comprant, però els deutes se’ns fan tan grans com l’univers),

- la pregunta què fas en Cap d’Any? (i quina mania en fer alguna cosa suuper especial!),

- els anuncis de colònies i joguets (els primers no saps ni el que diuen –es pensen que tot el món sap francés- i els segons atordixen els xiquets amb tanta cursileria –generalment destinada a les xiques- o amb tanta exhibició de força –generalment destinada als xics- que se’n passen un poc),

- la programació de televisió (gales i més gales a l’estil “Noche de Fiesta”) i les estrenes de cinema (terceres, quartes i quintes parts de les pel·lícules de tota la vida o aquelles que van tindre èxit no sé quin any),

- la publisolidaritat (jugadors de futbol entregant joguets a un hospital o maratons solidaris dels famosos a les televisions),

- els boicots als productes X (encara que aquest any no sé que els ha passat als polítics-apocalíptics que no ens han organitzat cap complot visible per acabar amb alguna super amenaça de la unitat d’Espanya –i quina mania amb unir i més unir, si els primers que van sempre per lliure i a part de la resta són ells... en fin...-),

- les felicitacions i besades inacabables de Bon Nadal i Feliç Any Nou (encara que, ben pensat, venen prou bé per trencar el gel),

- i algun que altre etcètera.

I què no llevaria mai? La cara dels xiquets i les xiquetes la Nit de Reis. Tinc unes ganes de vore a les meues cosinetes eixe dia (Jordi encara és massa xicotet), que tan de bo tarden en conèixer les paraules de Teresa. Tots els protocols anteriors els aguante sols per vore la cara dels més menuts quan comencen a intuir que s’acosten els Macs d’Orient. 

I clar que podria traure-li suc crític a la cavalcada, la destapada de regals i, sobre tot, als previs de la Nit de Reis, però si tens nebots, nebodes, cosins o cosines xicotetes o algun menut a prop eixa nit, relaxes la teua mala llet nadalenca i gaudeixes mirant-los, enyorant eixa innòcencia que fa que aquestes personetes no tinguen més preocupacions que la d’esbrinar per on han entrat els patges i com és possible que siguen tan genials Melcior, Gaspar i Baltasar.

Eixa il•lusió, emoció, alegria i pau que els xiquets i xiquetes senten en eixos moments haurien de ser Patrimoni de la Humanitat. Tots els xiquets del món haurien de tindre el dret a sentir-se d’aquesta manera alguna volta en la seua infantesa. Llàstima que no siga així. No ens oblidem tampoc d’això, per favor.

A Rússia

Ahir em van bonegar per dir “aigua”. Sí, per dir AIGUA. Un home major, a la parada d’autobús, em va fer vocalitzar A-U-I-A, i no A-I-G-U-A. La paciència que estic desenvolupant en aquest treballet puntual de Nadal (que ara vos explicaré) no aplega per al cupó de persones que són ignorats a força d’obstinar-se a ser-ho.

Perquè no caldria apel·lar als Drets Universals Lingüístics ni al Tribunal Superior de Justícia (que em donarien la raó), sinó simplement al trellat i sentit comú per explicar-li a aquest pobre home que tot allò que no és valencià apitxat no té per què ser una conspiració invasora dels catalans que pretén furtar-li el Micalet, l’Albufera i el nou Mestalla.

A banda d’estes pobres persones (per a les quals, ja dic, tinc més limitada la meua paciència), el treball que hem aconseguit Carles i jo per a aquestes festes és ben curiós i necessita d’una grandíssima capacitat d’assossec i assimilació de clixés i tòpics.

Estem a la parada d’autobús del Mercat Central de València i la nostra tasca consisteix bàsicament a ajudar les persones a pujar el carro i les bosses de la compra. És una parada on el 90% dels usuaris són persones majors, acostumades a comprar al mercat, que coneixen les línies perfectament i que, possiblement, no tinguen que acomplir cap horari massa estricte.

Per tant, nosaltres ens preguntem:

- Per què les iaies (ho dic en femení perquè les dones són les grans esteles d’aquesta pel·lícula a mig camí entre la ciència ficció i el terror) són capaces d’arriscar la seua pròpia integritat física per tal d’aconseguir pujar les primeres a l’autobús?

- Per què les iaies tenen la certesa que el conductor les ha vist quan creuen el carrer temeràriament per davant l’autocar?

- Per què malparlen en veu super alta a persones imaginàries quan volen criticar a una persona que se’ls ha posat davant perquè no hi ha més lloc a la parada?

Tinc tants per quès que podrien portar-me a fer una investigació sociològica sobre les REACCIONS que tenen les persones majors quan entren en contacte momentàniament amb persones que no coneixen. Per a eixa investigació seria important remarcar tres conceptes imprescindibles que acabe de citar:

1.- el factor “persones majors”: exploten el fet que han viscut molt, que estan operades d’un muntó de llocs i que se’ls deu respecte absolut sols pels anys que tenen

2.- el factor “momentanietat”: saben que la situació, siga de crisi o de compenetració, sols durarà fins que vinga el seu autobús

3.- i el factor “persones desconegudes”: poden dir el que es rote perquè, al tractar-se d’una ciutat, segurament no tornaran a vore aquella persona amb qui estableixen eixa mini relació.

Així els iaios i les iaies es permeten dir i fer coses com:

- espentar una dona, que caiga en planxa a la pujada del bus, posar-se a cridar i fer ben poc per alçar-la (molt àgils no és que estiguen) i, damunt, impedir-te el pas per passar a ajudar-la per si de cas vols colar-te (malgrat que anem identificats amb armilles roges de la EMT).

- encetar acalorades discussions sobre la mala pinta que tenen els xics que porten camises de color rosa, perquè estant el blau, claret o fosc, no té raó de ser que vagen així pel carrer. I assegurar, en la mateixa conversa, que les dones baixetes no deurien de portar pantalons perquè no els queden bé.

- demanar la parada de l’autobús alçant en horitzontal el garrot a l’altura del cristall de conductor.

- queixar-se que Canal 9 no fa prous partits del València C.F.

- contar que últimament estan furtant moltes carteres i bosses, desencandenant-se, irremediablement, un seguit de testimonis diversos sobre robatoris que els han passat als seus nets, cunyats o germanes del gendre de la seua veïna. Sempre afegint, per descomptat, que saben amb certesa que el lladre era un equatorià, peruà, congoleny, marroquí, paquistaní o lituanés.

- queixar-se del fred i assegurar que València sembla Rússia.

- ignorar-te quan advertixes que l’autocar pararà just on està la marquesina i arrancar a córrer per exigir al xofer que els òbriga abans que ningú la porta.

- discutir sobre qui està més fotut o fotuda de salut i, per tant, té més dret a seure en el banquet de la parada.

- Etc. Etc. Etc.

Així, quan esclata un conversa incòmoda hauríem de fer el que ens ha aconsellat hui un home: carregar a aquell iaio o iaia “agitador de masses” en el primer bus que vinguera, fóra o no fóra el seu.

Són cinc hores diàries molt peculiars, on també ens trobem, per descomptat, els típics iaios i iaies entranyables, que ens agraixen amablement el treball que fem, que ens somriuen quan ens veuen enmig d’eixes situacions i que ens conten alguna aventureta la mar de graciosa.

Aquest treball deuria valdre el doble al nostre currículum. Però, com, òbviament, no serà així, sols ens queda comprovar de primera mà els grans defectes que tenim les persones i riure’ns d’ells.