Consciència cancerígena

Estem envoltats de xifres. Porte tota la setmana convivint amb el PIB y el VAB; amb dades de població, índex d’envelliment i índex de dependència; amb la RDdF (Renda Directa de les Famílies) i la RFND (Renda Familiar Neta Disponible). És el que té estudiar geografia.

Però no cal ni obrir un llibre per trobar-nos amb una reducció numèrica de la realitat. Constantment escoltem per la televisió o la ràdio el nombre de morts en les carreteres o per violència masclista, els accidents laborals, el nombre d’operacions de cirurgia estètica, la quantitat de llibres que llegim a l’any, les hectàrees cremades en un incendi o la mitjana d’euros que cadascú gasta en les rebaixes. Estem tan acostumats a que ens aboquen dades al nostre cervell que no fem massa esforç per processar-les i entendre-les.

Hui m’he trobat amb un reportatge al http://www.elpais.com/ que sí m’ha fet detindre’m a meditar una estona sobre les xifres que la pantalla estava mostrant-me: La contaminación industrial multiplica los tumores en Cataluña, Huelva y Asturias. He fet un clic i m’he submergit en un document la mar d’interessant. Hi trobem una sèrie de documents en pdf amb mapes sobre els diferents tipus de càncers més comuns i la seua incidència sobre les poblacions de l’Estat Espanyol.

No ho he pogut evitar i he començat a fer zooms per apropar-me a Banyeres, el meu poble. No sé, no sé, la veritat. He mirat els índex del càncer de mama (estem pel mig en perillositat), els de pulmó (per davall de la mitjana), els de estómac (per davall de la mitjana)... I he començat a plantejar-me algunes preguntes: podem fer alguna cosa per millorar aquestes dades? Podem empitjorar en el futur? Si Banyeres balla entre els índex mitjans-baixos d’incidència (no són excelents, però podrien ser prou pitjors) no és per una política de consciència ni res paregut, sinó per una espècie de casualitat històrica. Els motius d'aparició dels càncers són, segons el reportatge de El País, molt diversos: l'alimentació, la contaminació atmosfèrica, la tardança a l'hora de tindre fills, la promiscuïtat (en els d'uter, pel turisme de la costa -¿?-), el consum de tabac, etc. I encara hi ha molts per determinar.

Però, amb tot el que se sap ara, amb totes les tècniques d’investigació que la comunitat científica maneja i amb totes aquestes xifres tan esclaridores, ¿no hauríem de ser més humils i considerar que no tenim el món tan dominat com pensem? Si no ens dóna la gana de tenir cura del medi ambient perquè no trobem massa relació entre l’extinció d’alguns animals i la qualitat de la nostra alimentació, o entre la pujada del nivell del mar i les considerables pèrdues econòmiques al litoral, o entre la reducció de superfície forestal del planeta i l’aire que respirem, podíem plantejar-nos, almenys, tindre cura del nostre entorn perquè el càncer ens afecta directament, a tots, i no es tracta de cap castic diví sense explicació.

La principal causa de l’augment d’aquesta lacara és, sense dubte, la nostra consciència, o millor dit, la nostra falta de consciència, ecològica.

Càncer de mama (1988-1998)

aldkjfaldsfjadsf

Renaixement

Dos mesos de desconnexió total. Des de juny, quan vaig fer un "talla i pega" amb unes fotografies, no havia escrit res al blog. Les oposicions em van absorbir, però sols mentalment perquè físicament no m'he aprimat ni un gram.

I no sé si haurà sigut per eixa desconnexió tant del món virtual com del real, però estic contenta amb els resultats de les oposicions. He aprovat, encara que m'he quedat sense plaça. Ja he fet un xicotet pas més.

Ara ja estic de nou davant l'ordinador. I dels apunts. A juny no vaig poder presentar-me als exàmens d'Humanitats i ara em toca fer colzes: Geografia Regional d'Espanya, Literatura Catalana i Psicologia. Una minestra de coneixements. Llàstima que siga per obligació i no els estiga gaudint massa.

Comence ja la següent cursa.

Preparada, llesta, ja!

Valencia no me pone

Xiques, xics... encara estic intentant traure'm la cara de circumstància que me s'ha quedat després dels resultats d'ahir...

En fin... a Banyeres m'ho esperava, però a la Generalitat havia confiat en un vot més crític. Però res, ací ni Fabra, ni Alperi, ni Rus, ni Terra Mítica, ni revolicades de cadàvers republicans al cementiri de València, ni xantatges de Formula 1, ni silencis de l'accident del metro de València, ni Cabanyal, ni pla eòlic, ni especulació urbanística, ni Cristo que els va parir... Als valencians ens va la marxa i punto.

Existeix una espècie de culte religiós i dogmàtic cap allò que diu Canal 9 i, pel que es veu, no cal aprofundir més enllà d'allò que ens venen com a notícia: inauguracions, espectacles, gota freda, invasions catalanistes i enquestes de satisfacció amb el govern. Eixa deu ser la nostra realitat, perquè Canal 9 mai ens amagaria coses ni ens mentiria, veritat? Per què el més normal és que la meitat dels valencians no conega encara el candidat del PSOE i en la vida haja sentit parlar de Compromís pel País Valencià, veritat? Els de RTVV, com pensen en el nostre equilibri emocional, sols ens mostren la cara bonica dels nostres governants. Què majetes...

Assumisc amb esportivitat la victòria del PP, la derrota de l’esquerra, és el que diuen els vots i l’estranya llei d'Hondt. Però ho assumisc amb por pel futur que ens espera (i que conste que odie els discursos apocalíptics).

Sé que ha guanyat Canal 9. Sé que ha perdut -encara que ja ho estava, de perdut- Joan Ignaci Pla (de res li ha servit baixar-se els pantalons amb un Estatut de vergonya. Ja els val...). I sé que Compromís pel País Valencià ha tingut més de cor que d’eficàcia. Més de voluntat que de realitat. Més d’il·lusió que de milers d’euros. I ja se sap que cal per a la política.

Purpurina

Tensió als braços i voler tenir una vareta màgica. Fer clic, purpurina, i allò que no entens ja no hi és. O no ha passat mai. O tornem enrere. S’angoixaran també ells? L’arc de la cella em respon. Batmans, senyors dels anells, guerres de les galàxies, dragons balls. Perquè la novel·la històrica no ajuda. Els super herois sí. Cent vint minuts. I jo sempre amb Heidi i la Guerra Civil...

Fluixa. Masegue el cervell i sospire. Cercles al coll. Al meu cap creix ira, por, fàstic. Què trie? Tot. O escull la seua ment? Ment on desitge desassossec, trastorn, apocament, dimonis. Ira, por, fàstic. Però no ho pateixen, això ho transmeten, infecten, però no ho pateixen, ho infonen, contaminen. Pensava que no però ho he descobert: existeixen, les males persones. Les de prop, les pitjors.

I què volen? La raó mai viu amb dimonis. Se la inventen. Se la creuen. Jo no dubte. No vull eixa raó. Tampoc m’apegue a la meua. Sols vull vore purpurina.

AMB ACCENT OBERT

Allí vam estar el dissabte passat, grans, menuts i mitjans. Alternativa entusiasta, de sentiment i enteniment.

Els valencians d'ací, els d'allí, els de prop i els de lluny. Els d'arreu del món.

Els valencians sense trucs de màgia, perquè sabem que el país es construeix creient en ell.

Els valencians que no inverteixen en hipoteques mediambientals ni paelles electorals.

Els valencians del català, sense complexos ni invencions lingüístiques impossibles.

Els valencians del valencià, amb accent obert a l'a.

A

A

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

I patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

AA

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

A
Deixaràs de comptar les síl.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

A
No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Respira

Molí Pont

Porte desapareguda quasi un mes i puc dir-vos, sense titubejar, on he estat ficada tots aquests dies: al Molí Pont.

Sí, sí, al Molí Pont. Hi haurà qui sabrà sobre què parle, però, als qui esteu ara mateix arquejant les celles, vos diré que es tracta d’un molí paperer construït a finals del segle XIX, a la vora del riu Vinalopó quan passa pel meu poble. Forma part de tot un conjunt de molins paperers (ara abandonats i ruïnosos, excepte dos d’ells), testimonis monumentals de la industrialització a Banyeres, d’un passat fabril que ajuda a entendre la idiosincràsia d’aquest enclavament de la Serra Mariola. És una zona fantàstica, de veritat, i molt digna de lluir i donar a conèixer.

Doncs bé, no és que haja estat literalment ficada dins del Molí Pont, però sí que ho he estat dins l’ordinador fent un treball sobre ell (per a una assignatura, Gestió i Tutela del Patrimoni Històric), perquè està planificat traslladar allí el Museu Valencià del Paper.

He gaudit moltíssim fent-lo i encara he de retocar-lo quan el professor em faça les correccions, així que, quan el tinga millor enllestit, faré algun article-resum per contar-vos més cosetes.

De moment pose ací unes fotos per anar situant-vos.

a

Plats en compte d'ulls

Totes les coses tenen els seus TÒPICS. I ja sabem que els tòpics tenen part d’exageració però també tenen un poc d’aproximació. Hui, per això d’estar des de les set del matí a la Plaça de la Reina de València (amb el treball de l’EMT), he pogut constatar (sense pretendre que les meues observacions es consideren científiques) que hi ha almenys un tòpic que no respon a la realitat i dos que sí . I no vaig a parlar-vos dels tòpics fallers.

El primer, aquell que hui he hagut de desestimar, és que els homes amb pipa són intel·lectuals. No és veritat. Cap a les 8’15, quan al carrer sols hi havia brutícia, joves intentant tornar a casa i jo amb el meu uniforme roig a la parada dels autobusos, ha aparegut un home fumant pipa, molt ben vestit (vull dir, vestit en pla clàssic), seriós, que s’ha posat a escodrinyar els cartells de la parada amb semblança interessant. Jo, contenta de fer un poquetet de feina, m’he acostat amablement i li he dit: “Perdone, senyor, bon dia. La parada està suprimida”. Però, abans que em deixara continuar per explicar-li on podia dirigir-se, aquest fals Sherlock Holmes, ha fet un pas enrere, m’ha mirat amb cara d’indignació i m’ha dit amb menyspreu: “¿Por qué me hablas así? ¡Yo te estoy hablando en castellano!”. Els tres segons que he tardat en reaccionar mentre he fet un grandíssim esforç per situar-me (“però si he iniciat jo la conversa”, “però si sols li he dit bon dia”, “però si jo he sigut amable”...), segur que estava fent uns ulls més grans que els d’Eva Hache. El que jo diga, que eixe sols tenia l’aparença de persona educada i culta, perquè mira que s’ha de ser ximple, insensat i ignorant per tindre eixa reacció.

Entrem en els tòpics que hui sí que s’han acomplit.

El segon: els japonesos i japoneses fan 30 fotos per minut. A les 8’35, quan el carrer estava igual que abans però sense aquell mal educat, ha aplegat un autobús del qual han abaixat espantats tot un grup de japonesos. Jo em pensava que s’havia punxat foc a l’autocar, però quan els he vist disparant fotos al Micalet al temps que corrien, he comprés que qualsevol imitació del típic turista del Japó es queda ben curta.

El tercer: la vida dels artistes és molt dura. Ja eren les 12, més o menys, quan han aparegut un xic i una xica que ja havia vist ahir. Ell és argentí i malabarista, i ella és de Bilbao i ballarina. Portaven dos anys treballant al Japó, però ara estan per ací “fent carrer” per continuar guanyant-se la vida. Això ell, perquè ella no pot posar-se a ballar en un raconent de vorera. Són artistes de veritat, preparats, amb material, bons gestos, trucs... saben atraure la gent i això es nota. Ningú que no estime eixa professió es recorre el món de plaça en plaça per recollir unes monedes, esperant, òbviament oportunitats, poques i difícils, per treballar en altres condicions millors. Fan riure els menuts, i els grans, donen vida a la ciutat, color als carrers. Però a València, ciutat de les Arts, de la Música i del Color, ser artista pobre està prohibit. Mireu les fotos.

Hui, hui, hui, els de Banyeres, els de Banyeres!

Quan he acabat de fer l'últim escrit al meu bloc he punxat en l'enllaç que tinc al Bloc de Carles. He pensat: "vaig a vore què ha escrit este últimament", perquè feia ja uns dies que no hi entrava i no sabia per on respirava.

I és que no podem ser més iguals. El seu últim escrit, "Alacant -per interior-", bé podria titular-se "La tranquil·litat de poder tornar", com el meu últim escrit, el que està baix d'aquest. Hem coincidit, sense saber-ho, en temps i tema als nostres blocs.

M'encanta.

La tranquil·litat de poder tornar

Quan em quede els caps de setmana a València, per estudiar un poc més, és quan més me'n recorde de Banyeres. Sembla que el meu cap ja s'ha acostumat a pensar que, de dilluns a divendres, ha d'estar a València (o on siga), estudiant i desconnectat del poble. I també s'ha acostumat el meu cos, entre setmana, a respirar la contaminació de la ciutat, patir els sorolls de cotxes, obres, gent..., a no passejar per la serra, a estar amb poca gent coneguda. No sols m'he acostumat a d'això, sinó que també m'agrada i em dona certa autonomia i llibertat. Viure soles a una ciutat també té això de bo.

Però sembla també que ni el meu cap ni el meu cos s'acaben d'acostumar a fer tot això els caps de setmana. Supose que per dues raons. Perquè després de cinc dies de tancada a casa estudiant i eixint tan sols a classe i a comprar es necessita un canvi d'aires, per molt que m'agrade la independència i anonimat que em dóna la ciutat. I també perquè tinc la sort de poder dir que no hi ha res com tornar a casa uns dies i vore els teus pares, les teues germanes, la teua famíla. No hi ha res com dormir sense soroll, passejar per la serra, obrir la nevera i que hi haja de tot, fer una cerveseta amb l'amiga que no veus de fa temps, aprofitar per apanyar alguna cosa de casa, jugar amb Lluca (la gosseta), eixir per la nit i xarrar i xarrar amb gent que coneixes... El que em fa tindre ganes de tornar a Banyeres de volta en quan és allò més senzill: l'aire i la meua gent.

Com en tot, volem allò que sols podem tindre de volta en quan. Valorem allò que gaudim amb comptagotes. Però quina sort que tinc de poder vindre a València per llaurar-me la vida i de poder tornar a Banyeres per penjar-me al coll dels meus pares i inflar-los a besades!!!