La tranquil·litat de poder tornar

Quan em quede els caps de setmana a València, per estudiar un poc més, és quan més me'n recorde de Banyeres. Sembla que el meu cap ja s'ha acostumat a pensar que, de dilluns a divendres, ha d'estar a València (o on siga), estudiant i desconnectat del poble. I també s'ha acostumat el meu cos, entre setmana, a respirar la contaminació de la ciutat, patir els sorolls de cotxes, obres, gent..., a no passejar per la serra, a estar amb poca gent coneguda. No sols m'he acostumat a d'això, sinó que també m'agrada i em dona certa autonomia i llibertat. Viure soles a una ciutat també té això de bo.

Però sembla també que ni el meu cap ni el meu cos s'acaben d'acostumar a fer tot això els caps de setmana. Supose que per dues raons. Perquè després de cinc dies de tancada a casa estudiant i eixint tan sols a classe i a comprar es necessita un canvi d'aires, per molt que m'agrade la independència i anonimat que em dóna la ciutat. I també perquè tinc la sort de poder dir que no hi ha res com tornar a casa uns dies i vore els teus pares, les teues germanes, la teua famíla. No hi ha res com dormir sense soroll, passejar per la serra, obrir la nevera i que hi haja de tot, fer una cerveseta amb l'amiga que no veus de fa temps, aprofitar per apanyar alguna cosa de casa, jugar amb Lluca (la gosseta), eixir per la nit i xarrar i xarrar amb gent que coneixes... El que em fa tindre ganes de tornar a Banyeres de volta en quan és allò més senzill: l'aire i la meua gent.

Com en tot, volem allò que sols podem tindre de volta en quan. Valorem allò que gaudim amb comptagotes. Però quina sort que tinc de poder vindre a València per llaurar-me la vida i de poder tornar a Banyeres per penjar-me al coll dels meus pares i inflar-los a besades!!!