Conill, mar, natural, nit, baló i taula

L'altre dia, fent un curset d'eixos que els opositors necessitem per acumular punts i subvencionar els sindicats, haguérem d'escriure (en 10 minuts) un conte el qual havia de contindre aquestes sis paraules (escollides a l'atzar): conill, mar, natural, nit, baló i taula. A mi em quedà així:

Aquella nit va ser molt trista. No havia parat de moure'm en tot el dia i ja sabia que això té conseqüències imprevisibles.

El més natural és que simplement tinga algun pelat o taca per algun lloc del meu cos, o si Marta em baixa a la platja potser tinga encara regust de mar, però aquell dia havia sigut excepcional.

Marta s'havia cansat de mi i m'havia abandonat damunt la taula. No m'ho podia creure! Jo, que sempre m'he deixat fer de tot! Però és que els menuts són així, ja m'ho havien avisat a la botiga de joguets. I aquell conill mecànic era massa graciós.

Així que vaig posar tot el meu cor en reconquerir l'amor de Marta i vaig botar i botar per tota la casa, demostrant que amb ningú millor que amb mi podria gaudir sense parar.

Però arribà la nit i no ho havia aconseguit. No solament el conill mecànic m'havia guanyat la partida, sinó que ara jo era un simple baló punxat.

Jo, tu, ell

¿Cómo escapar a mi imagen? Sólo en mi semejnate me trasciendo, Sólo su sangre da fe de otra existencia [1]

Aquestes paraules d’Octavio Paz al·ludeixen al concepte clau d’on s’hauria de partir, en la meua opinió, per intentar entendre i valorar la cultura o multicultura que ens envolta: l’altre.

També Kapuscinski (en Viatges amb Heròdot), quan acompleix el somni de creuar la frontera (de la seua Polònia natal), el que més immediatament comprova és que, fóra del seu entorn, ell pertany al grup dels altres i que, faça el que faça, els seus altres el veuen sempre com un estranger. Però l'experiència de l'estranger no és possible sense l’estranyament de la sempre prèvia pàtria-màtria, que es recorda justament estant lluny d’ella.

Per això, aquesta alteritat no és sinònim d'una simple i senzilla diferenciació. Alteritat té a veure amb l'experiència d’allò estrany. Aquesta sensació pot referir-se a paisatges i clima, plantes i animals, formes i colors, olors i sons. Però només la confrontació d’allò “teu” amb les, fins aleshores desconegudes, singularitats d'un altre grup humà —llengua, costums quotidianes, festes, cerimònies religioses o el que siga— proporciona l'experiència d’allò aliè, d’allò estrany pròpiament dit [2]. Experiència que no sols ens apropa als altres, sinó que ens ajuda a descobrir el nosaltres.

Pot ser, per això, fins que Kapuscinski no creua la seua frontera i fins que Heròdot no abandona la seu Grècia natal, no s’endinsen i prenen consciència d’allò que són; consciència del que són a partir del que són els altres.

Ara mateix, aquest exercici de viatjar per l’alteritat ja no necessita d’arriscades aventures (com les que, ben segur, patirien Heròdot i Kapuscinski), perquè el trasbals constant de persones per tot el món ens porta ací i allà amb esbalaïdora facilitat i, a més, ens regala de veí algú que quasi sempre direm que és dels altres.

Al llarg de la història, aquests altres sempre han inspirat reflexions, estudis, poemes, batalles, llegendes i tota classe de sentiments contraposats, però em dóna la sensació que hui en dia, tant pel grandíssim torrent d’informació i canals de comunicació que tenim al nostre abast, com per l’individualisme ferotge derivat possiblement de la supèrbia convicció d’autosuficiència que genera eixa connectivitat informativa, el concepte d’alteritat té més de preocupació pel jo que de misteri i interès per l’altre. Quan la clau està, com he dit abans, en connectar-los tots dos.

[1] Paz, Octavio. Libertad bajo palabra, México, Tezontle, 1949

[2] Krotz, Esteban. Alteridades. Alteridad y pregunta antropológica, 1994

La humilitat d'Heròdot

Les creences, la religió, els rituals... ¿Com hem pogut les persones diversificar tant la nostra inquietud per relacionar-nos amb una suposada esfera sobrenatural, per contestar les preguntes que la nostra ment no assoleix contestar?

Duc un temps estudiant un poc d'Història de l’Art i la sensació quan porte mesos de desxifrar imatges és que allò que té a veure amb les creences personals o socials és inabastable, al menys des de l’objectiu acadèmic d’estructurar-ho, classificar-ho, tipificar-ho i contextualitzar-ho. ¿Com, al llarg de la seua vida, les societats hem pogut crear tots aqueixos i aquestos universos simbòlics per sustentar la nostra necessitat de comunicació amb el més enllà? Jo estic totalment desbordada perquè, per entendre una obra d’art, a banda de la tècnica i els recursos, allò que explica el contingut i missatge de l’artista és la intencionalitat i el context (personal i històric) d’una creació en concret. I com vaig a poder jo aprendre tots eixos matisos?

El cas és que, llegint Viatges amb Heròdot de Kapuscinski, veia com el seu autor, quan viatjava i anava descobrint les particularitats de la gent de cada lloc, s'anava adonant també d’eixa part fonamental de totes les societats que són els rituals i els sistemes de creences i valors, és a dir, les multireligions. L’Índia fascina a qualsevol, per molta informació prèvia que dugues de casa. La Xina, Egipte, els països africans... Ves a un lloc amb una religió diferent a "la teua", que necessitaràs molt d’esforç per entendre el significat de tots els moviments que hi realitzen. Si, fins i tot, quan assisteixes a rituals de la "teua" religió (en principi majoritària a la teua cultura), però fets a un poble, ja et crida l’atenció la manera diferent de dur-los a terme, cóm no ha d’estranyar-nos qualsevol altra manera de relacionar-nos amb un déu?

Jo, personalment, sóc una d’eixes persones a les quals el paradigma de la secularització els resulta una utopia dolça i abellidora. Per això, encara em fascinen més els descobriments de noves creences i rituals que no coneixia. Em meravella (però no m’entusiasma massa) assabentar-me com, al llarg de la història, i ara també, les religions influeixen en el nostre funcionament com a societat.

I llegint el llibre de Kapuscinski he de confessar que, a banda del que he comentat abans del contacte de l'autor amb totes les religions dels països on viatjava, vaig anotar la paraula “creences” per repensar-la en relació al sorprenent laïcisme d’Heròdot.

Pot ser jo estiga esbiaixada per l’estudi de les obres d’art de la Grècia i la Roma antigues, quasi totes relacionades amb els déus i deesses d’aleshores, amb les històries de tantíssims personatges mitològics que semblen un culebró sud-americà. Pensava jo que tothom d’aquella cultura estava irremeiablement encomanat a aquest univers màgic, però Heròdot va saber distanciar-se de manera valenta.

Per una banda, en el seu afany de trobar la veritat, va intentar demostrar que els déus que feien servir els grecs provenien dels déus egipcis, la qual cosa em duu a pensar que Heròdot partia de la idea que els déus eren ens creats pels humans i que, per tant, podien reinventar-se o apropiar-se.

Per una altra banda, la seua tercera llei diu que allò que disposa el destí no poden evitar-ho ni tan sols els déus, llevant-li superpoders a aquestos éssers caracteritzats sempre, precisament, per eixa omnipotència. L’actitud que predica Herdot davant el destí és la humilitat, una actitud que podríem valorar destacadament laica en una societat regida en gran mesura per les creences divines, però que, ben analitzada, podria respondre a una pauta de comportament dins d’un altre sistema de creences diferent: el de la Grècia dels pensadors.

Perquè no oblidem que la Grècia d’Heròdot, malgrat viure envoltada de tot un serial de déus i deesses, va ser una societat d’estudiosos filòsofs i matemàtics, de cerca constant de les mesures exactes, de les veritats absolutes i de la bellesa ideal, la qual cosa va fer reaccionar aquests erudits com ho va fer Heròdot: amb humilitat. Sabien que hi havia molt més per esbrinar i que la laicitat i la modèstia eren imprescindibles per a la cientificitat dels seus estudis.

Però, malauradament, encara hui en dia trobem (massa sovint) pseudo-estudiosos de les veritats absolutes, les sotanes o corbates dels quals s'imposen a la humilitat herodotiana.

Tardor

A poc a poc la llum comença a matisar les fulles que miren a l'est. La gelor que acompanya eixos primers rajos de llum sap que s'ha acabat la nit i que ara li toca dormir a ella. Així les fulles poden traure's el pijama. Ho fan de pressa perquè volen estar ben lluentes quan passen per davant de l'arbre aquells menuts. És que hui és dilluns. Quan es trenca el silenci amb correntelles, crits, plors i adéus, les fulles esperen ansioses que una bufada de vent les balancege i puguen caure ralentitzades sobre aquells caps, que ràpidament miren cap a dalt, alcen els braços i els regalen uns somriures preciosos quan apleguen a alguna de les seues mans. Tots s'acosten. I les fulles es despengen. És la tardor a la porta d'un col·legi qualsevol.

Última hora

Ni sona el despertador, però t'alces perquè ja no tens més son. Les notícies de la tele mentre esmorzes van a ser les mateixes al llarg de tot el dia a no ser que passe un "última hora" que et fa prémer dos vegades el botó del volum no siga cosa que eixa siga l'única vegada que vagen a dir eixa notícia. Però saps que això és impossible. Els dos dies següents hauràs d'anar fent zàping per evitar escoltar les mateixes dades i opinions sobre aquella "última hora" que fa dos dies et va fer parar d'escurar i acostar-te al televisor.

Encens l'ordinador i entres a les quatre pàgines sense les quals ja no podries estar enganxada al món. I et passa el mateix que amb les notícies: esperes que passe una "última hora" a la teua bústia de correu. Però això saps que també és quasi impossible.

Obris la nevera deu vegades per si algú t'ha fet una compra sorpresa o per si t'entra l'inspiració culinària i pots fer un plat exquisit amb les restes de la compra de fa dues setmanes.

I aleshores te'n recordes que amb la quota que pagues per Internet tens les cridades als telèfons fixos debades i penses a qui podries telefonar. T'anima pensar en les dos amigues que ja tens prenyades, en la teua àvia que estarà veient Yo soy Bea, en la teua germana que saps que en eixe moment estarà en casa, en les teues cosinetes que estaran jugant després del cole... I comences a marcar números. Parles, perquè conversa no et falta.

Però quan acabes la ronda et trobes de nou davant les mateixes pàgines de l'ordinador, les mateixes notícies i ningú t'ha fet cap compra sorpresa. Però a més, t'acaba de vindre al cap que ara hi ha gent a qui ja no pots telefonar.

La mida sí importa

Sempre pense que hui en dia ja no ens escandalitza cap manifestació artística perquè pràcticament hem vist de tot. A poc que mirem la televisió o visitem algun museu d’art contemporani descobrim que cada vegada és més difícil transgredir a través de l’art, encara que moltíssima gent ho intenta (i moltes vegades ho aconsegueix, malgrat que l’efecte en els espectadors siga més efímer del desitjat). Vivim en una cultura (l’occidental, almenys) on podríem dir, col•loquialment, que “estem curats d’espant”. I, en més d’una ocasió, aquesta actitud ens priva d’anar més enllà del continent i poder passar, així, a entendre el contingut de l’obra d’art.

Supose que, en aquesta “mala disposició” que tenim la majoria de les persones, té part de culpa la poca o nul•la educació artística que rebem al llarg de la nostra vida, excepte, per descomptat, aquells que, voluntàriament, decideixen estudiar i descobrir part de la història de l’art (i dic part, perquè estic plenament convençuda que tota és inabastable) o aquells que, afortunats, tenen una especial sensibilitat per aquests temes.

Eixa sensació de “què difícil és actualment cridar l’atenció!” és compartida per igual per artistes, directors de màrqueting, publicistes, directors de cinema, aspirants a famosos o professors d’institut. Sembla que la potent maquinària mediàtica ens ha acostumat els sentits a una continua explosió de sensacions. O pitjor encara. Allò que està pensat per “esglaiar-nos” ens indigna (quantes vegades haurem escolat “i per això ha cobrat?”) o simplement ens produeix un lleu i fugaç somriure.

La sorpresa, però, sempre pot tenir tres cares: una de benvinguda, una de rebuig i una altra d’indiferència. En cada salt o evolució de les corrents artístiques al llarg de la història, i quasi també en cada ocasió que es contempla una obra d’art, aquesta triple reacció ha quedat palesa. La primera és la desitjada, la segona la temuda i la tercera la que s’ha d’evitar per damunt de tot.

La ineludible inventiva artística de les persones és part de la nostra essència com a espècie i CREAR (amb el motiu que siga) és necessari en la nostra conformació com a societat.

Claes Oldenburg, primer, i juntament amb Coosje van Bruggen, després, han demostrat, amb la seua producció artística, que allò que, en un moment donat, és nou i difícil d’entendre pot acabar per imposar la seua pròpia explicació amb el pas del temps. Però acceptar no vol dir necessàriament ni entendre ni agradar. Les escultures gegants d’Oldenburg, com a obra obra d’art que són, anys després encara continuen passant per l’”examen de la sorpresa” quan cada nou espectador se les troba.

Personalment, com a nova espectadora d’aquestes obres (reconec que no coneixia ni Oldenburg ni Coosje van Bruggen abans de fer aquest treball), qualifique amb molt bona nota a aquestes creacions. Hi ha algunes que, llevat del desconcert que provoca una obra d’eixes dimensions, no m’han transmès cap especial sensació. Tanmateix, altres m’han agradat per diferents motius.

En totes elles Oldenburg fa servir colors plans. La senzillesa cromàtica és una característica dels productes quotidians escollits per reproduir, encara que quasi tots ells i sobretot alguns (per exemple la cirera, els albercocs o la brossa) tenen molts matisos de colors a la realitat. Els colors, la llum i les ombres no semblen tenir massa interés per a aquest artista.

Podríem dir que són les formes allò que sembla interessar-li, però més que les formes hem de parlar de la grandària. No fa cap innovació respecte al producte que representa, “simplement” l’augmenta de mida i el col•loca a un context inversemblant. Ací és on radica la “sorpresa”. Per contemplar les seues obres hem de fer quasi el mateix moviment que quan tenim al davant una obra impressionista: hem de retrocedir uns passos i contemplar-la des d’una distància prudencial per captar els seus elements en el seu conjunt global. Però, a banda d’aquesta sorprenent mida i contextualització de les escultures, trobem missatges inserits en aquestes obres pop art.

Lipstick on Caterpillar Tracks, la primera escultura gegant d’Oldenburg, és un pintallavis damunt d’un tanc de guerra. Es tracta d’un acoblament paradoxal on dos elements destinats a funcions pràcticament oposades formen part del mateix conjunt. El tanc té l’única missió que pot tenir una arma de guerra i el pintallavis, en principi, té una funció més lúdica. Així i tot, podríem descobrir, en compte d’una paradoxa, una metàfora al darrere d’aquesta obra: el maquillatge de la mort. Totes les guerres es disfressen amb motius justificants que, amb el temps, sempre són qüestionables perquè, com el carmí del pintallavis, les excuses bèl•liques inevitablement desapareixen per mostrar el color real del que hi ha a sota.

Quant a l’escultura Gartenschlauch podríem dir que el factor “context inversemblant” no juga cap paper, ja que, aquesta oixeta amb la seua mànega bé podria ser un element que ens trobàrem al jardí on està ubicada (però, òbviament, no amb aquestes dimensions). La representació de les formes de la mànega és molt realista i congela un moment exacte de l’objecte. L’aixeta està recent donada i estem esperant que isca l’aigua d’un moment a un altre.

Una de les escultures que més m’agrada estèticament és Spoonbridge and Cherry. Es tracta d’una cullera i una cirera les quals, com hem comentat ja, tenen una mida i estan a un lloc excepcionals. En aquesta ocasió, no obstant, la composició de l’escultura va més enllà de la simple reproducció dels objectes i situa la cirera en un lloc (la punta d’una cullera recolzada al terra) on, en la vida real, sols podria estar durant una centèsima de segon. Una altra vegada ens trobem la congelació del moviment dels objectes. El recorregut visual de l’obra ens porta, sense pèrdua, a la cirera, perquè les línies de la cullera ens condueixen cap a ella i perquè és allò que posa el toc de color a l’escultura (és roja, mentre la cullera és platejada).

Trobem també, en aquesta escultura, una funció extra, a part de l’estètica (que descobrim gràcies al títol de l’obra i l’ubicació d’aquesta sobre un xicotet bassal): el mànec del cobert fa de pont d’un estanc del parc. Es tracta d’una funció simbòlica on podem entreveure que la cirera és l’objecte desitjat i el mànec allò que em d’agarrar (creuar, en aquest cas) per aconseguir-la.

Una de les obres on més interessa allunyar-se físicament per contemplar-la en el seu conjunt és Bicyclette Ensevelie (Buried Bicycle). Trobem diferents parts d’una bicicleta (el selló, el manillar amb el timbre i la roda) sobreeixint del terra, com si la bicicleta sencera estiguera soterrada al parc i sols aquests tres elements foren visibles pels visitants. La curiosa col•locació d’aquestes peces respon a una curada composició on cadascun dels elements està en el seu just lloc. Si volguérem recuperar la bicicleta sencera sabríem on escarbotar per dessoterrar-la.

En un lloc insòlit per col•locar una obra d’art trobem Binoculars, uns enormes prismàtics que s’acoblen perfectament a l’espai destinat a ells. Sembla que el buit que hi havia entre els dos edificis veïns s’haja omplert amb un altre edifici de les mateixes característiques, sobretot en relació al de color marró. Em recorda a la col•locació de la peça final de la primera línia del Tetris, el clàssic videojoc de tipus trencaclosques inventat per l'enginyer informàtic rus Alexei Pazhitnov.

Amb un roig viu, tant en el segell com en la “tinta” de les lletres a estampar, que contrasta amb el verd de l’entorn, es persegueix cridar l’atenció sobre els visitants del parc on està col•locada aquesta obra. En Free Stamp veiem una de les poques escultures (per no dir l’única) on hi ha text inserit. Pot ser es tracte d’un simbolisme massa evident per poder catalogar-lo de “símbol” i més bé hauríem de qualificar aquesta escultura com de missatge explícit i d’al•legat sense contemplacions a la llibertat d’expressió.

Convivència

Fins fa uns mesos no sabia ni que existia i ara vaig a passar-me set dies amb ella. Una setmana intensa on haurem de conviure a la força perquè no podré escapar d'ella encara que vulga. La intrusa seré jo, així que més em val portar-me bé i acoblar-me.

Però les dues donarem i rebrem. Jo hauré de superar la meua aversió al sol i al calor (amb protector solar, ulleres i barret), matinar en ple agost i estar pendent del rellotge per fer una feina d'anotació de dades. Però, a canvi, ella em donarà hores perdudes i tranquil·les per estirar la vista i endevinar on la mar posa límit al cel. Em regalarà vent i calma, colors d'aigua impensables tan a prop de casa i cabussons per tindré un cara a cara amb Nemo, Dory i Marlin. La molestaré un poc amb la meua presència, però, a canvi, intentaré que la meua tasca allà siga una gra de sorra més cap a la seua protecció.

Encara no la conec personalment, però l'Illa de l'Aire ja m'ha encantat. La mimaré quan allí estiga, amb el voluntariat de l'OBSAM, però tinc ben clar que eixa actitud amb un lloc tan bell l'hem de tindre amb tota terra que xafem.

L'enganxina dels records

Tu et penses que ho tens tot controlat. I quasi sempre és així. Però això no és del tot bo. Perquè et descol·loquen les situacions on comences a notar que perds el control sobre tu mateix. És una reacció física: et puja el nervi per la panxa fins el coll, on notes que les venes han passat a ser més grosses, i al teu cap li molesta eixa sensació de foc intern i desassossec perquè no et deixa pensar i mantindre la calma. Els ulls et delaten, plens de brillantor.

Tu et penses que si tothom passa per situacions paregudes tu pots superar-les molt millor. La clau, creus sempre, és reduir al mínim possible la importància dels fets. A més, tots els dies t'entrenes per si de cas. Intentes no agafar especial estima a cap objecte, perquè els objectes poden perdre's o trencar-se i veus una tonteria passar-ho mal per una caixeta de fusta o per un paper amb quatre paraules. Però això són les coses menudes. Què passa amb les grans?

Tu et penses que les coses no són grans o menudes. Hi ha prioritats, sí, però et repeteixes mil vegades que tot i tots són prescindibles, les coses menudes i les coses grans. Tu la primera. Per tant, el valor de tot és efímer i s'ha de construir contínuament, perquè tot està en permanent desaparició.

Tu et penses que no patir per allò desaparegut passa per desprendre, com si fos una enganxina, els records que tenen les coses que et duen a allò desaparegut. Els sentiments s'activen amb els records, i els records estan impresos en els objectes, en els llocs, en els olors, en els sorolls... Evitar-los, no acostar-se a ells, et protegeix de la sensació d'esser vulnerable que en el fons saps que ets.

Tu et penses que aconseguiràs desprendre't de tot això. Tu et penses que pots, que en esta vida tot és qüestió de constància. Ser forta comença per creure't que ho ets.

Però en el fons saps que l'enganxina dels records no es despren per si sola. T'has d'acostar, ben a prop, a allò que et fa mal i ser tu mateix qui desapegue els sentiments de dolor i pérdua.

Recorda, no obstant, que estàs lluitant contra la teua ment, no contra els elements materials. No t'enganyes.

Desterrament i excomunió

Se'm trava la llengua, perquè se'm barallen les paraules a la boca, perquè volen eixir totes alhora, perquè són sabedores de veritats com punys...

Millor que ho diga Serrat.

LOS MACARRAS DE LA MORAL

Sin prisa pero sin pausa, como el "calabobo", desde la más tierna infancia preparan el cebo: "Si no te comes la sopa te llevará el coco", "los tocamientos impuros te dejarán ciego".

Y te acosan de por vida azuzando el miedo, pescando en el río turbio del pecado y la virtud, vendiendo gato por liebre a costa de un credo que fabrica platos rotos que acabas pagando tú.

Son la salsa de la farsa, el meollo del mal rollo, la mecha de la sospecha, la llama de la jindama. Son el alma de la alarma, del recelo y del canguelo, los chulapos del gazapo, los macarras de la moral.

Anunciando apocalipsis van de salvadores. Y si les dejas te pierden infaliblemente. Manipulan nuestros sueños y nuestros temores, sabedores de que el miedo nunca es inocente.

Hay que seguirles a ciegas y serles devoto, creerles a pies juntillas y darles la razón, que el que no se quede quieto no sale en la foto, quien se sale del rebaño, destierro y excomunión.

Son la salsa...

Sin prisa pero sin pausa esos carcamales organizan sus cruzadas contra el hombre libre, más o menos responsable de todos los males, porque piensan que por su cuenta, sueñan y lo dicen.

Si no fueran tan temibles nos darían risa. Si no fueran tan dañinos nos darían lástima. Porque como los fantasmas,sin pausa y sin prisa, no son nada si se les quitas la sábana.

Son la salsa...

Gràcies

No he necessitat ni un sol segon per posar-li títol a aquest escrit. Sóc molt afortunada per tindre l'àvia que tinc. Ella m’ha fet aprendre el que vol dir “amor incondicional”, perquè és el que ella ens professa als seus fills i nets i perquè, després de vuitanta-sis anys dedicada en cos i ànima a la seua família, l’única cosa que demana és una conversa.

Recorde amb tendresa les estones que he passat amb ella en la meua infància i adolescència, quan podia valdre’s per sí mateixa i estava més pendent ella de mi que jo d’ella.

Però el que més està agradant-me de viure al seu costat són estos últims anys, quan més ens està necessitant, perquè és quan més estic aprenent d’ella. Les nostres converses (encara que són constantment les mateixes) i atendre les seues necessitats (posar-li un canal de la televisió, pintar-li els llavis, portar-li un got d’aigua, passejar amb ella, tallar-li un tros de pa, cordar-li bé els botons de la camisa, pegar-li mil besades i abraçades) són una escola impagable.

Però ara està apagant-se, poquet a poquet... I jo no puc evitar sentir-me profundament trista.

Ho entenc, ho raone, ho assumisc. Però no em cap la lògica al cor. Solament el desconsol.