La mida sí importa

Sempre pense que hui en dia ja no ens escandalitza cap manifestació artística perquè pràcticament hem vist de tot. A poc que mirem la televisió o visitem algun museu d’art contemporani descobrim que cada vegada és més difícil transgredir a través de l’art, encara que moltíssima gent ho intenta (i moltes vegades ho aconsegueix, malgrat que l’efecte en els espectadors siga més efímer del desitjat). Vivim en una cultura (l’occidental, almenys) on podríem dir, col•loquialment, que “estem curats d’espant”. I, en més d’una ocasió, aquesta actitud ens priva d’anar més enllà del continent i poder passar, així, a entendre el contingut de l’obra d’art.

Supose que, en aquesta “mala disposició” que tenim la majoria de les persones, té part de culpa la poca o nul•la educació artística que rebem al llarg de la nostra vida, excepte, per descomptat, aquells que, voluntàriament, decideixen estudiar i descobrir part de la història de l’art (i dic part, perquè estic plenament convençuda que tota és inabastable) o aquells que, afortunats, tenen una especial sensibilitat per aquests temes.

Eixa sensació de “què difícil és actualment cridar l’atenció!” és compartida per igual per artistes, directors de màrqueting, publicistes, directors de cinema, aspirants a famosos o professors d’institut. Sembla que la potent maquinària mediàtica ens ha acostumat els sentits a una continua explosió de sensacions. O pitjor encara. Allò que està pensat per “esglaiar-nos” ens indigna (quantes vegades haurem escolat “i per això ha cobrat?”) o simplement ens produeix un lleu i fugaç somriure.

La sorpresa, però, sempre pot tenir tres cares: una de benvinguda, una de rebuig i una altra d’indiferència. En cada salt o evolució de les corrents artístiques al llarg de la història, i quasi també en cada ocasió que es contempla una obra d’art, aquesta triple reacció ha quedat palesa. La primera és la desitjada, la segona la temuda i la tercera la que s’ha d’evitar per damunt de tot.

La ineludible inventiva artística de les persones és part de la nostra essència com a espècie i CREAR (amb el motiu que siga) és necessari en la nostra conformació com a societat.

Claes Oldenburg, primer, i juntament amb Coosje van Bruggen, després, han demostrat, amb la seua producció artística, que allò que, en un moment donat, és nou i difícil d’entendre pot acabar per imposar la seua pròpia explicació amb el pas del temps. Però acceptar no vol dir necessàriament ni entendre ni agradar. Les escultures gegants d’Oldenburg, com a obra obra d’art que són, anys després encara continuen passant per l’”examen de la sorpresa” quan cada nou espectador se les troba.

Personalment, com a nova espectadora d’aquestes obres (reconec que no coneixia ni Oldenburg ni Coosje van Bruggen abans de fer aquest treball), qualifique amb molt bona nota a aquestes creacions. Hi ha algunes que, llevat del desconcert que provoca una obra d’eixes dimensions, no m’han transmès cap especial sensació. Tanmateix, altres m’han agradat per diferents motius.

En totes elles Oldenburg fa servir colors plans. La senzillesa cromàtica és una característica dels productes quotidians escollits per reproduir, encara que quasi tots ells i sobretot alguns (per exemple la cirera, els albercocs o la brossa) tenen molts matisos de colors a la realitat. Els colors, la llum i les ombres no semblen tenir massa interés per a aquest artista.

Podríem dir que són les formes allò que sembla interessar-li, però més que les formes hem de parlar de la grandària. No fa cap innovació respecte al producte que representa, “simplement” l’augmenta de mida i el col•loca a un context inversemblant. Ací és on radica la “sorpresa”. Per contemplar les seues obres hem de fer quasi el mateix moviment que quan tenim al davant una obra impressionista: hem de retrocedir uns passos i contemplar-la des d’una distància prudencial per captar els seus elements en el seu conjunt global. Però, a banda d’aquesta sorprenent mida i contextualització de les escultures, trobem missatges inserits en aquestes obres pop art.

Lipstick on Caterpillar Tracks, la primera escultura gegant d’Oldenburg, és un pintallavis damunt d’un tanc de guerra. Es tracta d’un acoblament paradoxal on dos elements destinats a funcions pràcticament oposades formen part del mateix conjunt. El tanc té l’única missió que pot tenir una arma de guerra i el pintallavis, en principi, té una funció més lúdica. Així i tot, podríem descobrir, en compte d’una paradoxa, una metàfora al darrere d’aquesta obra: el maquillatge de la mort. Totes les guerres es disfressen amb motius justificants que, amb el temps, sempre són qüestionables perquè, com el carmí del pintallavis, les excuses bèl•liques inevitablement desapareixen per mostrar el color real del que hi ha a sota.

Quant a l’escultura Gartenschlauch podríem dir que el factor “context inversemblant” no juga cap paper, ja que, aquesta oixeta amb la seua mànega bé podria ser un element que ens trobàrem al jardí on està ubicada (però, òbviament, no amb aquestes dimensions). La representació de les formes de la mànega és molt realista i congela un moment exacte de l’objecte. L’aixeta està recent donada i estem esperant que isca l’aigua d’un moment a un altre.

Una de les escultures que més m’agrada estèticament és Spoonbridge and Cherry. Es tracta d’una cullera i una cirera les quals, com hem comentat ja, tenen una mida i estan a un lloc excepcionals. En aquesta ocasió, no obstant, la composició de l’escultura va més enllà de la simple reproducció dels objectes i situa la cirera en un lloc (la punta d’una cullera recolzada al terra) on, en la vida real, sols podria estar durant una centèsima de segon. Una altra vegada ens trobem la congelació del moviment dels objectes. El recorregut visual de l’obra ens porta, sense pèrdua, a la cirera, perquè les línies de la cullera ens condueixen cap a ella i perquè és allò que posa el toc de color a l’escultura (és roja, mentre la cullera és platejada).

Trobem també, en aquesta escultura, una funció extra, a part de l’estètica (que descobrim gràcies al títol de l’obra i l’ubicació d’aquesta sobre un xicotet bassal): el mànec del cobert fa de pont d’un estanc del parc. Es tracta d’una funció simbòlica on podem entreveure que la cirera és l’objecte desitjat i el mànec allò que em d’agarrar (creuar, en aquest cas) per aconseguir-la.

Una de les obres on més interessa allunyar-se físicament per contemplar-la en el seu conjunt és Bicyclette Ensevelie (Buried Bicycle). Trobem diferents parts d’una bicicleta (el selló, el manillar amb el timbre i la roda) sobreeixint del terra, com si la bicicleta sencera estiguera soterrada al parc i sols aquests tres elements foren visibles pels visitants. La curiosa col•locació d’aquestes peces respon a una curada composició on cadascun dels elements està en el seu just lloc. Si volguérem recuperar la bicicleta sencera sabríem on escarbotar per dessoterrar-la.

En un lloc insòlit per col•locar una obra d’art trobem Binoculars, uns enormes prismàtics que s’acoblen perfectament a l’espai destinat a ells. Sembla que el buit que hi havia entre els dos edificis veïns s’haja omplert amb un altre edifici de les mateixes característiques, sobretot en relació al de color marró. Em recorda a la col•locació de la peça final de la primera línia del Tetris, el clàssic videojoc de tipus trencaclosques inventat per l'enginyer informàtic rus Alexei Pazhitnov.

Amb un roig viu, tant en el segell com en la “tinta” de les lletres a estampar, que contrasta amb el verd de l’entorn, es persegueix cridar l’atenció sobre els visitants del parc on està col•locada aquesta obra. En Free Stamp veiem una de les poques escultures (per no dir l’única) on hi ha text inserit. Pot ser es tracte d’un simbolisme massa evident per poder catalogar-lo de “símbol” i més bé hauríem de qualificar aquesta escultura com de missatge explícit i d’al•legat sense contemplacions a la llibertat d’expressió.