Quaranta i espere que més

Normalment me'n recorde de quasi tot, però no havia caigut que fa ja un any que tinc aquest bloc i que, amb aquest escrit, són 40 les voltes que he volgut contar alguna cosa. No he escrit amb massa freqüència, però el que intuïa quan el vaig inaugurar s'ha complert totalment: açò és una molt bona idea.

Escriure, i tot el que comporta aquest acte tan íntegrament humà, resulta enriquidor. Comunicar-se mitjançant paraules, a través de la pantalla i cap a un buit que no sap massa bé qui té al darrer, m'ha permés desofegar-me, reflexionar, xarrar per xarrar, explicar, declarar intencions, posicionar-me i compartir.

Aquesta idea dels blogs és genial perquè et permet conèixer moltíssimes aportacions personals de gent molt diversa i amb la qual, en la vida real, pot ser no pogueres tindre una conversa o una estoneta perquè et contara tot allò que la inquieta. A cadascú ens preocupen assumptes diferents i, a banda d'animar a tothom a tindre el seu bloc i escriure, vos espente a cotillear els blocs personals que hi ha a la xarxa. Es descobreixen i s'aprenen infinitat de coses.

Pràctiques

Em queden dos setmanes de pràctiques (de la carrera d'Humanitats). He preferit fer això a fer una assignatura optativa, perquè pense que segur que puc aprendre més treballant i veient com es treballa que obrint-me la monyica agafant apunts.

I així està sent. Pels matins vaig a Escola Valenciana - Federació d'Associacions per la Llengua, on Amanda sempre em té preparades cosetes molt interessants per fer. Em passe les hores redactant i m'encanta. Quan no és una nota de premsa, és un article, o un dossier didàctic, o un e-mail, o el que siga!

Però el que més m'agrada són dos coses: els projectes que Escola Valenciana du endavant i la finalitat última per la qual treballen. Les Trobades, el Cinema a l'escola, els materials educatius en valencià, la revista Sembra, el festival Inquiet, la Gira de músics en valencià, el congrés Escola i Societat Sostenible, etc. Perquè el seu COMPROMÍS PEL VALENCIÀ és ferm i necessari.

Està clar que cadascú veu necessàries una sèrie de coses i entre les qüestions que jo considere primordials per a la nostra societat està l'educació. Serem en el futur allò que el nostre sistema educatiu planifique i, per això, l'educació en valors i respecte cap a la diversitat haurien d'estar en la primera línia de prioritats.

Considere que entre aquests valors i respecte a la diversitat ha d'estar la tolerància cap a totes les llengües i el tindre cura de conservar i fomentar les expressions culturals de cada poble. Però als valencians ens cal començar per nosaltres mateixos. Tenim una història tortuosa quant a autoestima i afecte a la cultura pròpia. I eixe és un punt imprescindible per saber qui i com som.

No és qüestió d'egocentrisme, però qui no valora la seua pròpia llengua i arrels, ben difícil tindrà el respecte cap a altres cultures.

Per açò estic contenta amb les meues pràctiques. Treballar, des de l'escola, per fomentar la nostra cultura valenciana, la nostra llengua i identitat, des d'un punt de vista multicultural i multidisciplinar, per a mi és una tasca necessària.

I, si be no coincidiré amb tots en aquesta necessitat, sí pense que podeu entendre la meua complaença amb les meues pràctiques a la FEV, perquè és fantàstic tenir la sensació d'estar fent alguna cosa útil.

Aniversari a 34º 40' S 58º 24' O

Som molt “sorpreseros” en la meua família i esta vegada hem tirat la casa per la finestra. Per celebrar l’aniversari de mon pare (50 anys sempre és una data de celebracions) ens l’hem emportat, sense que ell sabera res fins no estar facturant en Barajas, a Argentina.

Hem passat uns dies genials els cinc, les meues germanes i els meus pares, i hem pogut gaudir de les meravelles naturals d’un país que, no obstant, de les millors coses que té és la seua gent.

En aquest cas, ni les paraules ni les fotografies que ací vos pose, retraten ben bé el que allí hem vist i viscut. Tanmateix, ací teniu un resum dels 12 dies que hem passat per terres argentines.

Dia 6 d’octubre: VIATGE D’ANADA

Dia 7 d’octubre: APLEGUEM A BUENOS AIRES I VOLEM A EL CALAFATE

Clima i paisatge estepari, amb quasi totes les cases amb teulades de xapa de colorets. En una dècada quasi ha triplicat la seua població, el 80% de la qual no supera els 45 anys. Es tracta d'una zona de dinamització econòmica a partir del turisme, on l'aeroport, que fou construït l'any 2000 (abans s'anava en cotxe des de Los Gallegos, a 200 km) ha sigut clau en aquesta explosió demogràfica i econòmica.

Dia 8 d’octubre: GLACERES

Amb un vaixell vam anar recorrent part del Lago Argentino (que és més gran que tot Buenos Aires!) i vam poder vore les glaceres més grans de la zona i les seues pannes de gel (trossos que es despengen pel desgel).

Dia 9 d’octubre: GLACERA PERITO MORENO
El Perito Moreno és una de les glaceres més grans de la zona, però la seua importància radica en que és l'única que està en equilibri, és a dir, que no està retrocedint pel desgel del famós calfament del planeta. A més, està en un lloc privilegiat per poder ser visitada i cada certs anys (no es pot saber amb exactitud) es produeix el fenomen de la "caiguda", que és el despreniment, en pocs segons, d'un bloc de gel immens que permet unir dos llacs.

Dia 10 d’octubre: PASSEGEM PER CALAFATE I VOLEM A TRELEW


Dia 11 d’octubre: ALBIRAMENT DE BALENES I ELEFANTS MARINS

A Península Valdés (al nord de Trelew), en aquesta època, les balenes s'acosten a les seues badies o bé a donar a llum els seus balenons o bé a emparellar-se. L'espectacle és preciós. No cregueu que es veu com en un documental. Ens acostem amb un vaixell que para el motor i tots ens quedem en silenci. És aleshores quan pots intuir sota l'aigua els moviments de les balenes i de tant en tant contindre una exclamació quan surt a la superfície el cap o la cua.

Els elefants marins són una altra història. Aquestos també s'acosten a les platges de Península Valdés a parir i copular, però són tan lents que, en una hora que vam estar observant-los (des d'una senda propera), sols vam poder apreciar quatre o cinc moviments interessants. Allí estaven dormint plàcidament.

Dia 12 d’octubre: PASSEJADA ENTRE PINGÜINS. VOLEM A BUENOS AIRES

Cap al sud de Trelew anàrem a fer la visita a més d'un milió de Pingüins de Magallanes. També per aquesta època venen des de Brasil a algunes platges argentines per recuperar els seus nius d'anys anteriors i posar nous ous. Solen mantindre's fidels a les seues parelles (sempre que la fecundació anterior haja sigut exitosa). Els nius s'escampen al llarg d'una enorme extensió de terreny estepari i contínuament un membre de la parella recorre (a pas de pingüí!) els metres que separen el niu de la mar per aconseguir aliment per a la seua família. Una curiositat: podem trobar tant parelles heterosexuals com homosexuals.

Dia 13 d’octubre: VISITA A BUENOS AIRES I ESPECTACLE “ESQUINA CARLOS GARDEL”

Buenos Aires és inmens. La ciutat i la seua àrea metropolitana aglutinen el 37% dels quasi 40 milions d'habitants argentins. És una quadrícula urbana arrebossant de vida, alegria, misèria, espectacle i color. Férem una passada pels seus principals carrers tan fugaç com insuficient per captar l'essència de Buenos Aires, però el sabor de boca que ens va quedar va ser molt agradable. A la nit anàrem a l'Esquina Carlos Gardel, un teatre habilitat per fer un sopar-espectacle on poguérem gaudir del tango. Genial.

Dia 14 d’octubre: VOLEM A IGUAZÚ. CASCADES DES DE BRASIL

Abandonàrem l'estepa i ens endinsàrem en plena selva subtropical, on la humitat oscil·la entre el 75% i el 90% i la temperatura entre els 10 i els 32º al llarg de l'any. Calor i pluja. Però el capritx dels moviments geològics feu que es confomaren aquestes immenses cascades d'Igauzú i la pluja i la sensació d'ofegament passen a un segon plànol. Aquest dia passàrem la frontera i vam vore aquesta meravella des de Brasil, on podíem situar-nos justament cara a cara amb les cascades. El riu separa ambdós països. Com diuen per ací: Argentina posa l'escenari i Brasil la platea amb les butaques. aaa

Dia 15 d’octubre: CASCADES DES D’ARGENTINA aaa

Aquest dia sí que ens vam remullar! No parava de ploure. Però quina immensitat de paisatge. Les passarel·les ens permetien aguaitar-nos a les cascades i vore-les de costat, per damunt i per sota. I quan dic per sota, és per sota, ja que també pujàrem a una llanxa i s'acostàrem a dues cascades fins que la caiguda de l'aigua ens va permetre. L'habilitat dels conductors és fonamental, perquè és de bojos anar així pel riu. No tenim cap foto d'eixos moments perquè era impossible traure la càmera: plovent, dins d'un riu amb una llanxa que es doblava fins tocar l'aigua pel lateral i acostant-se a les cascades. Quanta aigua vaig engolir! aaa

Dia 16 d’octubre: VOLEM A BUENOS AIRES. DES D’ALLÍ, VOLEM A BARAJAS

Tot un luxe esmorzar el dia del meu aniversari amb la meua família mirant les cascades d'Íguazu per la finestra. Després, maletes, borses, furgoneta, aeroports, espera, espera, espera...

Dia 17 d’octubre: amb un retràs de 5 hores, apleguem a casa a les 12 de la nit.

Si he de de posar alguna "pega" eixa és que la informació que ens aplegava mitjançant els guies era massa "correcta". He trobat a faltar un esperit més ecològic en les seues explicacions. Això sí, malgrat açò, he aprés moltíssim perquè eren tots i totes molt agradables i didàctics amb nosaltres.

El balanç: més que positiu. Un viatge familiar inoblidable.

Consciència cancerígena

Estem envoltats de xifres. Porte tota la setmana convivint amb el PIB y el VAB; amb dades de població, índex d’envelliment i índex de dependència; amb la RDdF (Renda Directa de les Famílies) i la RFND (Renda Familiar Neta Disponible). És el que té estudiar geografia.

Però no cal ni obrir un llibre per trobar-nos amb una reducció numèrica de la realitat. Constantment escoltem per la televisió o la ràdio el nombre de morts en les carreteres o per violència masclista, els accidents laborals, el nombre d’operacions de cirurgia estètica, la quantitat de llibres que llegim a l’any, les hectàrees cremades en un incendi o la mitjana d’euros que cadascú gasta en les rebaixes. Estem tan acostumats a que ens aboquen dades al nostre cervell que no fem massa esforç per processar-les i entendre-les.

Hui m’he trobat amb un reportatge al http://www.elpais.com/ que sí m’ha fet detindre’m a meditar una estona sobre les xifres que la pantalla estava mostrant-me: La contaminación industrial multiplica los tumores en Cataluña, Huelva y Asturias. He fet un clic i m’he submergit en un document la mar d’interessant. Hi trobem una sèrie de documents en pdf amb mapes sobre els diferents tipus de càncers més comuns i la seua incidència sobre les poblacions de l’Estat Espanyol.

No ho he pogut evitar i he començat a fer zooms per apropar-me a Banyeres, el meu poble. No sé, no sé, la veritat. He mirat els índex del càncer de mama (estem pel mig en perillositat), els de pulmó (per davall de la mitjana), els de estómac (per davall de la mitjana)... I he començat a plantejar-me algunes preguntes: podem fer alguna cosa per millorar aquestes dades? Podem empitjorar en el futur? Si Banyeres balla entre els índex mitjans-baixos d’incidència (no són excelents, però podrien ser prou pitjors) no és per una política de consciència ni res paregut, sinó per una espècie de casualitat històrica. Els motius d'aparició dels càncers són, segons el reportatge de El País, molt diversos: l'alimentació, la contaminació atmosfèrica, la tardança a l'hora de tindre fills, la promiscuïtat (en els d'uter, pel turisme de la costa -¿?-), el consum de tabac, etc. I encara hi ha molts per determinar.

Però, amb tot el que se sap ara, amb totes les tècniques d’investigació que la comunitat científica maneja i amb totes aquestes xifres tan esclaridores, ¿no hauríem de ser més humils i considerar que no tenim el món tan dominat com pensem? Si no ens dóna la gana de tenir cura del medi ambient perquè no trobem massa relació entre l’extinció d’alguns animals i la qualitat de la nostra alimentació, o entre la pujada del nivell del mar i les considerables pèrdues econòmiques al litoral, o entre la reducció de superfície forestal del planeta i l’aire que respirem, podíem plantejar-nos, almenys, tindre cura del nostre entorn perquè el càncer ens afecta directament, a tots, i no es tracta de cap castic diví sense explicació.

La principal causa de l’augment d’aquesta lacara és, sense dubte, la nostra consciència, o millor dit, la nostra falta de consciència, ecològica.

Càncer de mama (1988-1998)

aldkjfaldsfjadsf

Renaixement

Dos mesos de desconnexió total. Des de juny, quan vaig fer un "talla i pega" amb unes fotografies, no havia escrit res al blog. Les oposicions em van absorbir, però sols mentalment perquè físicament no m'he aprimat ni un gram.

I no sé si haurà sigut per eixa desconnexió tant del món virtual com del real, però estic contenta amb els resultats de les oposicions. He aprovat, encara que m'he quedat sense plaça. Ja he fet un xicotet pas més.

Ara ja estic de nou davant l'ordinador. I dels apunts. A juny no vaig poder presentar-me als exàmens d'Humanitats i ara em toca fer colzes: Geografia Regional d'Espanya, Literatura Catalana i Psicologia. Una minestra de coneixements. Llàstima que siga per obligació i no els estiga gaudint massa.

Comence ja la següent cursa.

Preparada, llesta, ja!

Valencia no me pone

Xiques, xics... encara estic intentant traure'm la cara de circumstància que me s'ha quedat després dels resultats d'ahir...

En fin... a Banyeres m'ho esperava, però a la Generalitat havia confiat en un vot més crític. Però res, ací ni Fabra, ni Alperi, ni Rus, ni Terra Mítica, ni revolicades de cadàvers republicans al cementiri de València, ni xantatges de Formula 1, ni silencis de l'accident del metro de València, ni Cabanyal, ni pla eòlic, ni especulació urbanística, ni Cristo que els va parir... Als valencians ens va la marxa i punto.

Existeix una espècie de culte religiós i dogmàtic cap allò que diu Canal 9 i, pel que es veu, no cal aprofundir més enllà d'allò que ens venen com a notícia: inauguracions, espectacles, gota freda, invasions catalanistes i enquestes de satisfacció amb el govern. Eixa deu ser la nostra realitat, perquè Canal 9 mai ens amagaria coses ni ens mentiria, veritat? Per què el més normal és que la meitat dels valencians no conega encara el candidat del PSOE i en la vida haja sentit parlar de Compromís pel País Valencià, veritat? Els de RTVV, com pensen en el nostre equilibri emocional, sols ens mostren la cara bonica dels nostres governants. Què majetes...

Assumisc amb esportivitat la victòria del PP, la derrota de l’esquerra, és el que diuen els vots i l’estranya llei d'Hondt. Però ho assumisc amb por pel futur que ens espera (i que conste que odie els discursos apocalíptics).

Sé que ha guanyat Canal 9. Sé que ha perdut -encara que ja ho estava, de perdut- Joan Ignaci Pla (de res li ha servit baixar-se els pantalons amb un Estatut de vergonya. Ja els val...). I sé que Compromís pel País Valencià ha tingut més de cor que d’eficàcia. Més de voluntat que de realitat. Més d’il·lusió que de milers d’euros. I ja se sap que cal per a la política.

Purpurina

Tensió als braços i voler tenir una vareta màgica. Fer clic, purpurina, i allò que no entens ja no hi és. O no ha passat mai. O tornem enrere. S’angoixaran també ells? L’arc de la cella em respon. Batmans, senyors dels anells, guerres de les galàxies, dragons balls. Perquè la novel·la històrica no ajuda. Els super herois sí. Cent vint minuts. I jo sempre amb Heidi i la Guerra Civil...

Fluixa. Masegue el cervell i sospire. Cercles al coll. Al meu cap creix ira, por, fàstic. Què trie? Tot. O escull la seua ment? Ment on desitge desassossec, trastorn, apocament, dimonis. Ira, por, fàstic. Però no ho pateixen, això ho transmeten, infecten, però no ho pateixen, ho infonen, contaminen. Pensava que no però ho he descobert: existeixen, les males persones. Les de prop, les pitjors.

I què volen? La raó mai viu amb dimonis. Se la inventen. Se la creuen. Jo no dubte. No vull eixa raó. Tampoc m’apegue a la meua. Sols vull vore purpurina.

AMB ACCENT OBERT

Allí vam estar el dissabte passat, grans, menuts i mitjans. Alternativa entusiasta, de sentiment i enteniment.

Els valencians d'ací, els d'allí, els de prop i els de lluny. Els d'arreu del món.

Els valencians sense trucs de màgia, perquè sabem que el país es construeix creient en ell.

Els valencians que no inverteixen en hipoteques mediambientals ni paelles electorals.

Els valencians del català, sense complexos ni invencions lingüístiques impossibles.

Els valencians del valencià, amb accent obert a l'a.

A

A

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

I patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

AA

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

A
Deixaràs de comptar les síl.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

A
No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Respira

Molí Pont

Porte desapareguda quasi un mes i puc dir-vos, sense titubejar, on he estat ficada tots aquests dies: al Molí Pont.

Sí, sí, al Molí Pont. Hi haurà qui sabrà sobre què parle, però, als qui esteu ara mateix arquejant les celles, vos diré que es tracta d’un molí paperer construït a finals del segle XIX, a la vora del riu Vinalopó quan passa pel meu poble. Forma part de tot un conjunt de molins paperers (ara abandonats i ruïnosos, excepte dos d’ells), testimonis monumentals de la industrialització a Banyeres, d’un passat fabril que ajuda a entendre la idiosincràsia d’aquest enclavament de la Serra Mariola. És una zona fantàstica, de veritat, i molt digna de lluir i donar a conèixer.

Doncs bé, no és que haja estat literalment ficada dins del Molí Pont, però sí que ho he estat dins l’ordinador fent un treball sobre ell (per a una assignatura, Gestió i Tutela del Patrimoni Històric), perquè està planificat traslladar allí el Museu Valencià del Paper.

He gaudit moltíssim fent-lo i encara he de retocar-lo quan el professor em faça les correccions, així que, quan el tinga millor enllestit, faré algun article-resum per contar-vos més cosetes.

De moment pose ací unes fotos per anar situant-vos.

a