Informe de Vida Laboral

Ja vaig tenint una edat en la qual és molt normal que ens passen dues coses: que puguem contar anècdotes a l’estil “quan jo era xicoteta...” o “jo me’n recorde que...”, i que la major part del temps estiguem pensant en el treball (aquell que tenim, aquell que no tenim o aquell que ens agradaria tindre).

La primera de les coses, la de recordar historietes, jo la porte la mar de bé. Que anem a fer-li si tinc bona memòria. Mariola sempre al·lucina dels detalls que li trac als records i ma mare es posa nervioseta perquè li retrac tots els càstigs que m’han posat per ser tan... mala xiqueta?. El cas és que ja vaig tenint eixa sensació que allò que he anat vivint m’ha aportat coses bones i coses no tan bones, les quals, totes elles, les puc aprofitar per rectificar o potenciar. Percep que ara comence a captar la teoria que evoquen algunes frases cèlebres com Qui aprén i aprén i no practica el que aprén, és com qui llaura i llaura i mai sembra de Plató.

I la segona de les coses, pensar constantment en el treball, per a mi és complicada. És veritat que tots, tots, tots els dies pense en això: serà hui el dia? Em cridaran d’algun lloc? Coneixeré algú que puga tirar-me una maneta? Envie més currículums? Estudie més hores? Més coses? Més? Però no és una qüestió de quantitat. Ni tan sols de qualitat. Ja sabeu que és una qüestió de cafés: de fer-te un café amb la persona adequada (però també en el dia i en el moment just).

Així, el que més mal porte d’aquesta “espera” laboral, encara que ja sé que no hauria de fer-ne cas, són els comentaris del tipus “no associe jo Anna Pascual a treballar” (que m’ho han dit a la cara, ojo!). Per això vaig a aprofitar aquest espai per posar alguns punts sobre algunes is i coordinaré, així, les dues coses que hem comentat: fer memòria i el treball.

Per si algú es pensa que sols m’he dedicat en la vida a nimietats com traure Matrícula d’Honor a l’institut, traure’m una carrera universitària, començar-ne una altra, traure els cursos de doctorat i un fum de cursos més, estudiar oposicions i aquestes coses sense importància, ací va el resum de la meua Vida Laboral, ben variadet i ben graciós:

- fer fitxes (així anomenaven el meu primer treball. Quin riure recordar-ho! Escriviem, Eva i jo, a màquina –sense saber- els noms dels treballadors del taller en unes fitxes on després crec que posaven les hores que feien. No recorde quina edat tenia però erem menudetes).

- fer botons (açò em va ocupar més d’un estiu, des dels 12 anys fins els 15-16, més d’una estona que m’haguera agradat fer una altra cosa i, per això, més d'un cabreig amb ma mare),

- pelar els papers dels bordats dels jerseis i jaquetes (ma mare bordava sobre uns dibuixos en paper que havíem de llevar després. Era mooolt avorrit!),

- donar natació (d’açò no cobrava però com em vaig pegar cinc estius tots els matins ajudant a Amparo amb els xiquets a la piscina i, per això, ho nomene),

- plegar i embossar tovalloles (quan ja em vaig fer més majoreta, a partir dels 15 anys més o menys, vaig anar uns quatre estius a la fàbrica de mon tio Fernando a traure’m un extra),

- repassar jerseis i jaquetes per si tenen alguna tara (un estiu, quan ja no donava natació, vaig compaginar la fàbrica de mon tio Fernando pels matins amb la de mon tio Antonio per les vesprades),

- plegar, etiquetar i embossar calcetins (un altre estiu, quan ja no anava a plegar tovalloles, vaig estar baixant a Beneixama tots els dies a fer aquest treball a una fàbrica),

- Deformac (l’estiu abans de l’últim curs de la carrera vaig començar a anar a treballar allà. Després, durant eixe últim curs, anava els dijous i divendres. Quan vaig acabar eixos estudis he estat treballant allí tots els estius),

- Caixa Ontinyent (ací vaig estar quatre mesos fent les pràctiques de la carrera, al Departament de Màqueting),

- Mundomar (Tere i jo vam treballar dos dies de monitores de grups escolars a aquest parc temàtic de Benidorm),

- Arcansal (quan vaig acabar la carrera de Publicitat, vaig estar eixe estiu combinant el treball de Deformac amb el de l’Escola Esportiva d’Estiu de Banyeres),

- dependenta a una tenda de gèneres de punt (quasi tots els dissabtes pel matí –vaig faltar ben pocs- fins que vaig acabar Publicitat i RRPP vaig estar despatxant gent a la tenda de la fàbrica de mon tio Antonio),

- Civa Comunicación (açò va ser una xicoteta incursió en el món de les hostesses. Un dia vestida d’hostessa de Puritos Reig i prou),

- Professora de classes de repàs (no vaig a especificar massa, però he donat d’anglés, valencià, història, etc., en estiu i durant el curs, cobrant i sense cobrar, a gent coneguda i a gent desconeguda. M’encanta),

- Casal de la Joventut (ací vaig presentar varios projectes de cursos, aprovant-me'n un i, per això, em vaig passar uns mesos preparant-lo. Uns dies abans del començament em digueren que no anava a fer-se),

- TRP (després de la carrera, va vindre la meua primera agència de publicitat. Molta il·lusió. I molta decepció),

- Parés Consulting (després de la gran decepció de TRP, la gran estafa: els vaig fer una feina i a l’hora d’avançar o cobrar no m’agafaven el telèfon),

- Unió de Periodistes Valencians (després de la gran estafa de Parés Consulting, el gran avorriment. Hores tirades a la brossa i mesos d’esforç a un cul-de-sac),

- Inédita (després del gran avorriment de la Unió, la incomprensió total. Una altra agència més de publicitat que em contractava i m’ignorava sistemàticament),

- Fundació Ribera (i després de la incomprensió total d'Inédita, la gran esperança. Donar classe, l’any passat, a un cole de veritat em va donar forces per reconduir la meua vida i decidir-me per preparar oposicions per a l’ensenyament, perquè vaig gaudir com una xiqueta la nit de Reis i em vaig adonar que no se’m dóna malament),

- EMT (però reconduir la meua vida no és tan fàcil i estudiar una altra carrera a l’hora que prepare oposicions no aporta ni un euro a la meua butxaca, així que qualsevol treballet – aquest l’explique a A Rússia- combinable amb els meus nous estudis és benvingut).

Perquè no se m’han caigut mai els anells a l’hora de treballar on siga, ni espere que se’m caiguen mai.