Alban Berg, Dmitri Xostakòvitx i la inevitable relació amb la realitat

A Berg i Xostakòvitx els hi va tocar viure una època intensament política i, més encara, quan hi van coincidir en vida, és a dir, els primers anys del segle XX. Durant el període anomenat d’entreguerres, els seus dos països natals, que era on vivien i desenvolupaven el seu ofici de compositors, eren dues nacions properes geogràficament però antagòniques en la seua visió del món: l’URSS comunista i l’Àustria feixista.

Així i tot, ambdós règims tenien un punt en comú, que resultava més que suficient per poder condicionar la vida de Xostakòvitx i Berg en la mateixa mesura: tant la deriva stalinista de l’URSS com l’expansió nazi a l’Àustria del dictador Dollfuss havien establert governs no democràtics i, per tant, amb un estret marge per a les representacions artístiques lliures i innovadores. Per tant, com era d'esperar, en una època d’intenses transformacions musicals com fou aquesta, transgredir artísticament fou interpretat com una amenaça evident per a les normes socials establertes. Perquè l’art no resulta innocent, quasi mai.

Encara hui en dia es discuteix si la relació entre Xostakòvitx i la ideologia soviètica fou una inspiració o un revulsiu. El recurs que hàbilment sembla que va utilitzar Xostakòvitx fou aprofitar el component abstracte, sense paraules, que li oferria la composició musical, per realitzar obres del gust de Stalin a l’hora que l’odiava secretament. Així i tot, l’article "El caos substitueix la música" està atribuït a Stalin i, en ell, aquest l’ataca dient que el perill en la música soviètica és evident per culpa de “l’esperit d’innovació petitburgès que comporta una fractura en l’autèntic art", en clara referència a Xostakòvitx.

La mateixa tensa relació tingué Alban Berg amb el seu context polític, sobretot durant els últims anys de la seua vida, quan a la seua Àustria natal el nazisme ja controlava la vida pública. Encara que Berg no composà cap obra que reconegués explícitament contrària al sistema, algunes de les seues peces més conegudes sí que foren interpretades així i seguidament prohibides.

Podriem dir que, en molts casos, la música pot sortejar l’enorme presència política en la vida de les persones, però seria innocent pensar que les expressions artístiques poden escapar totalment de la realitat en que estan immerses. En tants moments del procés creatiu podem descobrir aquesta influència aliena que l’obra final és, inevitablement, fruit de la barreja de tot un seguit d’ingerències externes, des del propi entorn personal del artista fins la benevolència o intolerància del règim polític de torn.

En el camí creatiu de qualsevol artista, els seus coneixements, idees i objectius han de fusionar-se amb aquestos embats de la realitat, i decidir si els utilitzen com a font de repressió o com a font d’inspiració.

La marxeta

Sempre estic esperant que vinga una temporada més tranquil·la o estable... el que diem portar una marxeta. Sempre pense que serà aleshores quan escriuré tot el que tinc al cap, llegiré tots els llibres del món, passejaré tots els carrers i menjaré sa i equilibradament a les hores que toca.

M'he auto convençut que visc en un estat d'excepció, però que prompte m'alçaré amb temps suficient per fer-me unes rosquetes amb oli, ben seguda, mirant la serra per la finestra. Prompte la meua feina serà reconfortant i m'escoltaran amb atenció. Prompte miraré la prestagteria i veuré llibres llegits. Prompte em beuré totes les cerveses anotades a l'agenda. Prompte m'adonaré que faig tot el que vull i que encara tinc la vesprada lliure.

Però aleshores m'angoixaré per no saber cóm ocupar eixa vesprada lliure, i sabré que estava millor abans, amb mil coses al cap, amb incerteses, amb feines a mitges, amb cerveses pendents.

Retrobament

He desaparegut un mes, però quàntes coses m'han passat!

Finalment la sort va tenir ganes d'estar al meu costat. Justeta, però suficient.

Ara continue necessitant-la, com tots, a tota hora, però no vaig a plorar-la.

Estic pendent d'on he de viure i treballar a partir de setembre. I la incertesa em fa il·lusionar-me.

Retorne a Catalunya onze anys després d'aquell primer de Comunicació Audiovisual que vaig abandonar.

I tinc moltes ganes de retrobar-me.

Qui fa la sort?

El treball no fa la sort. Ni l'esforç, ni la millor voluntat. I qui la fa? Resulta complicada aquesta pregunta per a qui no creu en cap déu ni en cap alineació estel·lar. Resulta complicat, fins i tot, creure en la pròpia sort, a seques, quan no saps d'on ve, ni qui la crea, ni qui la reparteix. Però la necessitem. Jo la necessite aquest dissabte. I després de mesos de treball, esforç i la millor voluntat, em crema la ràbia per dins de pensar que, en última instància, depenc de la sort, depenc d'una cosa que no puc controlar.

De moment

És increïble les vegades al dia que recorde el lloc just on em trobava fa un any. Records que empenten fort, com el vent d'una tempesta en una finestra tancada amb porticó. Però la meua ment, com la finestra, no els deixa entrar. De moment no, que encara fan mal. Perquè si la memòria i el record passegen pel meu cap sabré, aleshores, que tot va ser massa veritat.

Reacció antiavorriment

Quan em pose decidida davant els apunts per empollar es produeix un fenomen d'autodefensa-antiavorriment ben curiós en el meu cos. Per una banda, no trobe la posició idònia en la cadira i em molesten els calcetins que porte. Em rasque compulsivament el braç i no tarde en tindre ganes d’anar al lavabo. Quan, per fi, agafe els folis i me’ls pose al davant, sent la necessitat d’ordenar la taula i tots els bolígrafs que tinc escampats per damunt. Finalment em decidisc a fer una primera llegida i subratllar el més important, però inevitablement comence a rondar pels folis numerant les pàgines, subratllant solament els títols, recontant els temes que he decidit estudiar eixe dia i revisant l’agenda per comprovar que, efectivament, havia d’empollar els temes 12 i 67. Passe segons/minuts mirant la primera pàgina del tema 12, revisant les meues ungles que no puc evitar mossegar i posposant el temut moment de llegir 1. Introducció.

Però ho faig, comence a llegir. I s’inicia la segona fase d’autodefensa del meu cos davant els apunts. Aquesta vegada, al temps que vaig llegint, es desencadena una associació de paraules que, aparentment de manera irracional però amb un rastre que podríem seguir si vulguérem, em traslladen ben lluny, on res té a veure amb la matèria que havia d’embotir al meu cap. De sobte recorde que havia d’escriure un correu a una amiga des de fa tres setmanes, o m’entra una enorme curiositat per saber quin és l’estat dels 120 amics que tinc al facebook, o caic en el compte que no queda llet a la nevera i cal anar a comprar-ne, o mire el meu voltant i trobe imprescindible alçar-me de la cadira (ara que havia agafat la postura!) i tancar la finestra.

I clar, quan torne a seure... no trobe la posició idònia en la cadira i em molesten els calcetins que porte.

Tope

No tinc ganes d'escriure, ni de llegir. Sobre res. Estic fins les boles de pensar.

M'encantaria estar jugant a les caniques o als cromos de la palmaeta.

O simplement mirar cap a dalt i poder veure el cel.

Bon ritme

Porte un ritme de feina que podria qualificar d’intens i constant. Això és tradueix en: moltes hores davant l’ordinador (més que al llit i a la taula juntes), poques converses amb poca gent (i massa monotemàtiques), abandó de la literatura per plaer i lectures ràpides de titulars, i un passeig cada tres o quatre dies.

És el que té estudiar oposicions. Ja m’ho havien dit i ja porte uns quants anys comprovant-ho. El meu últim passeig pel port d’Ancona, fa unes setmanes, em va encantar. D’un lloc aparentment lleig, sempre es poden veure racons interessants:

Sàlvia i peixos

Isc uns dies de la rutina, però sense llevar-li l’ull de damunt (a la rutina). No desconnecte de casa quan estic fora, ni de fora quan estic a casa. El meu estomac és qui més coneix la meua agenda. Quan s’aproxima algun fet “especial” comença a fer-me mal. I què és “especial”? Per a una persona com jo, que s’emociona amb quasi tot, “especial” és... quasi tot. Així que podeu imaginar-vos la convivència amb el meu estomac. I l’encertada frase “has de pillar-te les coses amb més calma” també la coneix el meu estomac, perquè, quan l’escolta, sap que li estan donant la raó perquè està a punt d’ocórrer alguna cosa... “especial”.

Solució 1: infusions de sàlvia.

Solució 2: mirar peixos.

Ressaca

Un bon resum i anàlisi dels resultats electorals d'ahir l'he llegit al blog d'un amic:

BREU FLAIX ELECTORAL

Jo estic un poc perplexa, no amb els resultats (pot ser un poc a Galicia), però sí amb la resurrecció del PP a l'estil Ricky Roure. Sols que el PP sí que s’ha endut l’Òscar.

Després de tres setmanes mediàticament frenètiques de corrupció, espies i lluita interna pel poder al Partit Popular, resulta que són els guanyadors reals a Galicia i morals a Euskadi. Serà un mite, doncs, que les campanyes electorals “oficials” no serveixen de massa i sí que són determinants? Perquè sembla que a Galicia tota aquesta corruptela no ha afectat a la imatge dels populars i sí ho ha fet la crisi al PSG (a més de la càrrega, des del principi de la legislatura autonòmica, contra els seus socis de govern).

I el PPPV? Em sorprèn com, eleccions rere eleccions (basques), no paren de perdre escons i mai han considerat un canvi d’estratègia o un mea culpa o una mínima actitud d’humilitat per reconèixer que no entenen ni de lluny als bascos. I ara ells oblidaran la crisi i les acusacions de cooperar amb terroristes que contínuament han fet cap al PSOE. I el PSOE oblidarà... tot, per si de cas!