Enfront de l’al·luvió de projectes que amenacen la nostra serra, la nostra salut i, al cap i a la fi, la nostra vida, hauríem de reflexionar també sobre la resposta que estem donant els afectats, o siga TOTS nosaltres, a aquests conflictes. Caldria fer un poc de repàs històric per entendre certes reaccions i “no reaccions” que tenim les persones. Aquestes respostes s’anomenen “moviments socials o ciutadans”, ara batejats com “moviments en defensa del territori”.
En el cas de l’Estat Espanyol podríem considerar recents tots els moviments socials: la guerra civil i la posterior repressió van exterminar tot tipus d’iniciativa o organització política o social, excepte les que feia el Movimiento o les vinculades a l’Església Catòlica. No podem ignorar, doncs, l’impacte que va produir, i que encara es manifesta en l’actualitat, aquesta intencionada tasca de coacció que va durar 40 anys.
A partir dels anys 70 comencen a organitzar-se, en la clandestinitat, grups socials d’oposició. Les organitzacions obreres (després sindicats) i les Associacions de Veïns (AV) van ser els principals.
Les lluites de les AV van estar encaminades inicialment a reivindicar els serveis o actuacions urbanístiques mínimes (carreres asfaltats, enllumenat, clavegueram, escoles, jardins, transport, etc.). Poc a poc, aquestes associacions van avançar en les seues reivindicacions, reflexionant sobre el model de ciutat que necessitaven i, a la volta, plantejant exigències de canvi democràtic. La inclusió en aquestos moviments d’intel·lectuals compromesos reticents al règim va aguditzar la instrumentalizació partidista de les AV, encara que, així i tot, el moviment va créixer i es va estructurar, assolint algunes victòries destacades.
L’inici de la transició política (1976-1979) suposà una explosió d’iniciatives associatives. Aparegueren nous moviments (que ja eren vells als països democràtics): l’ecologista, el feminista, els consumidors, l’antimilitarista, etc. Així, part de la militància abans concentrada en les AV es va dispersar cap a altres organitzacions.
Aquestes naixien encara molt condicionades pels problemes derivats de la llarga manca de llibertats al nostre país: inexperiència organitzativa, incomunicació amb el pensament alternatiu de la resta del món, necessitat de concentrar-se en les reivindicacions més urgents, etc. A tot açò hem de sumar la sempre present batalla pel control i ús partidista d’aquestes associacions i també la desconfiança i la por cap a la repressió pública.
El pacte polític per a una Transició limitada i controlada, junt a la posada en marxa de noves institucions polítiques i socials, debilitaren, paradoxalment, a les organitzacions ciutadanes. Els líders d’aquestes associacions marxaren a integrar-se en els recents legalitzats partits d’esquerra, deixant un fort buit en aquests moviments.
Durant els 80 i principis dels 90, l’aplegada al poder, a l’Estat Espanyol i a alguns governs autonòmics, del PSOE aguditzà aquestes contradiccions (“lluitar contra els ajuntaments d’esquerra afavoria a la dreta”).
Per això, al final d’aquesta època, el desencant social degut a les expectatives frustrades, junt al cansament de la generació que lluità baix el franquisme (i la manca de relleu generacional), contribuïren a la gran desmoralització i desmobilització de molts dels moviments ciutadans.
Aquesta situació de desmotivació general de la societat hem d’emmarcar-la en una triple realitat: la imposició d’un model econòmic basat en l’especulació del territori i la innovació tecnològica com a primordials factors de desenvolupament; el predomini d’ideologies conformistes i conservadores en l’espai social; i la simplificació dels processos de participació democràtica reduïts al “jo vote i ells que ho facen tot per mi".
Així, apleguem fins mitjans dels 90, on sembla que els moviments ciutadans comencen a ressorgir. Per una banda, la creixent desconfiança en la bondat dels projectes proposats i una major consciència ambiental fa a la societat més crítica. I, per una altra banda, la pèrdua del poder institucional de l’esquerra provoca l’impuls o tolerància davant agressius projectes urbanitzadors o d’infrastructures.
Podríem dir, doncs, que va creant-se el brou de cultiu que provoca el despertar del compromís d’una nova generació, renovant i rellançant el moviment ciutadà, malgrat no estar promogut des dels partits polítics ni des de les quasi desaparegudes associacions de veïns, com caldria esperar.
Hui, els moviments en defensa del territori són plataformes molt característiques: els anomenats “salvem” o els “no” (“Salvem l’Horta” a València, “Salvem el Benacantil” a Alacant, “No Zona 15”, “No Tèrmica”, etc.). Naixen a partir de l’aparició d’un problema en concret i moren amb la resolució d’aquest. Les conformen els afectats directes amb l’ajuda d’experts i suposen una prova de foc per a la ciutadania.
Nosaltres ho sabem ben bé. El pla eòlic i els camps de golf són la nostra lluita. Hem d’organitzar-nos, lluitar de la mà de la raó, la participació i la constància. L’amenaça creu que compta amb la nostra desídia i això és inacceptable. No podem viure en un altre context, però podem (re)construir el nostre futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada