La preocupació per l’aspecte físic ha sigut, quasi sempre, una cosa inherent a les persones. Hui en dia, aquesta preocupació és entesa com a “consum cultural” i travessa tots els sectors socials, recolzat en un discurs que o apel·la a la qüestió estètica o mostra preocupació per la salut.
Per entendre aquest tema d’actualitat, cal fer una ullada general a certs moments del segle XX.
La dècada dels 20 és decisiva en la configuració d’un nou ideal físic, quan les dones, baix l’impacte de les indústries dels cosmètics, la moda, la publicitat i Hol·lywood, incorporen massivament el maquillatge a les seues vides quotidianes i es passa a valorar el cos esvelt i ferm. La combinació d’aquestes quatre indústries serà fonamental per a la victòria del cos prim sobre l’obès en el transcórrer del segle XX. Als 50 trobem una expansió del temps d’oci: comencen a donar-se les primeres vacances pagades, auge de les zones d’acampada, etc. Tot açò imposa un nou concepte d’estiueig, en el qual l’exposició del cos té un lloc central. A més, l’explosió publicitària de la postguerra (2ª G.M.) va ser, sense dubte, la gran responsable de la difusió d’hàbits relatius a les atencions al cos i pràctiques d’higiene, bellesa i esportives recomanades per metges i moralistes. El desenvolupament del cinema i la televisió contribueix a vendre eixa imatge ideal i els productes per assolir-la.
Els anys 60 són l’escenari de l’anomenada “revolució sexual” i del moviment feminista, associats a la contracultura i al “hippisme”, els quals interpreten el cos com a mostra de modernitat. A partir dels 80 l’estiu deixa de ser el moment per excel·lència d’exposició del cos i les pràctiques físiques passen a ser més regulars i quotidianes (gran proliferació de gimnasos als centres urbans). Naix la “generació salut”, influenciada pel naturisme, l’aparició de metges en TV, etc., i pren força el que anomenem “culte al cos”. Als 90 s’aprofiten les oportunitats comercials d’una magnífica herència i la publicitat col·loca el món de les “top model” al punt de mira de moltíssims adolescents, contribuint a l’aparició de trastorns alimentaris i de conducta (anorèxia, bulímia, vigorèxia, estrès i ansietat), desconeguts fins aleshores, consolidant-se l’extrema primesa en les dones i l’acurada musculatura en els homes com a model de bellesa actual. I apleguem al segle XXI preocupant-nos pel nostre aspecte sense pietat: cabell, rostre, pell, figura, roba... inquietud a la qual sembla que solucionem amb tots els productes i avanços que el mercat posa al nostre abast.
Fins i tot els homes, exclosos en part d’aquestes tendències, estan ja dins la roda del culte al cos. Qui, hui en dia, si té el cabell sec utilitza xampú “para cabellos grasos”? Com ha pogut viure la gent sense llet semi, amb omega 3, soja i vitamines ABC? I quins negocis es beneficien de la importància que li concedim al nostre cos? Darrere de l’omnipresent publicitat, la qual sabem que és clau i fàcilment jutjada culpable, tenim també tot un entramat d’indústries que viuen gràcies a les nostres obsessions per l’estètica i la salut. Per exemple, la indústria editorial ho té clar. Amb les paraules Dieta o Aprima’t en portada és molt possible esgotar la tirada d’una revista. Recurs que, també en les revistes masculines, s’aguditza en dates clau: principi d’any i de l’estiu. Els 3€ que pot costar una revista reemplacen la costosa factura d’un metge. I el procediment d’elecció dels temes d’estes publicacions és senzill. Primer s’escull un aspecte que obsessione (reduir volum en zones concretes, perdre ràpidament uns quilos, lluir un cos ferm i musculós...). Després, experts col·laboradors dissenyen un règim i exercicis per a un públic heterogeni. Finalment, s’exhibeix en portada un/a model escultural per anunciar la dieta de la carxofa, la qual precisament ell/a no necessita practicar. Si ens centrem en la indústria alimentaria, convé avisar que nodrir-se al segle XXI no resulta fàcil.
A part de vaques boges, grip aviar i aliments transgènics, cada dia eixen al mercat nous aliments miracle destinats a previndre una llarga llista de malalties. Però, en molts casos, ens convertim en víctimes de les operacions de marketing d’aquestes indústries, aliades amb les farmacèutiques i les biotecnològiques, que ens convencen que el nostre cos necessita eixos aliments enriquits amb tota classe de propietats. I si hi ha una indústria que en els últims temps ha crescut, eixa és la medicina estètica (tractaments cosmètics, mèdics, operacions quirúrgiques). Cada volta més gent està disposada a pagar el que siga per parèixer eternament jove. Però, quant hi ha de vertader en eixes models que representen el “després”? És un gran negoci al que també s’han sumat els tractaments pseudomèdics (càpsules, complements dietètics...) i tota classe d’eines “revolucionàries” (saunes portàtils, faixes, sensors abdominals...).
El tema és, òbviament, molt més ampli que aquesta exposició, però hauríem d’anar pensant en els límits d’eixa preocupació pel nostre cos, perquè, enrolats com estem en un consumisme desmesurat, estem substituint benestar per obsessions. I això no pot ser bo.
La dècada dels 20 és decisiva en la configuració d’un nou ideal físic, quan les dones, baix l’impacte de les indústries dels cosmètics, la moda, la publicitat i Hol·lywood, incorporen massivament el maquillatge a les seues vides quotidianes i es passa a valorar el cos esvelt i ferm. La combinació d’aquestes quatre indústries serà fonamental per a la victòria del cos prim sobre l’obès en el transcórrer del segle XX. Als 50 trobem una expansió del temps d’oci: comencen a donar-se les primeres vacances pagades, auge de les zones d’acampada, etc. Tot açò imposa un nou concepte d’estiueig, en el qual l’exposició del cos té un lloc central. A més, l’explosió publicitària de la postguerra (2ª G.M.) va ser, sense dubte, la gran responsable de la difusió d’hàbits relatius a les atencions al cos i pràctiques d’higiene, bellesa i esportives recomanades per metges i moralistes. El desenvolupament del cinema i la televisió contribueix a vendre eixa imatge ideal i els productes per assolir-la.
Els anys 60 són l’escenari de l’anomenada “revolució sexual” i del moviment feminista, associats a la contracultura i al “hippisme”, els quals interpreten el cos com a mostra de modernitat. A partir dels 80 l’estiu deixa de ser el moment per excel·lència d’exposició del cos i les pràctiques físiques passen a ser més regulars i quotidianes (gran proliferació de gimnasos als centres urbans). Naix la “generació salut”, influenciada pel naturisme, l’aparició de metges en TV, etc., i pren força el que anomenem “culte al cos”. Als 90 s’aprofiten les oportunitats comercials d’una magnífica herència i la publicitat col·loca el món de les “top model” al punt de mira de moltíssims adolescents, contribuint a l’aparició de trastorns alimentaris i de conducta (anorèxia, bulímia, vigorèxia, estrès i ansietat), desconeguts fins aleshores, consolidant-se l’extrema primesa en les dones i l’acurada musculatura en els homes com a model de bellesa actual. I apleguem al segle XXI preocupant-nos pel nostre aspecte sense pietat: cabell, rostre, pell, figura, roba... inquietud a la qual sembla que solucionem amb tots els productes i avanços que el mercat posa al nostre abast.
Fins i tot els homes, exclosos en part d’aquestes tendències, estan ja dins la roda del culte al cos. Qui, hui en dia, si té el cabell sec utilitza xampú “para cabellos grasos”? Com ha pogut viure la gent sense llet semi, amb omega 3, soja i vitamines ABC? I quins negocis es beneficien de la importància que li concedim al nostre cos? Darrere de l’omnipresent publicitat, la qual sabem que és clau i fàcilment jutjada culpable, tenim també tot un entramat d’indústries que viuen gràcies a les nostres obsessions per l’estètica i la salut. Per exemple, la indústria editorial ho té clar. Amb les paraules Dieta o Aprima’t en portada és molt possible esgotar la tirada d’una revista. Recurs que, també en les revistes masculines, s’aguditza en dates clau: principi d’any i de l’estiu. Els 3€ que pot costar una revista reemplacen la costosa factura d’un metge. I el procediment d’elecció dels temes d’estes publicacions és senzill. Primer s’escull un aspecte que obsessione (reduir volum en zones concretes, perdre ràpidament uns quilos, lluir un cos ferm i musculós...). Després, experts col·laboradors dissenyen un règim i exercicis per a un públic heterogeni. Finalment, s’exhibeix en portada un/a model escultural per anunciar la dieta de la carxofa, la qual precisament ell/a no necessita practicar. Si ens centrem en la indústria alimentaria, convé avisar que nodrir-se al segle XXI no resulta fàcil.
A part de vaques boges, grip aviar i aliments transgènics, cada dia eixen al mercat nous aliments miracle destinats a previndre una llarga llista de malalties. Però, en molts casos, ens convertim en víctimes de les operacions de marketing d’aquestes indústries, aliades amb les farmacèutiques i les biotecnològiques, que ens convencen que el nostre cos necessita eixos aliments enriquits amb tota classe de propietats. I si hi ha una indústria que en els últims temps ha crescut, eixa és la medicina estètica (tractaments cosmètics, mèdics, operacions quirúrgiques). Cada volta més gent està disposada a pagar el que siga per parèixer eternament jove. Però, quant hi ha de vertader en eixes models que representen el “després”? És un gran negoci al que també s’han sumat els tractaments pseudomèdics (càpsules, complements dietètics...) i tota classe d’eines “revolucionàries” (saunes portàtils, faixes, sensors abdominals...).
El tema és, òbviament, molt més ampli que aquesta exposició, però hauríem d’anar pensant en els límits d’eixa preocupació pel nostre cos, perquè, enrolats com estem en un consumisme desmesurat, estem substituint benestar per obsessions. I això no pot ser bo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada