Valencia no me pone

Xiques, xics... encara estic intentant traure'm la cara de circumstància que me s'ha quedat després dels resultats d'ahir...

En fin... a Banyeres m'ho esperava, però a la Generalitat havia confiat en un vot més crític. Però res, ací ni Fabra, ni Alperi, ni Rus, ni Terra Mítica, ni revolicades de cadàvers republicans al cementiri de València, ni xantatges de Formula 1, ni silencis de l'accident del metro de València, ni Cabanyal, ni pla eòlic, ni especulació urbanística, ni Cristo que els va parir... Als valencians ens va la marxa i punto.

Existeix una espècie de culte religiós i dogmàtic cap allò que diu Canal 9 i, pel que es veu, no cal aprofundir més enllà d'allò que ens venen com a notícia: inauguracions, espectacles, gota freda, invasions catalanistes i enquestes de satisfacció amb el govern. Eixa deu ser la nostra realitat, perquè Canal 9 mai ens amagaria coses ni ens mentiria, veritat? Per què el més normal és que la meitat dels valencians no conega encara el candidat del PSOE i en la vida haja sentit parlar de Compromís pel País Valencià, veritat? Els de RTVV, com pensen en el nostre equilibri emocional, sols ens mostren la cara bonica dels nostres governants. Què majetes...

Assumisc amb esportivitat la victòria del PP, la derrota de l’esquerra, és el que diuen els vots i l’estranya llei d'Hondt. Però ho assumisc amb por pel futur que ens espera (i que conste que odie els discursos apocalíptics).

Sé que ha guanyat Canal 9. Sé que ha perdut -encara que ja ho estava, de perdut- Joan Ignaci Pla (de res li ha servit baixar-se els pantalons amb un Estatut de vergonya. Ja els val...). I sé que Compromís pel País Valencià ha tingut més de cor que d’eficàcia. Més de voluntat que de realitat. Més d’il·lusió que de milers d’euros. I ja se sap que cal per a la política.

Purpurina

Tensió als braços i voler tenir una vareta màgica. Fer clic, purpurina, i allò que no entens ja no hi és. O no ha passat mai. O tornem enrere. S’angoixaran també ells? L’arc de la cella em respon. Batmans, senyors dels anells, guerres de les galàxies, dragons balls. Perquè la novel·la històrica no ajuda. Els super herois sí. Cent vint minuts. I jo sempre amb Heidi i la Guerra Civil...

Fluixa. Masegue el cervell i sospire. Cercles al coll. Al meu cap creix ira, por, fàstic. Què trie? Tot. O escull la seua ment? Ment on desitge desassossec, trastorn, apocament, dimonis. Ira, por, fàstic. Però no ho pateixen, això ho transmeten, infecten, però no ho pateixen, ho infonen, contaminen. Pensava que no però ho he descobert: existeixen, les males persones. Les de prop, les pitjors.

I què volen? La raó mai viu amb dimonis. Se la inventen. Se la creuen. Jo no dubte. No vull eixa raó. Tampoc m’apegue a la meua. Sols vull vore purpurina.

AMB ACCENT OBERT

Allí vam estar el dissabte passat, grans, menuts i mitjans. Alternativa entusiasta, de sentiment i enteniment.

Els valencians d'ací, els d'allí, els de prop i els de lluny. Els d'arreu del món.

Els valencians sense trucs de màgia, perquè sabem que el país es construeix creient en ell.

Els valencians que no inverteixen en hipoteques mediambientals ni paelles electorals.

Els valencians del català, sense complexos ni invencions lingüístiques impossibles.

Els valencians del valencià, amb accent obert a l'a.

A

A

Assumiràs la veu d'un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

I patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

AA

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

A
Deixaràs de comptar les síl.labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

A
No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Respira