Commemoracions a la Carta

Amb això de les xifres rodones enguany tenim aniversaris per a tots els gustos. Mirant enrere 75 anys hi ha qui voldrà rememorar la Constitució del 31. Eixe any s’aprovà la capdavantera carta magna que proclamava, entre altres coses, la sobirania popular, el dret al vot de les dones, les tendències autonòmiques amb oportunitat d’elaborar els seus propis estatuts, una declaració de drets socials, econòmics i laborals en consonància amb els dels països més avançats del moment, un sistema educatiu públic sense discriminacions de gènere o classe, i la separació entre Església i Estat aportant la aconfessionalitat i llibertat de cultes a Espanya.

I és que enguany commemorem el 75 aniversari de la victòria lícita i legal, sense violència, dels partits republicans en unes eleccions; un règim republicà que quaranta anys de franquisme soterrà baix l’odi i convertí en fantasma innombrable ja en democràcia.

Encara que hi haurà qui preferirà celebrar que part de l’exèrcit espanyol, cinc anys després, es rebel·là contra eixe legítim règim republicà, donant pas a la Guerra Civil. Amb això, podem celebrar que, fa 70 anys, no sols les dones deixaren de votar, sinó que tampoc ho farien els homes; que no sols l’Estat deixà de ser aconfessional i haver llibertat de culte, sinó que l’Església Catòlica controlà les persones amb valors i dogmes basats en la por del pecat; que no sols s’aboliren els estatuts autonòmics, sinó que es perseguí i condemnà qualsevol cultura o llengua diferent a la castellana; que no sols l’educació i la llei discriminava les dones, sinó que els drets i possibilitats socials de part de la població quedaren reduïts.

Haurem d’esperar molts anys, fins 1976, per poder assistir a nous triomfs dels demòcrates i rememorar, este 2006, els 30 anys de la legalització dels partits polítics i l’aprovació del projecte de llei de reforma política que trencaria amb el règim franquista.

Podem celebrar, doncs, l’aniversari que vulguem: aquell que ens suposà 4 dècades de ferotge dictadura o aquelles que comportaren dues implantacions democràtiques. Hi haurà qui celebrarà nostàlgic el 70 aniversari de la rebel·lió armada contra el govern del 36. Al 30 aniversari dels primers passos de la Transició li faran els merescuts honors (fins i tot persones que dubtosament la recolzaren en el seu moment). I m’agradaria imaginar que, passats ja 75 anys, es commemorarà també, sense por ni interessos ni recels, un dels períodes més brillants cultural i democràticament de la nostra història recent, perquè ja toca ser justos amb aquell intent de construir un país més modern i lliure.