Qui fa la sort?

El treball no fa la sort. Ni l'esforç, ni la millor voluntat. I qui la fa? Resulta complicada aquesta pregunta per a qui no creu en cap déu ni en cap alineació estel·lar. Resulta complicat, fins i tot, creure en la pròpia sort, a seques, quan no saps d'on ve, ni qui la crea, ni qui la reparteix. Però la necessitem. Jo la necessite aquest dissabte. I després de mesos de treball, esforç i la millor voluntat, em crema la ràbia per dins de pensar que, en última instància, depenc de la sort, depenc d'una cosa que no puc controlar.

De moment

És increïble les vegades al dia que recorde el lloc just on em trobava fa un any. Records que empenten fort, com el vent d'una tempesta en una finestra tancada amb porticó. Però la meua ment, com la finestra, no els deixa entrar. De moment no, que encara fan mal. Perquè si la memòria i el record passegen pel meu cap sabré, aleshores, que tot va ser massa veritat.

Reacció antiavorriment

Quan em pose decidida davant els apunts per empollar es produeix un fenomen d'autodefensa-antiavorriment ben curiós en el meu cos. Per una banda, no trobe la posició idònia en la cadira i em molesten els calcetins que porte. Em rasque compulsivament el braç i no tarde en tindre ganes d’anar al lavabo. Quan, per fi, agafe els folis i me’ls pose al davant, sent la necessitat d’ordenar la taula i tots els bolígrafs que tinc escampats per damunt. Finalment em decidisc a fer una primera llegida i subratllar el més important, però inevitablement comence a rondar pels folis numerant les pàgines, subratllant solament els títols, recontant els temes que he decidit estudiar eixe dia i revisant l’agenda per comprovar que, efectivament, havia d’empollar els temes 12 i 67. Passe segons/minuts mirant la primera pàgina del tema 12, revisant les meues ungles que no puc evitar mossegar i posposant el temut moment de llegir 1. Introducció.

Però ho faig, comence a llegir. I s’inicia la segona fase d’autodefensa del meu cos davant els apunts. Aquesta vegada, al temps que vaig llegint, es desencadena una associació de paraules que, aparentment de manera irracional però amb un rastre que podríem seguir si vulguérem, em traslladen ben lluny, on res té a veure amb la matèria que havia d’embotir al meu cap. De sobte recorde que havia d’escriure un correu a una amiga des de fa tres setmanes, o m’entra una enorme curiositat per saber quin és l’estat dels 120 amics que tinc al facebook, o caic en el compte que no queda llet a la nevera i cal anar a comprar-ne, o mire el meu voltant i trobe imprescindible alçar-me de la cadira (ara que havia agafat la postura!) i tancar la finestra.

I clar, quan torne a seure... no trobe la posició idònia en la cadira i em molesten els calcetins que porte.

Tope

No tinc ganes d'escriure, ni de llegir. Sobre res. Estic fins les boles de pensar.

M'encantaria estar jugant a les caniques o als cromos de la palmaeta.

O simplement mirar cap a dalt i poder veure el cel.

Bon ritme

Porte un ritme de feina que podria qualificar d’intens i constant. Això és tradueix en: moltes hores davant l’ordinador (més que al llit i a la taula juntes), poques converses amb poca gent (i massa monotemàtiques), abandó de la literatura per plaer i lectures ràpides de titulars, i un passeig cada tres o quatre dies.

És el que té estudiar oposicions. Ja m’ho havien dit i ja porte uns quants anys comprovant-ho. El meu últim passeig pel port d’Ancona, fa unes setmanes, em va encantar. D’un lloc aparentment lleig, sempre es poden veure racons interessants:

Sàlvia i peixos

Isc uns dies de la rutina, però sense llevar-li l’ull de damunt (a la rutina). No desconnecte de casa quan estic fora, ni de fora quan estic a casa. El meu estomac és qui més coneix la meua agenda. Quan s’aproxima algun fet “especial” comença a fer-me mal. I què és “especial”? Per a una persona com jo, que s’emociona amb quasi tot, “especial” és... quasi tot. Així que podeu imaginar-vos la convivència amb el meu estomac. I l’encertada frase “has de pillar-te les coses amb més calma” també la coneix el meu estomac, perquè, quan l’escolta, sap que li estan donant la raó perquè està a punt d’ocórrer alguna cosa... “especial”.

Solució 1: infusions de sàlvia.

Solució 2: mirar peixos.

Ressaca

Un bon resum i anàlisi dels resultats electorals d'ahir l'he llegit al blog d'un amic:

BREU FLAIX ELECTORAL

Jo estic un poc perplexa, no amb els resultats (pot ser un poc a Galicia), però sí amb la resurrecció del PP a l'estil Ricky Roure. Sols que el PP sí que s’ha endut l’Òscar.

Després de tres setmanes mediàticament frenètiques de corrupció, espies i lluita interna pel poder al Partit Popular, resulta que són els guanyadors reals a Galicia i morals a Euskadi. Serà un mite, doncs, que les campanyes electorals “oficials” no serveixen de massa i sí que són determinants? Perquè sembla que a Galicia tota aquesta corruptela no ha afectat a la imatge dels populars i sí ho ha fet la crisi al PSG (a més de la càrrega, des del principi de la legislatura autonòmica, contra els seus socis de govern).

I el PPPV? Em sorprèn com, eleccions rere eleccions (basques), no paren de perdre escons i mai han considerat un canvi d’estratègia o un mea culpa o una mínima actitud d’humilitat per reconèixer que no entenen ni de lluny als bascos. I ara ells oblidaran la crisi i les acusacions de cooperar amb terroristes que contínuament han fet cap al PSOE. I el PSOE oblidarà... tot, per si de cas!

Política xupitera

Jo ja no puc més. Hi ha notícies que em fan teclejar a tota pressa i buscar companys d'opinió, perquè de vegades pense que pot ser siga jo sola qui no entén massa bé les coses. I em quede un poc més tranquil·la quan veig que també hi ha gent espantada per les inspiracions dels polítics. Inspiracions que ells poden portar a la pràctica, i no com les meues, que solament, si em pilla amb ganes d'escriure, les puc deixar reflectides en aquest blog.

Alguns governats fan la seua tasca a colp de xupito. Reflexionen les necessitats i les possibles conseqüències de les seus accions amb la mateixa profunditat i rapidesa que té un brindis xupiter en meitat dels carnavals.

Ja vaig dir fa poc que la política italiana i la valenciana s’atenen al mateix manual d'instruccions. Sense pensar en la perillosa deriva xenòfoba i racista, Berlusconi ha aprovat d'urgència un decret per autoritzar patrulles ciutadanes (civils fent de policia!) per defensar-se d'uns fantasmes ficats als cervells dels italians a força de repetir notícies sensacionalistes en la televisió. I sense pensar en la deriva surrealista del sistema educatiu valencià, Font de Mora ha anunciat una assignatura de xinés als instituts valencians, passant-se per l'entrecuixa hores i hores de treball de la comunitat educativa per traure-li trellat a la Conselleria.

Jo passe. Me'n vaig a vore Grande Fratello.

Turisme descobriment

Este cap de setmana eixiré de la rutina de l’estudi i passejaré per carrers amb història, alçaré el cap fer vore façanes amb finestres arquejades i demanaré, per fi!, una birra per favore. Això sí, esta vesprada ordenaré la casa, faré una bona compra i em llegiré per damunt la història d’Ancona.

I és que esta nit venen Lorena i Albert per passar el cap de setmana en aquest raconet d’Itàlia. I ací estic jo, ben contenta. Com estan poquet temps, farem una volta per ací a prop, fugint un poc de les “parades obligatòries” d’Itàlia (Venezia, Firenze, Bologna, Roma, Napoli...) i fent turisme-descobriment, que per Itàlia és molt reconfortant: a cada pas trobes vestigis d’allò que menys esperes. Encara que, realment (i malauradament) jo crec que als italians els pesa massa viure amb tant d’art i tanta història. No poden mantindre (econòmicament) la immensitat de “restes” que els atabuixen i sembla, en molts casos, ser una país bastimentat o en runes.

Però això té el seu entabanador encant. Et fa reflexionar nostàlgicament sobre el pas del temps, et fa meravellar-te d’allò que construïm les persones producte del nostre esforç intel•lectual i també, per què no, et fa decebre’t per la inevitable, i de vegades nefasta, necessitat humana de destruir i oblidar per seguir endavant.

Cementiri jueu d'Ancona (s'hi troben restes des del segle XVI)

Severn Cullis-Suzuki

Quan estudies els acords de la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro de 1992 en cap lloc et conten açò:

Severn Cullis-Suzuki (nascuda el 30 de novembre de 1979 a Vancouver, Canadà)

El 1992, amb només 12 anys, va reunir els diners suficients per anar a l'ONU, a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro. En el tancament d'una sessió plenària va presentar les qüestions ambientals des de la perspectiva dels nens, on va rebre una ovació pel seu discurs als delegats.