Ahir parlàvem de les característiques del que s’anomena la societat post-industrial, que és la societat on se suposa que estem immersos ara mateix: la del consum, la sanitat, l’educació, la informàtica, les ong’s, el comandament a distància. I la de tot això i moltes més coses perquè més de la meitat de la població mundial no pot tindre res de res.
Diem post-industrial perquè les característiques que definien la vanagloriada, a l’hora que també maleïda, societat industrial, sorgida d’aquella revolució tecnològica, demogràfica, cientifico-tècnica, política, etc. de segles passats, que ens va fer cabussar-nos sense agafar aire en la modernitat, ja no definixen tan fidelment allò que hui en dia fem servir.
I què fem servir hui en dia? Jo diria que massa coses. M’explique. Estem tant enrolats en aquesta globalització, jo diria que existencial, que sentim com a necessitat ineludible la d’adquirir, gaudir, conèixer, sentir, escoltar, tocar, degustar, olorar, mirar i remirar tot el que hi ha al món.
Per què? Perquè l’entorn més reduït i vital on les persones ens manejàvem a gust se’ns ha ampliat fins a l’infinit i, per tant, se’ns ha ampliat la necessitat de DESITJAR. I, malauradament, desitjar-ho tot no passa per pensar, valorar i escollir alegrement. Sempre ens queda la frustració de quedar-nos sense alguna cosa (que consideràvem, per descomptat, imprescindible). Segur que la necessitàvem tant?
1 comentari:
No serà que busquem per fora tot el que no trobem dins nostre? Crec que la publicitat, els mitjans de comunicació,... estan creant gent insegura de si mateixa soles pel fet de no tindre X o no ser Y. Si la gent estiguera més a gust amb si mateixa, no l'importaria que li oferiren/digueren tot el que li oferixen/diuen.
Publica un comentari a l'entrada