Conill, mar, natural, nit, baló i taula

L'altre dia, fent un curset d'eixos que els opositors necessitem per acumular punts i subvencionar els sindicats, haguérem d'escriure (en 10 minuts) un conte el qual havia de contindre aquestes sis paraules (escollides a l'atzar): conill, mar, natural, nit, baló i taula. A mi em quedà així:

Aquella nit va ser molt trista. No havia parat de moure'm en tot el dia i ja sabia que això té conseqüències imprevisibles.

El més natural és que simplement tinga algun pelat o taca per algun lloc del meu cos, o si Marta em baixa a la platja potser tinga encara regust de mar, però aquell dia havia sigut excepcional.

Marta s'havia cansat de mi i m'havia abandonat damunt la taula. No m'ho podia creure! Jo, que sempre m'he deixat fer de tot! Però és que els menuts són així, ja m'ho havien avisat a la botiga de joguets. I aquell conill mecànic era massa graciós.

Així que vaig posar tot el meu cor en reconquerir l'amor de Marta i vaig botar i botar per tota la casa, demostrant que amb ningú millor que amb mi podria gaudir sense parar.

Però arribà la nit i no ho havia aconseguit. No solament el conill mecànic m'havia guanyat la partida, sinó que ara jo era un simple baló punxat.

Jo, tu, ell

¿Cómo escapar a mi imagen? Sólo en mi semejnate me trasciendo, Sólo su sangre da fe de otra existencia [1]

Aquestes paraules d’Octavio Paz al·ludeixen al concepte clau d’on s’hauria de partir, en la meua opinió, per intentar entendre i valorar la cultura o multicultura que ens envolta: l’altre.

També Kapuscinski (en Viatges amb Heròdot), quan acompleix el somni de creuar la frontera (de la seua Polònia natal), el que més immediatament comprova és que, fóra del seu entorn, ell pertany al grup dels altres i que, faça el que faça, els seus altres el veuen sempre com un estranger. Però l'experiència de l'estranger no és possible sense l’estranyament de la sempre prèvia pàtria-màtria, que es recorda justament estant lluny d’ella.

Per això, aquesta alteritat no és sinònim d'una simple i senzilla diferenciació. Alteritat té a veure amb l'experiència d’allò estrany. Aquesta sensació pot referir-se a paisatges i clima, plantes i animals, formes i colors, olors i sons. Però només la confrontació d’allò “teu” amb les, fins aleshores desconegudes, singularitats d'un altre grup humà —llengua, costums quotidianes, festes, cerimònies religioses o el que siga— proporciona l'experiència d’allò aliè, d’allò estrany pròpiament dit [2]. Experiència que no sols ens apropa als altres, sinó que ens ajuda a descobrir el nosaltres.

Pot ser, per això, fins que Kapuscinski no creua la seua frontera i fins que Heròdot no abandona la seu Grècia natal, no s’endinsen i prenen consciència d’allò que són; consciència del que són a partir del que són els altres.

Ara mateix, aquest exercici de viatjar per l’alteritat ja no necessita d’arriscades aventures (com les que, ben segur, patirien Heròdot i Kapuscinski), perquè el trasbals constant de persones per tot el món ens porta ací i allà amb esbalaïdora facilitat i, a més, ens regala de veí algú que quasi sempre direm que és dels altres.

Al llarg de la història, aquests altres sempre han inspirat reflexions, estudis, poemes, batalles, llegendes i tota classe de sentiments contraposats, però em dóna la sensació que hui en dia, tant pel grandíssim torrent d’informació i canals de comunicació que tenim al nostre abast, com per l’individualisme ferotge derivat possiblement de la supèrbia convicció d’autosuficiència que genera eixa connectivitat informativa, el concepte d’alteritat té més de preocupació pel jo que de misteri i interès per l’altre. Quan la clau està, com he dit abans, en connectar-los tots dos.

[1] Paz, Octavio. Libertad bajo palabra, México, Tezontle, 1949

[2] Krotz, Esteban. Alteridades. Alteridad y pregunta antropológica, 1994

La humilitat d'Heròdot

Les creences, la religió, els rituals... ¿Com hem pogut les persones diversificar tant la nostra inquietud per relacionar-nos amb una suposada esfera sobrenatural, per contestar les preguntes que la nostra ment no assoleix contestar?

Duc un temps estudiant un poc d'Història de l’Art i la sensació quan porte mesos de desxifrar imatges és que allò que té a veure amb les creences personals o socials és inabastable, al menys des de l’objectiu acadèmic d’estructurar-ho, classificar-ho, tipificar-ho i contextualitzar-ho. ¿Com, al llarg de la seua vida, les societats hem pogut crear tots aqueixos i aquestos universos simbòlics per sustentar la nostra necessitat de comunicació amb el més enllà? Jo estic totalment desbordada perquè, per entendre una obra d’art, a banda de la tècnica i els recursos, allò que explica el contingut i missatge de l’artista és la intencionalitat i el context (personal i històric) d’una creació en concret. I com vaig a poder jo aprendre tots eixos matisos?

El cas és que, llegint Viatges amb Heròdot de Kapuscinski, veia com el seu autor, quan viatjava i anava descobrint les particularitats de la gent de cada lloc, s'anava adonant també d’eixa part fonamental de totes les societats que són els rituals i els sistemes de creences i valors, és a dir, les multireligions. L’Índia fascina a qualsevol, per molta informació prèvia que dugues de casa. La Xina, Egipte, els països africans... Ves a un lloc amb una religió diferent a "la teua", que necessitaràs molt d’esforç per entendre el significat de tots els moviments que hi realitzen. Si, fins i tot, quan assisteixes a rituals de la "teua" religió (en principi majoritària a la teua cultura), però fets a un poble, ja et crida l’atenció la manera diferent de dur-los a terme, cóm no ha d’estranyar-nos qualsevol altra manera de relacionar-nos amb un déu?

Jo, personalment, sóc una d’eixes persones a les quals el paradigma de la secularització els resulta una utopia dolça i abellidora. Per això, encara em fascinen més els descobriments de noves creences i rituals que no coneixia. Em meravella (però no m’entusiasma massa) assabentar-me com, al llarg de la història, i ara també, les religions influeixen en el nostre funcionament com a societat.

I llegint el llibre de Kapuscinski he de confessar que, a banda del que he comentat abans del contacte de l'autor amb totes les religions dels països on viatjava, vaig anotar la paraula “creences” per repensar-la en relació al sorprenent laïcisme d’Heròdot.

Pot ser jo estiga esbiaixada per l’estudi de les obres d’art de la Grècia i la Roma antigues, quasi totes relacionades amb els déus i deesses d’aleshores, amb les històries de tantíssims personatges mitològics que semblen un culebró sud-americà. Pensava jo que tothom d’aquella cultura estava irremeiablement encomanat a aquest univers màgic, però Heròdot va saber distanciar-se de manera valenta.

Per una banda, en el seu afany de trobar la veritat, va intentar demostrar que els déus que feien servir els grecs provenien dels déus egipcis, la qual cosa em duu a pensar que Heròdot partia de la idea que els déus eren ens creats pels humans i que, per tant, podien reinventar-se o apropiar-se.

Per una altra banda, la seua tercera llei diu que allò que disposa el destí no poden evitar-ho ni tan sols els déus, llevant-li superpoders a aquestos éssers caracteritzats sempre, precisament, per eixa omnipotència. L’actitud que predica Herdot davant el destí és la humilitat, una actitud que podríem valorar destacadament laica en una societat regida en gran mesura per les creences divines, però que, ben analitzada, podria respondre a una pauta de comportament dins d’un altre sistema de creences diferent: el de la Grècia dels pensadors.

Perquè no oblidem que la Grècia d’Heròdot, malgrat viure envoltada de tot un serial de déus i deesses, va ser una societat d’estudiosos filòsofs i matemàtics, de cerca constant de les mesures exactes, de les veritats absolutes i de la bellesa ideal, la qual cosa va fer reaccionar aquests erudits com ho va fer Heròdot: amb humilitat. Sabien que hi havia molt més per esbrinar i que la laicitat i la modèstia eren imprescindibles per a la cientificitat dels seus estudis.

Però, malauradament, encara hui en dia trobem (massa sovint) pseudo-estudiosos de les veritats absolutes, les sotanes o corbates dels quals s'imposen a la humilitat herodotiana.