Educació, política i ocurrències

El 29 de novembre de 2008 la ciutat de València s’omplí de persones amb un únic missatge: prou d’aquest circ que és hui en dia el sistema educatiu valencià.

Silenciada per Canal 9 (solament uns 38 segons de notícia), però atesa (per fí!) per altres televisions i els principals periòdics i ràdios, la manifestació més gran de la comunitat educativa valenciana reflectia, a més del malestar general per la política destrellatada de la Generalitat, el despertar d’una societat cansada d’inversions en infraestructures mediàtiques i elitistes de copes amèriques, fórmules 1 i vingudes estel.lars. Pressupostos que sempre deixen l’Educació en un irresponsable segon plànol. Manca de professors i mestres en tots els nivells, un sistema d’accés a la funció pública atrofiat o instal•lacions i materials que no s’adapten a les noves necessitats, entre moltes altres reivindicacions, es posaren fermament damunt la taula aquell 29N sense cap possibilitat de rebaixa per part dels manifestants. Perquè prop de 100.000 persones segons els organitzadors (o 44.000 segons la policia) recorreguérem un trajecte, que es quedà col•lapsat, per dir clarament que amb el pilar bàsic de la societat no es juga a monopolis polítics i morals.

La matèria d’Educació per a la Ciutadania ha sigut la gota que ha vessat el got, però ha servit per destapar la caixa de trons d’un sistema educatiu amb molta façana i poc contingut. Sota l’excusa d’un suposat pla plurilingüe (aprovat i publicitat, però deixat al calaix de la propaganda política), el Govern Valencià pretén boicotejar la impartició d’aquesta assignatura obligant a que es donara íntegrament en anglés, malgrat ser sabedor de la impossibilitat de dur a terme aquesta ocurrència, més pròpia d’una rabieta de xiquets espantats que d’un govern del segle XXI.

I és que no hem de perdre de vista, per entendre aquest batistot personal del president Camps, que l’església catòlica encara està sufocada de veure que hi ha una assignatura a les escoles que té per objectiu fomentar els Drets Humans i els valors democràtics i de pensament lliure. Per això, la Conferència Episcopal condemna un suposat adoctrinament dels alumnes, oblidant que ella es dedica en cos i ànima des de fa desenes d’anys precisament a d’això i posant en evidència que moltes de les seues ensenyances entren en clara contradicció almb el que universalment es coneix per drets humans.

La ressaca de la gran manifestació, convocada per la Plataforma per l’Ensenyament Públic, i la imminent vaga general pensada per al 17 de desembre, precipità la suspensió de la impartició en anglés d’Educació per a la Ciutadania i l’acceptació d’una taula de negociacions per atendre totes les demandes de la comunitat educativa. Així, malgrat que el Govern Valencià qualificà la manifestació de fracàs i de molesta per a la gent que estava fent les seues compres nadalenques (una anàlisi prou impròpia d’un govern d’eixe nivell), i de marcar els serveis mínims de la vaga en el 40% del professorat (xifra inaudita perquè vulnera el dret constitucional a fer una vaga), s’ha produït un fet insòlit en la societat valenciana: el govern del Partit Popular, de majoria absoluta i, conseqüentment, de nul•la voluntat negociadora, ha baixat el burro per parlar d’educació.

A hores d’ara la vaga està ajornada a l’espera de la resolució d’aquestes negociacions, que han començat el 19 de gener. Entre molts altres punts, trobem una interessant proposta, feta per part d’Escola Valenciana (membre de la Plataforma per l’Ensenyament Públic), qui ha presentat un pla d’actuació, amb línies concretes i ben traçades, per implantar un model multilingüe en les escoles valencianes.

El Pla per l’Escola Multilingüe, presentat per Escola Valenciana el 10 de desembre, assenta les bases per potenciar les capacitats lingüístiques de l’alumnat en les dues llengües oficials i en una tercera llengua que s’introduiria a partir dels 4 anys per mòduls i en grups reduïts al 50%. Aquest procés s’incrementaria paulatinament en posteriors cursos. En un document presentat a la Conselleria d’Educació i als mitjans de comunicació, aquest pla destaca el bilingüisme com a camí a seguir per assolir el trilingüisme i defineix les principals línies d’actuació d’un programa d’educació multilingüe plantejat amb criteris d’eficàcia i qualitat.

El document defensa una educació multilingüe lligada a l’educació intercultural, amb un tractament metodològic basat en l'ús de les llengües en contextos reals i motivadors. S'incideix, així mateix, en la formació inicial i continua del professorat, en l'avaluació i en la necessitat que els programes compten amb els recursos materials, humans i pressupostaris necessaris.

Totes les protestes per la barrabassada d’Educació per a la Ciutadania, totes les hores de negociacions de la Plataforma per l’Ensenyament Públic, totes les propostes per millorar el nostre sistema educatiu, totes les manifestacions públiques per reconduir el nostre futur com a societat, pagaran la pena si continuem endavant, convençuts que en l’educació està la clau de tot el que som i serem.

La Lluna de Banyeres

Tots sabem que les promeses, promeses són; que l’amor etern, l’amistat per sempre, la lleialtat absoluta són paraules imprescindibles a l’hora de convèncer algú per comprometre’s.

Tots sabem que la Lluna no ens la pot regalar ningú, però de tant en tant ens agrada que ens l’oferisquen. Ara bé, a l’hora de la veritat, quan ja eixim d’eixe embolcall de fum blanc de berbena, no reclamem aquell satèl·lit, però si esperem, almenys, la lògica atenció terrenal, aquella que està a l’abast de qui ens ha engalipat. I no parle de parelles.

Tots sabem que als programes electorals dels partits polítics ha d’haver-hi allò que se’n diu “promeses estrella”. No estan mal per donar-li fatxenda comunicativa a la campanya, per intentar imaginar que els nostres polítics creuen en el llarg termini, però fa riure pensar que, a aquesta alçada de la partida, la gent hi crega cegament.

Tots sabem que, si els polítics no acompleixen aqueixes grans promeses, al·leguen la manca de pressupost pel desbaratall econòmic que ha deixat el govern anterior o asseguren que hi ha diferents interpretacions d’allò promés i, al final, les excuses són acceptades.

Tots sabem, però, que els altres compromisos polítics, els fàcils d’acomplir, també se situen, més d’una vegada, a 384.400 km de la Terra, perquè o es deixa passar el temps “prioritzant” altres assumptes o s’aborden de mala manera. I entre aquestes pseudollepolies electoralistes trobem sempre les referents a la normalització del valencià.

Tots sabem que, a Banyeres, els polítics ja han entés que ignorar l’ús majoritari del valencià com a llengua principal de comunicació pot ser una errada política massa gran. Així, els nostres governants tracten de penjar-se la medalla al mèrit lingüístic amb quatre bajanades que traspuen ignorància i manca de respecte. Col·loquen dues frases estàndard al seu programa per fer creure que promouen la igualtat lingüística i, quan tenen el bastó consistorial, no acomplixen ni això.

Tots sabem que açò ha passat sempre, però deixeu-me que comente l’última sessió d’aquest teatre de l’absurd. Banyeres s’ha omplert de faristols turístics informatius, la qual cosa em sembla una molt bona i necessària actuació (malgrat el dubtós gust estètic) d’aquest nou govern. Quan he volgut llegir-los m’he trobat amb un text principal i prou més llarg en castellà i, a un costat, de manera ridículament testimonial, una reducció d’aquest escrit en valencià i en anglés. Ara jo pregunte, ¿açò és el que entén aquest govern per “unificar el model de retolació de carrers i completar la retolació en valencià” tal com resa la seua bíblia electoral?. Si volen ignorar que la majoria del poble parla valencià, ignorar que moltíssima gent que el visita és valenciano-parlant, ignorar que és normal que els turistes sàpiguen que ací tenim una llengua nostra i ben bonica, ignorar que la llei exigeix igualtat entre les dues llengües oficials, ignorar la seua “promesa terrenal”, és que són poc menys que el substantiu del verb ignorar.

Tots sabem que els nostres polítics no han apostat mai per la dignitat i normalitat de la nostra llengua, però que no ens prenguen el pèl, que no estem parlant de regalar la Lluna.

Més que música

Feia tretze anys que havia tret a la llum les seues primeres cançons, decidit a lluitar amb la llança de la música contra un règim ofuscant i enfosquit, repressor i reprimit, empresonador i empresonat per una moral hipòcrita.

Quan jo vaig nàixer feia tretze anys que Lluís Llach havia decidit que jo havia de viure en un país més lliure, millor. Jo, ell i tots.

Al 1967, amb aquell primer disc, Llach s’endinsava en una revolta encetada anys enrere per molts altres com ell i es col·locava en primera línia de foc d’una tropa farcida de cantants, escriptors, actors i artistes en general, tots membres prioritaris de la llista del censor i amb les maletes a punt per al seu exili temporal.

Des de dalt de l’escenari clamava per una llibertat que la meua generació i les posteriors gaudim amb una normalitat a voltes desagraïda amb els qui, com Llach, la van somiar, inventar i rebuscar malgrat saber-se en perill. I és aquest esperit caçador d’utopies el que fa que Llach continue cantant per polir i enriquir la nostra democràcia.

Què podem dir d’ell que encara no s’haja dit? Porta quaranta anys passejant el seu piano i unes lletres on cadascú pot trobar allò que justament vol dir. Però els entesos ens asseguren que és la força musical de les seues composicions, eixa magnífica qualitat instrumental, les constants revisions dels arranjaments i les melodies (potser és el cantant que té més versions diferents de les seues pròpies cançons) i la cura meticulosa de les seues actuacions allò que fa que Llach continue tenint una innegable projecció pública una volta superada la Nova Cançó. Quan tants cantants d’aquella època, una volta encarrilada la transició i aconseguits uns mínims democràtics, anaven perdent audiència, Lluís ha continuat en la mateixa primera línia de foc que fins aleshores. Només cal seguir les propostes renovadores de la seua llarga discografia i l’èxit de públic d’allà on va per constatar que la seua música va més enllà de la significació històrica de la seua figura. Un èxit que també aconsegueix un reconeixement internacional: ha actuat per tot Europa i ha editat obres per mig món, des de Taiwan fins a França.

Discos (milers de discos venuts; centenars de cançons), singles, discografia conjunta, promocional, edicions especials, estrangeres, col·laboracions, recopilatoris, DVD. No saps per on començar si vols introduir-te en l’univers llachià. Per sort, la majoria de nosaltres l’hem tingut de banda sonora de molts moments de les nostres vides, a consciència o sense saber-ho; banda sonora de les lluites més individuals i més col·lectives, dels sentiments més íntims i més humans: Què feliç era mare, El bandoler, A cara o creu, Cal que neixin flors a cada instant, Que tinguem sort, Venim del nord, venim del sud, I amb el somriure, la revolta, Cant de l’enyor, Ítaca, L’estaca...

La immortal estaca. Conjugació d’aspiracions i reptes. Com conta Llach “els censors es van equivocar amb aquesta cançó. La van llegir, no van entendre res i la van deixar passar”. La sagacitat de Llach per jugar amb els mots i les imatges va burlar l’estricta censura franquista durant un any, però, aleshores, ja era massa tard. Tothom la cantava.

Així, inicialment, l’èxit de la cançó rau en la seua prohibició. Al final de cada recital el públic la reclamava, però com que Lluís no podia cantar-la, tocava els acords perquè l’audiència cantara. També es prohibiria eixa versió instrumental, creant-se una espècie de mite al voltant d’aquesta cançó.

I així, posteriorment, l’èxit de la cançó raurà en la senzillesa de la seua música unida a unes paraules que evoquen la solidaritat i l’instint d’alliberament, fent que L’estaca haja assolit la categoria d’himne a la Grècia dels coronels, sota la dictadura de Pinochet a Xile, a la Polònia d’abans i després del Sindicat Solidaritat i, fins i tot, a un país democràtic com Suècia.

L’evolució musical de Llach està lligada a l’evolució política, cultural i social del nostre país. Potser aquesta “militància”, que el simple fet d’emetre opinions comporta, l’ha enfrontat a moltes marginacions, superades sempre amb coherència estètica i civil. Però no sols parlem de la lluita antifranquista, ja que Llach sempre s’ha apuntat a les causes difícils, empatitzant amb les persones més necessitades o simplement marginades per qüestions socials o polítiques.

I cantar en català quan encara regia la brutal repressió franquista era complicar-se la vida. Però també era un acte més de coherència. Simplement això. En aquest sentit, Llach assumeix una mena de nacionalisme semblant al que entenia Joan Fuster: no té més conviccions que les imprescindibles i, si es declara nacionalista, és per pura necessitat, per força obligada. La consciència idiomàtica de Llach l’apropa, doncs, al nacionalisme fusterià: “A tot estirar –afirma Fuster- soc “nacionalista” en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió”. Però, no obstant això, Llach assumeix també un altre cèlebre adagi del savi de Sueca: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.

Música. Més que música.

Pesem globalment, actuem localment

Hi ha qui afirma que caminem cap a un món d’urbanització generalitzada. Tot serà un tot. I els dos fenòmens definidors de la nostra època que plantegen aquesta possible desaparició de les ciutats són la REVOLUCIÓ TECNOLÒGICA i la GLOBALITZACIÓ de l’economia i la comunicació.

Però, davant aquest pensament, jo em quede amb aquells que plantegen la possibilitat, fins i tot la necessitat, de renovar el paper específic de les ciutats i dels pobles. Local i global han de ser complementaris. És la famosa frase de “pensa globalment, actua localment”. I la importància d’allò local com a centre de gestió d’allò global podem apreciar-la en molts àmbits.

Primerament, en la productivitat econòmica. El context territorial és decisiu en la generació de competitivitat de les unitats econòmiques en una economia globalitzada. Les empreses depenen en bona mesura del seu entorn operatiu, així que són els governs municipals o regionals qui juguen un paper vital. Això significa fer l’esforç per tenir una infraestructura tecnològica adequada, un sistema de comunicacions que connecte el territori als fluixos globals i recursos humans degudament formats capaços de produir i gestionar. Per tant, en la producció i gestió de l’hàbitat i dels equipaments col·lectius tenen una gran responsabilitat les iniciatives locals i regionals.

En segon lloc, cal assabentar-se del paper fonamental dels pobles en matèria d’integració socio-cultural. Ens trobem amb nombrosos territoris que han patit la marca de la colonització; amb estats nacionals considerats elements de cohesió e integració, però que s’han construït històricament sobre la repressió de cultures regionals o nacionals que encara constitueixen el principal referent d’identitat de la majoria de la població en determinats territoris; i ens trobem també amb el trasllat de població associat a la globalització (immigració) que ha generat àries urbanes multiculturals.

Ens dirigim incessants cap a societats cada volta més diverses, però, paradoxalment, en un món globalitzat amb hegemonia de valors universalites, és essencial el manteniment d’identitats culturals diferenciades a fi d’estimular el sentit de pertinença quotidiana a una societat concreta. Cal, front a aquest dilema, crear un sistema de comunicació adequat. Així, en la urgent i necessària tasca d’integració, els governs nacionals tenen més dificultats que els locals per mantindre el punt d’equilibri entre grups socials distints, per això, aquest és un dels camps on els municipis juguen, una volta més, un paper imprescindible.

En tercer lloc, al camp de la representació i gestió polítiques els governs locals adquireixen un paper revitalitzat en consonància amb la crisi estructural de competències i poder dels estats nacionals, que són massa xicotets per controlar i dirigir els fluixos globals de poder, riquesa i tecnologia; i massa grans per representar la pluralitat d’interessos socials i identitats culturals de la societat. Com a reacció, els estats han iniciat la construcció d’institucions polítiques o parapolítiques supranacionals, més operatives en l’àmbit global (la UE, el FMI, el Banc Mundial, la Otan, etc.).

Però, malgrat que els governs locals i regionals depenen administrativa i financerament dels estats nacionals i tenen encara menys poder i recursos que ells per poder controlar els agents econòmics i polítics globals, disposen de dues avantatges importants: per una banda, gaudeixen d’una major capacitat de representació i de legitimitat en relació amb els seus representats i, per una altra banda, disposen de molta més flexibilitat, adaptabilitat i capacitat de maniobra davant les necessitats de la població.

Per últim, hem d’actuar localment en matèria de mediambient. En els últims anys estem baten rècords d’emissions de gasos, calfament de l’aigua del mar, augment de catàstrofes naturals, cremada de boscos... però quan ens apleguen les dades del canvi climàtic sembla que la reacció natural de les persones siga pensar que, a títol individual, no podem fer massa per canviar aquesta dinàmica.

Doncs, des d’una adequada conscienciació i educació, amb programes a nivell local de cura de boscos, reciclatge, canvi de la cultura de l’aigua, estima del nostre entorn... i, sobretot, amb l’apel·lació a l’instint de preservar el que és més immediatament nostre, podem guanyar tots.

Quan parlem de globalització pareix que siga o una bendició o una maldició inevitable de la nostra època, però siguem pràctics i realistes: la millor manera de viure, i sobreviure, en aquest nou sistema d’organització mundial és començant fent-ho bé des del nostre propi poble, sense caure, òbviament, en un particularisme mal entés i que puga generar una competició excessiva i destructiva entre distintes localitats i regions, sinó esforçant-nos per que ciutats i regions puguen construir xarxes cooperatives i solidàries, als camps que he nomenat abans (economia, cultura, política i mediambient) o en qualsevol aspecte de les nostres vides.

Ahir i hui, la necessitat de respondre

Enfront de l’al·luvió de projectes que amenacen la nostra serra, la nostra salut i, al cap i a la fi, la nostra vida, hauríem de reflexionar també sobre la resposta que estem donant els afectats, o siga TOTS nosaltres, a aquests conflictes. Caldria fer un poc de repàs històric per entendre certes reaccions i “no reaccions” que tenim les persones. Aquestes respostes s’anomenen “moviments socials o ciutadans”, ara batejats com “moviments en defensa del territori”.

En el cas de l’Estat Espanyol podríem considerar recents tots els moviments socials: la guerra civil i la posterior repressió van exterminar tot tipus d’iniciativa o organització política o social, excepte les que feia el Movimiento o les vinculades a l’Església Catòlica. No podem ignorar, doncs, l’impacte que va produir, i que encara es manifesta en l’actualitat, aquesta intencionada tasca de coacció que va durar 40 anys.

A partir dels anys 70 comencen a organitzar-se, en la clandestinitat, grups socials d’oposició. Les organitzacions obreres (després sindicats) i les Associacions de Veïns (AV) van ser els principals.

Les lluites de les AV van estar encaminades inicialment a reivindicar els serveis o actuacions urbanístiques mínimes (carreres asfaltats, enllumenat, clavegueram, escoles, jardins, transport, etc.). Poc a poc, aquestes associacions van avançar en les seues reivindicacions, reflexionant sobre el model de ciutat que necessitaven i, a la volta, plantejant exigències de canvi democràtic. La inclusió en aquestos moviments d’intel·lectuals compromesos reticents al règim va aguditzar la instrumentalizació partidista de les AV, encara que, així i tot, el moviment va créixer i es va estructurar, assolint algunes victòries destacades.

L’inici de la transició política (1976-1979) suposà una explosió d’iniciatives associatives. Aparegueren nous moviments (que ja eren vells als països democràtics): l’ecologista, el feminista, els consumidors, l’antimilitarista, etc. Així, part de la militància abans concentrada en les AV es va dispersar cap a altres organitzacions.

Aquestes naixien encara molt condicionades pels problemes derivats de la llarga manca de llibertats al nostre país: inexperiència organitzativa, incomunicació amb el pensament alternatiu de la resta del món, necessitat de concentrar-se en les reivindicacions més urgents, etc. A tot açò hem de sumar la sempre present batalla pel control i ús partidista d’aquestes associacions i també la desconfiança i la por cap a la repressió pública. El pacte polític per a una Transició limitada i controlada, junt a la posada en marxa de noves institucions polítiques i socials, debilitaren, paradoxalment, a les organitzacions ciutadanes. Els líders d’aquestes associacions marxaren a integrar-se en els recents legalitzats partits d’esquerra, deixant un fort buit en aquests moviments.

Durant els 80 i principis dels 90, l’aplegada al poder, a l’Estat Espanyol i a alguns governs autonòmics, del PSOE aguditzà aquestes contradiccions (“lluitar contra els ajuntaments d’esquerra afavoria a la dreta”).

Per això, al final d’aquesta època, el desencant social degut a les expectatives frustrades, junt al cansament de la generació que lluità baix el franquisme (i la manca de relleu generacional), contribuïren a la gran desmoralització i desmobilització de molts dels moviments ciutadans. Aquesta situació de desmotivació general de la societat hem d’emmarcar-la en una triple realitat: la imposició d’un model econòmic basat en l’especulació del territori i la innovació tecnològica com a primordials factors de desenvolupament; el predomini d’ideologies conformistes i conservadores en l’espai social; i la simplificació dels processos de participació democràtica reduïts al “jo vote i ells que ho facen tot per mi".

Així, apleguem fins mitjans dels 90, on sembla que els moviments ciutadans comencen a ressorgir. Per una banda, la creixent desconfiança en la bondat dels projectes proposats i una major consciència ambiental fa a la societat més crítica. I, per una altra banda, la pèrdua del poder institucional de l’esquerra provoca l’impuls o tolerància davant agressius projectes urbanitzadors o d’infrastructures.

Podríem dir, doncs, que va creant-se el brou de cultiu que provoca el despertar del compromís d’una nova generació, renovant i rellançant el moviment ciutadà, malgrat no estar promogut des dels partits polítics ni des de les quasi desaparegudes associacions de veïns, com caldria esperar.

Hui, els moviments en defensa del territori són plataformes molt característiques: els anomenats “salvem” o els “no” (“Salvem l’Horta” a València, “Salvem el Benacantil” a Alacant, “No Zona 15”, “No Tèrmica”, etc.). Naixen a partir de l’aparició d’un problema en concret i moren amb la resolució d’aquest. Les conformen els afectats directes amb l’ajuda d’experts i suposen una prova de foc per a la ciutadania.

Nosaltres ho sabem ben bé. El pla eòlic i els camps de golf són la nostra lluita. Hem d’organitzar-nos, lluitar de la mà de la raó, la participació i la constància. L’amenaça creu que compta amb la nostra desídia i això és inacceptable. No podem viure en un altre context, però podem (re)construir el nostre futur.

El culte al cos

La preocupació per l’aspecte físic ha sigut, quasi sempre, una cosa inherent a les persones. Hui en dia, aquesta preocupació és entesa com a “consum cultural” i travessa tots els sectors socials, recolzat en un discurs que o apel·la a la qüestió estètica o mostra preocupació per la salut. Per entendre aquest tema d’actualitat, cal fer una ullada general a certs moments del segle XX. 

La dècada dels 20 és decisiva en la configuració d’un nou ideal físic, quan les dones, baix l’impacte de les indústries dels cosmètics, la moda, la publicitat i Hol·lywood, incorporen massivament el maquillatge a les seues vides quotidianes i es passa a valorar el cos esvelt i ferm. La combinació d’aquestes quatre indústries serà fonamental per a la victòria del cos prim sobre l’obès en el transcórrer del segle XX. Als 50 trobem una expansió del temps d’oci: comencen a donar-se les primeres vacances pagades, auge de les zones d’acampada, etc. Tot açò imposa un nou concepte d’estiueig, en el qual l’exposició del cos té un lloc central. A més, l’explosió publicitària de la postguerra (2ª G.M.) va ser, sense dubte, la gran responsable de la difusió d’hàbits relatius a les atencions al cos i pràctiques d’higiene, bellesa i esportives recomanades per metges i moralistes. El desenvolupament del cinema i la televisió contribueix a vendre eixa imatge ideal i els productes per assolir-la. 

Els anys 60 són l’escenari de l’anomenada “revolució sexual” i del moviment feminista, associats a la contracultura i al “hippisme”, els quals interpreten el cos com a mostra de modernitat. A partir dels 80 l’estiu deixa de ser el moment per excel·lència d’exposició del cos i les pràctiques físiques passen a ser més regulars i quotidianes (gran proliferació de gimnasos als centres urbans). Naix la “generació salut”, influenciada pel naturisme, l’aparició de metges en TV, etc., i pren força el que anomenem “culte al cos”. Als 90 s’aprofiten les oportunitats comercials d’una magnífica herència i la publicitat col·loca el món de les “top model” al punt de mira de moltíssims adolescents, contribuint a l’aparició de trastorns alimentaris i de conducta (anorèxia, bulímia, vigorèxia, estrès i ansietat), desconeguts fins aleshores, consolidant-se l’extrema primesa en les dones i l’acurada musculatura en els homes com a model de bellesa actual. I apleguem al segle XXI preocupant-nos pel nostre aspecte sense pietat: cabell, rostre, pell, figura, roba... inquietud a la qual sembla que solucionem amb tots els productes i avanços que el mercat posa al nostre abast. 

Fins i tot els homes, exclosos en part d’aquestes tendències, estan ja dins la roda del culte al cos. Qui, hui en dia, si té el cabell sec utilitza xampú “para cabellos grasos”? Com ha pogut viure la gent sense llet semi, amb omega 3, soja i vitamines ABC? I quins negocis es beneficien de la importància que li concedim al nostre cos? Darrere de l’omnipresent publicitat, la qual sabem que és clau i fàcilment jutjada culpable, tenim també tot un entramat d’indústries que viuen gràcies a les nostres obsessions per l’estètica i la salut. Per exemple, la indústria editorial ho té clar. Amb les paraules Dieta o Aprima’t en portada és molt possible esgotar la tirada d’una revista. Recurs que, també en les revistes masculines, s’aguditza en dates clau: principi d’any i de l’estiu. Els 3€ que pot costar una revista reemplacen la costosa factura d’un metge. I el procediment d’elecció dels temes d’estes publicacions és senzill. Primer s’escull un aspecte que obsessione (reduir volum en zones concretes, perdre ràpidament uns quilos, lluir un cos ferm i musculós...). Després, experts col·laboradors dissenyen un règim i exercicis per a un públic heterogeni. Finalment, s’exhibeix en portada un/a model escultural per anunciar la dieta de la carxofa, la qual precisament ell/a no necessita practicar. Si ens centrem en la indústria alimentaria, convé avisar que nodrir-se al segle XXI no resulta fàcil. 

A part de vaques boges, grip aviar i aliments transgènics, cada dia eixen al mercat nous aliments miracle destinats a previndre una llarga llista de malalties. Però, en molts casos, ens convertim en víctimes de les operacions de marketing d’aquestes indústries, aliades amb les farmacèutiques i les biotecnològiques, que ens convencen que el nostre cos necessita eixos aliments enriquits amb tota classe de propietats. I si hi ha una indústria que en els últims temps ha crescut, eixa és la medicina estètica (tractaments cosmètics, mèdics, operacions quirúrgiques). Cada volta més gent està disposada a pagar el que siga per parèixer eternament jove. Però, quant hi ha de vertader en eixes models que representen el “després”? És un gran negoci al que també s’han sumat els tractaments pseudomèdics (càpsules, complements dietètics...) i tota classe d’eines “revolucionàries” (saunes portàtils, faixes, sensors abdominals...). 

El tema és, òbviament, molt més ampli que aquesta exposició, però hauríem d’anar pensant en els límits d’eixa preocupació pel nostre cos, perquè, enrolats com estem en un consumisme desmesurat, estem substituint benestar per obsessions. I això no pot ser bo.

Commemoracions a la Carta

Amb això de les xifres rodones enguany tenim aniversaris per a tots els gustos. Mirant enrere 75 anys hi ha qui voldrà rememorar la Constitució del 31. Eixe any s’aprovà la capdavantera carta magna que proclamava, entre altres coses, la sobirania popular, el dret al vot de les dones, les tendències autonòmiques amb oportunitat d’elaborar els seus propis estatuts, una declaració de drets socials, econòmics i laborals en consonància amb els dels països més avançats del moment, un sistema educatiu públic sense discriminacions de gènere o classe, i la separació entre Església i Estat aportant la aconfessionalitat i llibertat de cultes a Espanya.

I és que enguany commemorem el 75 aniversari de la victòria lícita i legal, sense violència, dels partits republicans en unes eleccions; un règim republicà que quaranta anys de franquisme soterrà baix l’odi i convertí en fantasma innombrable ja en democràcia.

Encara que hi haurà qui preferirà celebrar que part de l’exèrcit espanyol, cinc anys després, es rebel·là contra eixe legítim règim republicà, donant pas a la Guerra Civil. Amb això, podem celebrar que, fa 70 anys, no sols les dones deixaren de votar, sinó que tampoc ho farien els homes; que no sols l’Estat deixà de ser aconfessional i haver llibertat de culte, sinó que l’Església Catòlica controlà les persones amb valors i dogmes basats en la por del pecat; que no sols s’aboliren els estatuts autonòmics, sinó que es perseguí i condemnà qualsevol cultura o llengua diferent a la castellana; que no sols l’educació i la llei discriminava les dones, sinó que els drets i possibilitats socials de part de la població quedaren reduïts.

Haurem d’esperar molts anys, fins 1976, per poder assistir a nous triomfs dels demòcrates i rememorar, este 2006, els 30 anys de la legalització dels partits polítics i l’aprovació del projecte de llei de reforma política que trencaria amb el règim franquista.

Podem celebrar, doncs, l’aniversari que vulguem: aquell que ens suposà 4 dècades de ferotge dictadura o aquelles que comportaren dues implantacions democràtiques. Hi haurà qui celebrarà nostàlgic el 70 aniversari de la rebel·lió armada contra el govern del 36. Al 30 aniversari dels primers passos de la Transició li faran els merescuts honors (fins i tot persones que dubtosament la recolzaren en el seu moment). I m’agradaria imaginar que, passats ja 75 anys, es commemorarà també, sense por ni interessos ni recels, un dels períodes més brillants cultural i democràticament de la nostra història recent, perquè ja toca ser justos amb aquell intent de construir un país més modern i lliure.