Sempre estic esperant que vinga una temporada més tranquil·la o estable... el que diem portar una marxeta. Sempre pense que serà aleshores quan escriuré tot el que tinc al cap, llegiré tots els llibres del món, passejaré tots els carrers i menjaré sa i equilibradament a les hores que toca.
M'he auto convençut que visc en un estat d'excepció, però que prompte m'alçaré amb temps suficient per fer-me unes rosquetes amb oli, ben seguda, mirant la serra per la finestra. Prompte la meua feina serà reconfortant i m'escoltaran amb atenció. Prompte miraré la prestagteria i veuré llibres llegits. Prompte em beuré totes les cerveses anotades a l'agenda. Prompte m'adonaré que faig tot el que vull i que encara tinc la vesprada lliure.
Però aleshores m'angoixaré per no saber cóm ocupar eixa vesprada lliure, i sabré que estava millor abans, amb mil coses al cap, amb incerteses, amb feines a mitges, amb cerveses pendents.
1 comentari:
descansa i deixa que la hiperactivitat no t'invadesca sempre...hem de saber frenar i veure que no cal ser sempre a tots els llocs i fent mil coses a la vegada. cal, que assaborim eixos moment veient la serra (o el tramvia de barcelona) per aprendre a dir no a projectes interessants però que ocupen eixe espai vital del descans. Sí, som inquiets, i trobem satisfacció en aconseguir mil i un projectes cadascun d'ells més impossible que l'anterior, però hem d'assaborir la calma i deixar que entre almenys per unes hores cada dia a la nostra vida.
No hem de deixar que la dictadura de l'efímer, acabe amb l'elogi de quietud.
salut i un abraç!
Publica un comentari a l'entrada