Sorpresa

Descobrir de colp que estàs soles és, sense remei, trist. Pensaves que ets extravertida, que tenies una vida social activa, que tenies amb qui fer-te una canya. Però no. I no saps què és més trist, que la realitat siga eixa o que hages pensat tot aquest temps que era una altra.

Te n’adones que no has procurat viure la teua vida sinó la que s’esperava de tu. Et sorprens perquè et creies llesta, però reflexiones i aplegues a la conclusió que tu t’ho has buscat, que no està bé fer el que se “suposa” que has de fer i, a més, tampoc està bé ser solament una part d’una altra persona i no procurar-te una vida pròpia, amb recursos per a les situacions on deixes de ser part d’un altre.

Però no et deixen queixar-te perquè tens un pis, menjar i un ordinador per estudiar. Un pis on vius soles, menjar tranquil·lament sense que ningú et moleste i un ordinador per estudiar, estudiar i estudiar.

Pensaves que podries estar soles tot el temps que et proposares perquè pensaves que era suficient amb ser tenaç i forta; que tu també podries ser, si t’ho plantejaves, una persona solitària. Però allò que interessa de la soledat a les persones que s’autodenominen solitàries és poder deixar de ser-ho en el moment que ho necessiten. Però la soledat imposada, la que descobreixes un dia de colp, no té l’agradable sensació de descans i temps de reflexió, perquè no pots escapar quan tens la humana necessitat de tindre una conversa.

Repasses el correu electrònic, mires el telèfon mòbil, passes amb el comandament per tots els canals i obris la nevera per assegurar-te que és així, que estàs soles i no tens amb qui compartir una cervesa, una preocupació o una banalitat. No tens res més divertit a fer que viure la vida d’una altra persona a través d’una pel·lícula, una serie de televisió o un llibre, però que, en el fons, tampoc vols fer-ho perquè tems el moment d’eixir d’eixa vida i tornar a descobrir de colp que estàs soles. I això és, sense remei, trist.