Super Evi

No sé molt bé quina seria la definició de "persona valenta". Supose que això depén de les situacions, de les dificultats a superar, de la manera de superar-les... No sé... Jo és que hui he tornat a pensar que la meua germana Eva és molt valenta. De veritat. És forta. I és curiós com Eva ha sigut sempre, de les tres germanes, aquella que ha aparentat més feblesa.

Ha tingut i té malalties ben estranyes. Però es queixa menys que jo d'un constipat i les va superant amb molta paciència. No ha tingut massa sort ni amb les amiguetes del cole, ni amb les amiguetes "de passejar", ni amb les amiguetes de la filà. Però es recupera de cada passada pijotera i infantil que li fan i, a més, que li demanen el que siga, que Eva no fallarà. S'ha tret una carrera universitària i un màster quan ella no volia ni fer el batxiller. I ho ha fet superant la gran fòbia que té als exàmens (que li han fet tindre insomni, mal d'esquena, d’estómac, reaccions en la pell...).

Hui se n'ha pujat cap a França. A canviar de treball, de casa, de poble... Se n'ha pujat amb el cotxe (són unes nou hores de viatge) amb Xamba (la nova gosseta), Cuiqui (l'esquirol), la super compra de menjar que li ha fet ma mare, les maletes, els trastos per a la casa... I amb tristor i nervis. I és que ja no ha pogut aguantar més. Per aguantar s'havia passat el cap de setmana amb mal de panxa i febre, de nerviosa. I hui ja ha deixat vore que, encara que no es queixe de res, viure soles a un altre país, a un poble menut en mig de no res, on no parlen la seua llengua, on la vida social no hi existeix a partir de les sis de la vesprada, on sols es relaciona amb pacients malalts i metges, és per deixar caure unes llàgrimes.

Però nosaltres ens quedem tranquils. Sabem que Eva, en contra del que aparenta i puga pensar molta gent, és valenta i forta. Sap el que vol. Sap guanyar-se la gent, i la vida. I, a més, ara ja no estarà tant a soles. Té a Cuiqui i a Xamba. I a nosaltres al telèfon mòbil.

La màquina del temps

De sobte estic en l’Edat Mitjana. Els plebeus paguem temorosos el delme a l’Església, una desena part de la nostra collita. No ens atrevim a negar-nos per por d’anar a l’infern, perquè, en el fons, encara creiem que el cel i l’infern estan on diu l’Església Catòlica. Si no és així, per què ho fem?

De sobte caic que l’Església viatja des del segle XXI a l’Edat Mitjana amb una combinació de tren d’alta velocitat i tren de rodalies: ràpid i massa a menut. Viatja per damunt dels rails de la història, ignorant, amunt i avall, les millores democràtiques que la gent del poble, i no ells, han aconseguit fer en aquesta xarxa de transport de vivències.

I en aquests viatges sempre cap enrere que fa l’Església, busque i no trobe, un dia com hui, una cancel·lació dels trajectes d’aquests trens per part de l’estat, el govern, els plebeus, el poder al cap i a la fi. Però, si eixos trajectes no es poden cancel·lar, si no podem evitar que l’Església anime els seus fidels a visitar i participar de creences més antigues que l’impremta, doncs, estaria bé que, almenys, el nostre sistema democràtic posara un transport alternatiu per als no catòlics o, si més no, estacions d’obligada parada a les medievalades eclesiàstiques.

M’explique: “El Constitucional avala el despido de docentes de religión por su vida privada” (El País, 23-02-07). Tot açò a partir de l’acomiadament d’una professora per viure amb la seua parella sense estar casada.

Sé que no tinc per què entendre ni compartir la normativa privada de cada empresa o associació en particular, que cadascuna posa els seus requisits per entrar-hi a treballar. Però el Tribunal ha considerat que les característiques del lloc de treball de professora de religió catòlica no poden ser les d’una “empresa a l’ús”, que aquests docents deuen destacar “pel testimoni d’una vida cristiana” i que l’elecció ha d’efectuar-se entre els declarats “idonis” per l’Església.

Però, en aquest punt, hauríem de recordar dues coses, per evitar ser atropellats pel tren dirección medievo sense saber què passa.

En primer lloc, on ha quedat el gran paraigües de la Constitució Espanyola amb el que tant s’omplin ara la boca alguns? Per què el Concordat entre el Govern Espanyol i el Vaticà es passa per la banda el forro alguns principis bàsics de la Constitució, com el de la no discriminació de les persones per sexe, ideologia, creences, vida privada...? Com és possible que hi existisca hui en dia un acord així, al marge de la legalitat? Per què hem d’ajustar estatuts autonòmics i concursos de Miss Cantàbria a la Constitució i no la relació Església – Estat?

I, en segon lloc, i no menys greu. Per què em de pagar entre tots i totes uns llocs de treballs, els de professors/es de religió, que depenen, pel que hem vist, exclusivament d’una entitat no pública? Com és possible que l’estat tolere, per una banda, que una institució religiosa no acomplisca certs punts constitucionals i, damunt, pague amb els diners de tots eixos actes que estan al marge de la Carta Magna?

Ah! Ja ho sé!!! És que, de sobte estic en l’Edat Mitjana!

Afortunada en l'amor

No sé si és veritat o no. Els rumors sempre són rumors, però ja se sap... cuando el río suena... a

Porte mesos estudiant oposicions, però centrant-me, sobretot, en la part pràctica, en els exercicis de geografia, història i història de l'art. El 90% del meu temps ha estat invertit en això. Em veia una enorme barrera en ells, però a poc a poc he anat organitzant-me, recopilant material, estructurant-me les idees, practicant moltíssim... 

I ara se sent dir que van a canviar el tipus d'oposició i que eixa part, la pràctica, van a llevar-la. Vaja! ja sé que el saber no ocupa lloc, però temps n'ocupa a cabassades i d'això, de temps, no és que estiga precisament sobrada a quatre mesos de les oposicions.

I quina mala sort laboral que tinc, jolines!

Cotorra i ministra

Fa més d'un mes de l'última volta que vaig escriure ací al blog. I moltes són les raons: em passe el dia davant l'ordinador redactant comentaris d'història, geografia i història de l'art (de les meues oposicions), llegint temes, apunts i llibres (de les meues oposicions), ordenant carpetes, fotos i gràfics (de les meues oposicions).

I clar, què és el que més m'apetix quan descanse de les meues oposicions? Què és el que faig? Doncs xarrar, xarrar i xarrar. Però, encara que considere els xats i fòrums d'Internet una bona manera de conversar, el que jo necessite és escoltar veus, que m'escolten, en persona, per telèfon.

Qui principalment "paga el pato" és Carles, al qual li conte el que siga: des que se m'han acabat els fulls per imprimir, fins la quantitat de voltes que en la història de l'art s'han representat Les Tres Gràcies. I sempre, sempre, les últimes notícies de l'actualitat política i social (que açò d'estar tot el dia connectada a internet fa que em done la sensació de viure-ho tot en directe). Li faig de periodista particular.

Però els següents en aguantar totes les meues teories (que tant de temps a soles i estudiant se m'acudixen) són ma mare i mon pare. Pobrets! L'altre dia ens vam riure de bona gana recordant un dinar que em vaig passar tota l'estona explicant les dificultats de l'arqueologia submarina i l'apassionant cas del vaixell fenici de Mazarrón. Mare meua! Als meus pares els van entrar unes sospitoses ganes d'arreplegar la taula i escurar... 

Encara que també crec que estan prou acostumats i que haurien de donar-los també alguna espècie de títol acadèmic, ja que sóc especialista en fer classes magistrals en qualsevol moment, però especialment a l'hora de dinar. Des que recorde, no sé, des de l'institut i, sobretot, durant la carrera de Publicitat i ara amb Humanitats i les oposicions, he contat tota entusiasmada les coses que he anat descobrint a classe o als llibres, teories i històries, meravellant-me o indignant-me.

I quan pense que, en compte de ser tan cotorra i, com em diuen a casa, ser tan ministra, podria escriure ací, al blog, i desofegar-me (per no saturar tant Carles i els meus pares), dubte de la importància de tot allò que m'acabava de fascinar, perquè tinc la sensació que ací, al buit d'Internet, la gent sap molt. No sé, sempre pense que encara no sé prou d'un tema per parlar-ne d'ell.

Qui em conega pensarà: "ara va i tens vergonya!". No, no és això. Encara que mai és tard per estrenar-la. ;-)

Informe de Vida Laboral

Ja vaig tenint una edat en la qual és molt normal que ens passen dues coses: que puguem contar anècdotes a l’estil “quan jo era xicoteta...” o “jo me’n recorde que...”, i que la major part del temps estiguem pensant en el treball (aquell que tenim, aquell que no tenim o aquell que ens agradaria tindre).

La primera de les coses, la de recordar historietes, jo la porte la mar de bé. Que anem a fer-li si tinc bona memòria. Mariola sempre al·lucina dels detalls que li trac als records i ma mare es posa nervioseta perquè li retrac tots els càstigs que m’han posat per ser tan... mala xiqueta?. El cas és que ja vaig tenint eixa sensació que allò que he anat vivint m’ha aportat coses bones i coses no tan bones, les quals, totes elles, les puc aprofitar per rectificar o potenciar. Percep que ara comence a captar la teoria que evoquen algunes frases cèlebres com Qui aprén i aprén i no practica el que aprén, és com qui llaura i llaura i mai sembra de Plató.

I la segona de les coses, pensar constantment en el treball, per a mi és complicada. És veritat que tots, tots, tots els dies pense en això: serà hui el dia? Em cridaran d’algun lloc? Coneixeré algú que puga tirar-me una maneta? Envie més currículums? Estudie més hores? Més coses? Més? Però no és una qüestió de quantitat. Ni tan sols de qualitat. Ja sabeu que és una qüestió de cafés: de fer-te un café amb la persona adequada (però també en el dia i en el moment just).

Així, el que més mal porte d’aquesta “espera” laboral, encara que ja sé que no hauria de fer-ne cas, són els comentaris del tipus “no associe jo Anna Pascual a treballar” (que m’ho han dit a la cara, ojo!). Per això vaig a aprofitar aquest espai per posar alguns punts sobre algunes is i coordinaré, així, les dues coses que hem comentat: fer memòria i el treball.

Per si algú es pensa que sols m’he dedicat en la vida a nimietats com traure Matrícula d’Honor a l’institut, traure’m una carrera universitària, començar-ne una altra, traure els cursos de doctorat i un fum de cursos més, estudiar oposicions i aquestes coses sense importància, ací va el resum de la meua Vida Laboral, ben variadet i ben graciós:

- fer fitxes (així anomenaven el meu primer treball. Quin riure recordar-ho! Escriviem, Eva i jo, a màquina –sense saber- els noms dels treballadors del taller en unes fitxes on després crec que posaven les hores que feien. No recorde quina edat tenia però erem menudetes).

- fer botons (açò em va ocupar més d’un estiu, des dels 12 anys fins els 15-16, més d’una estona que m’haguera agradat fer una altra cosa i, per això, més d'un cabreig amb ma mare),

- pelar els papers dels bordats dels jerseis i jaquetes (ma mare bordava sobre uns dibuixos en paper que havíem de llevar després. Era mooolt avorrit!),

- donar natació (d’açò no cobrava però com em vaig pegar cinc estius tots els matins ajudant a Amparo amb els xiquets a la piscina i, per això, ho nomene),

- plegar i embossar tovalloles (quan ja em vaig fer més majoreta, a partir dels 15 anys més o menys, vaig anar uns quatre estius a la fàbrica de mon tio Fernando a traure’m un extra),

- repassar jerseis i jaquetes per si tenen alguna tara (un estiu, quan ja no donava natació, vaig compaginar la fàbrica de mon tio Fernando pels matins amb la de mon tio Antonio per les vesprades),

- plegar, etiquetar i embossar calcetins (un altre estiu, quan ja no anava a plegar tovalloles, vaig estar baixant a Beneixama tots els dies a fer aquest treball a una fàbrica),

- Deformac (l’estiu abans de l’últim curs de la carrera vaig començar a anar a treballar allà. Després, durant eixe últim curs, anava els dijous i divendres. Quan vaig acabar eixos estudis he estat treballant allí tots els estius),

- Caixa Ontinyent (ací vaig estar quatre mesos fent les pràctiques de la carrera, al Departament de Màqueting),

- Mundomar (Tere i jo vam treballar dos dies de monitores de grups escolars a aquest parc temàtic de Benidorm),

- Arcansal (quan vaig acabar la carrera de Publicitat, vaig estar eixe estiu combinant el treball de Deformac amb el de l’Escola Esportiva d’Estiu de Banyeres),

- dependenta a una tenda de gèneres de punt (quasi tots els dissabtes pel matí –vaig faltar ben pocs- fins que vaig acabar Publicitat i RRPP vaig estar despatxant gent a la tenda de la fàbrica de mon tio Antonio),

- Civa Comunicación (açò va ser una xicoteta incursió en el món de les hostesses. Un dia vestida d’hostessa de Puritos Reig i prou),

- Professora de classes de repàs (no vaig a especificar massa, però he donat d’anglés, valencià, història, etc., en estiu i durant el curs, cobrant i sense cobrar, a gent coneguda i a gent desconeguda. M’encanta),

- Casal de la Joventut (ací vaig presentar varios projectes de cursos, aprovant-me'n un i, per això, em vaig passar uns mesos preparant-lo. Uns dies abans del començament em digueren que no anava a fer-se),

- TRP (després de la carrera, va vindre la meua primera agència de publicitat. Molta il·lusió. I molta decepció),

- Parés Consulting (després de la gran decepció de TRP, la gran estafa: els vaig fer una feina i a l’hora d’avançar o cobrar no m’agafaven el telèfon),

- Unió de Periodistes Valencians (després de la gran estafa de Parés Consulting, el gran avorriment. Hores tirades a la brossa i mesos d’esforç a un cul-de-sac),

- Inédita (després del gran avorriment de la Unió, la incomprensió total. Una altra agència més de publicitat que em contractava i m’ignorava sistemàticament),

- Fundació Ribera (i després de la incomprensió total d'Inédita, la gran esperança. Donar classe, l’any passat, a un cole de veritat em va donar forces per reconduir la meua vida i decidir-me per preparar oposicions per a l’ensenyament, perquè vaig gaudir com una xiqueta la nit de Reis i em vaig adonar que no se’m dóna malament),

- EMT (però reconduir la meua vida no és tan fàcil i estudiar una altra carrera a l’hora que prepare oposicions no aporta ni un euro a la meua butxaca, així que qualsevol treballet – aquest l’explique a A Rússia- combinable amb els meus nous estudis és benvingut).

Perquè no se m’han caigut mai els anells a l’hora de treballar on siga, ni espere que se’m caiguen mai.

Ni llops ni esperits

Sabia jo que les festes de Nadal em donarien peu a moltes reflexions. El cas és que estic tan saturada d’eixes reflexions que posar-les per escrit és ja quasi un martiri. Així que res, vaig a escriure el que em vinga ara mateix al cap i la resta d’històries me les deixaré bambant pel cap fins que que passen al subconscient i, més tard, espere, a l’oblit.

Ara tinc al cap a Teresa (la d’Ovidi Montllor). Ella ens va dir d’on veníem i que els Reis de l’Orient no existien. Ni llops ni esperits.

Quan descobreixes això moltes coses acaben i, aleshores, comença, en cada persona, una evolució d’interpretació dels Nadals tan personal com inevitablement lligada a les vivències i persones que ens envolten. Així que, parant-me un moment a pensar, jo del Nadal llevaria (o canviaria) moltes coses:

- les misses, els ciris i els Jesusets (total Jesús va nàixer en abril),

- els dinars de família (sobra menjar i falta conversa o, el que és pitjor, sobra menjar i sobra conversa!),

- les nadalenques pel carrer (més que res pels veïns que tenen penjat a la finestra de sa casa l’altaveu),

- les aglomeracions als comerços (se’ns acaba el món comprant, però els deutes se’ns fan tan grans com l’univers),

- la pregunta què fas en Cap d’Any? (i quina mania en fer alguna cosa suuper especial!),

- els anuncis de colònies i joguets (els primers no saps ni el que diuen –es pensen que tot el món sap francés- i els segons atordixen els xiquets amb tanta cursileria –generalment destinada a les xiques- o amb tanta exhibició de força –generalment destinada als xics- que se’n passen un poc),

- la programació de televisió (gales i més gales a l’estil “Noche de Fiesta”) i les estrenes de cinema (terceres, quartes i quintes parts de les pel·lícules de tota la vida o aquelles que van tindre èxit no sé quin any),

- la publisolidaritat (jugadors de futbol entregant joguets a un hospital o maratons solidaris dels famosos a les televisions),

- els boicots als productes X (encara que aquest any no sé que els ha passat als polítics-apocalíptics que no ens han organitzat cap complot visible per acabar amb alguna super amenaça de la unitat d’Espanya –i quina mania amb unir i més unir, si els primers que van sempre per lliure i a part de la resta són ells... en fin...-),

- les felicitacions i besades inacabables de Bon Nadal i Feliç Any Nou (encara que, ben pensat, venen prou bé per trencar el gel),

- i algun que altre etcètera.

I què no llevaria mai? La cara dels xiquets i les xiquetes la Nit de Reis. Tinc unes ganes de vore a les meues cosinetes eixe dia (Jordi encara és massa xicotet), que tan de bo tarden en conèixer les paraules de Teresa. Tots els protocols anteriors els aguante sols per vore la cara dels més menuts quan comencen a intuir que s’acosten els Macs d’Orient. 

I clar que podria traure-li suc crític a la cavalcada, la destapada de regals i, sobre tot, als previs de la Nit de Reis, però si tens nebots, nebodes, cosins o cosines xicotetes o algun menut a prop eixa nit, relaxes la teua mala llet nadalenca i gaudeixes mirant-los, enyorant eixa innòcencia que fa que aquestes personetes no tinguen més preocupacions que la d’esbrinar per on han entrat els patges i com és possible que siguen tan genials Melcior, Gaspar i Baltasar.

Eixa il•lusió, emoció, alegria i pau que els xiquets i xiquetes senten en eixos moments haurien de ser Patrimoni de la Humanitat. Tots els xiquets del món haurien de tindre el dret a sentir-se d’aquesta manera alguna volta en la seua infantesa. Llàstima que no siga així. No ens oblidem tampoc d’això, per favor.

A Rússia

Ahir em van bonegar per dir “aigua”. Sí, per dir AIGUA. Un home major, a la parada d’autobús, em va fer vocalitzar A-U-I-A, i no A-I-G-U-A. La paciència que estic desenvolupant en aquest treballet puntual de Nadal (que ara vos explicaré) no aplega per al cupó de persones que són ignorats a força d’obstinar-se a ser-ho.

Perquè no caldria apel·lar als Drets Universals Lingüístics ni al Tribunal Superior de Justícia (que em donarien la raó), sinó simplement al trellat i sentit comú per explicar-li a aquest pobre home que tot allò que no és valencià apitxat no té per què ser una conspiració invasora dels catalans que pretén furtar-li el Micalet, l’Albufera i el nou Mestalla.

A banda d’estes pobres persones (per a les quals, ja dic, tinc més limitada la meua paciència), el treball que hem aconseguit Carles i jo per a aquestes festes és ben curiós i necessita d’una grandíssima capacitat d’assossec i assimilació de clixés i tòpics.

Estem a la parada d’autobús del Mercat Central de València i la nostra tasca consisteix bàsicament a ajudar les persones a pujar el carro i les bosses de la compra. És una parada on el 90% dels usuaris són persones majors, acostumades a comprar al mercat, que coneixen les línies perfectament i que, possiblement, no tinguen que acomplir cap horari massa estricte.

Per tant, nosaltres ens preguntem:

- Per què les iaies (ho dic en femení perquè les dones són les grans esteles d’aquesta pel·lícula a mig camí entre la ciència ficció i el terror) són capaces d’arriscar la seua pròpia integritat física per tal d’aconseguir pujar les primeres a l’autobús?

- Per què les iaies tenen la certesa que el conductor les ha vist quan creuen el carrer temeràriament per davant l’autocar?

- Per què malparlen en veu super alta a persones imaginàries quan volen criticar a una persona que se’ls ha posat davant perquè no hi ha més lloc a la parada?

Tinc tants per quès que podrien portar-me a fer una investigació sociològica sobre les REACCIONS que tenen les persones majors quan entren en contacte momentàniament amb persones que no coneixen. Per a eixa investigació seria important remarcar tres conceptes imprescindibles que acabe de citar:

1.- el factor “persones majors”: exploten el fet que han viscut molt, que estan operades d’un muntó de llocs i que se’ls deu respecte absolut sols pels anys que tenen

2.- el factor “momentanietat”: saben que la situació, siga de crisi o de compenetració, sols durarà fins que vinga el seu autobús

3.- i el factor “persones desconegudes”: poden dir el que es rote perquè, al tractar-se d’una ciutat, segurament no tornaran a vore aquella persona amb qui estableixen eixa mini relació.

Així els iaios i les iaies es permeten dir i fer coses com:

- espentar una dona, que caiga en planxa a la pujada del bus, posar-se a cridar i fer ben poc per alçar-la (molt àgils no és que estiguen) i, damunt, impedir-te el pas per passar a ajudar-la per si de cas vols colar-te (malgrat que anem identificats amb armilles roges de la EMT).

- encetar acalorades discussions sobre la mala pinta que tenen els xics que porten camises de color rosa, perquè estant el blau, claret o fosc, no té raó de ser que vagen així pel carrer. I assegurar, en la mateixa conversa, que les dones baixetes no deurien de portar pantalons perquè no els queden bé.

- demanar la parada de l’autobús alçant en horitzontal el garrot a l’altura del cristall de conductor.

- queixar-se que Canal 9 no fa prous partits del València C.F.

- contar que últimament estan furtant moltes carteres i bosses, desencandenant-se, irremediablement, un seguit de testimonis diversos sobre robatoris que els han passat als seus nets, cunyats o germanes del gendre de la seua veïna. Sempre afegint, per descomptat, que saben amb certesa que el lladre era un equatorià, peruà, congoleny, marroquí, paquistaní o lituanés.

- queixar-se del fred i assegurar que València sembla Rússia.

- ignorar-te quan advertixes que l’autocar pararà just on està la marquesina i arrancar a córrer per exigir al xofer que els òbriga abans que ningú la porta.

- discutir sobre qui està més fotut o fotuda de salut i, per tant, té més dret a seure en el banquet de la parada.

- Etc. Etc. Etc.

Així, quan esclata un conversa incòmoda hauríem de fer el que ens ha aconsellat hui un home: carregar a aquell iaio o iaia “agitador de masses” en el primer bus que vinguera, fóra o no fóra el seu.

Són cinc hores diàries molt peculiars, on també ens trobem, per descomptat, els típics iaios i iaies entranyables, que ens agraixen amablement el treball que fem, que ens somriuen quan ens veuen enmig d’eixes situacions i que ens conten alguna aventureta la mar de graciosa.

Aquest treball deuria valdre el doble al nostre currículum. Però, com, òbviament, no serà així, sols ens queda comprovar de primera mà els grans defectes que tenim les persones i riure’ns d’ells.

Més que música

Feia tretze anys que havia tret a la llum les seues primeres cançons, decidit a lluitar amb la llança de la música contra un règim ofuscant i enfosquit, repressor i reprimit, empresonador i empresonat per una moral hipòcrita.

Quan jo vaig nàixer feia tretze anys que Lluís Llach havia decidit que jo havia de viure en un país més lliure, millor. Jo, ell i tots.

Al 1967, amb aquell primer disc, Llach s’endinsava en una revolta encetada anys enrere per molts altres com ell i es col·locava en primera línia de foc d’una tropa farcida de cantants, escriptors, actors i artistes en general, tots membres prioritaris de la llista del censor i amb les maletes a punt per al seu exili temporal.

Des de dalt de l’escenari clamava per una llibertat que la meua generació i les posteriors gaudim amb una normalitat a voltes desagraïda amb els qui, com Llach, la van somiar, inventar i rebuscar malgrat saber-se en perill. I és aquest esperit caçador d’utopies el que fa que Llach continue cantant per polir i enriquir la nostra democràcia.

Què podem dir d’ell que encara no s’haja dit? Porta quaranta anys passejant el seu piano i unes lletres on cadascú pot trobar allò que justament vol dir. Però els entesos ens asseguren que és la força musical de les seues composicions, eixa magnífica qualitat instrumental, les constants revisions dels arranjaments i les melodies (potser és el cantant que té més versions diferents de les seues pròpies cançons) i la cura meticulosa de les seues actuacions allò que fa que Llach continue tenint una innegable projecció pública una volta superada la Nova Cançó. Quan tants cantants d’aquella època, una volta encarrilada la transició i aconseguits uns mínims democràtics, anaven perdent audiència, Lluís ha continuat en la mateixa primera línia de foc que fins aleshores. Només cal seguir les propostes renovadores de la seua llarga discografia i l’èxit de públic d’allà on va per constatar que la seua música va més enllà de la significació històrica de la seua figura. Un èxit que també aconsegueix un reconeixement internacional: ha actuat per tot Europa i ha editat obres per mig món, des de Taiwan fins a França.

Discos (milers de discos venuts; centenars de cançons), singles, discografia conjunta, promocional, edicions especials, estrangeres, col·laboracions, recopilatoris, DVD. No saps per on començar si vols introduir-te en l’univers llachià. Per sort, la majoria de nosaltres l’hem tingut de banda sonora de molts moments de les nostres vides, a consciència o sense saber-ho; banda sonora de les lluites més individuals i més col·lectives, dels sentiments més íntims i més humans: Què feliç era mare, El bandoler, A cara o creu, Cal que neixin flors a cada instant, Que tinguem sort, Venim del nord, venim del sud, I amb el somriure, la revolta, Cant de l’enyor, Ítaca, L’estaca...

La immortal estaca. Conjugació d’aspiracions i reptes. Com conta Llach “els censors es van equivocar amb aquesta cançó. La van llegir, no van entendre res i la van deixar passar”. La sagacitat de Llach per jugar amb els mots i les imatges va burlar l’estricta censura franquista durant un any, però, aleshores, ja era massa tard. Tothom la cantava.

Així, inicialment, l’èxit de la cançó rau en la seua prohibició. Al final de cada recital el públic la reclamava, però com que Lluís no podia cantar-la, tocava els acords perquè l’audiència cantara. També es prohibiria eixa versió instrumental, creant-se una espècie de mite al voltant d’aquesta cançó.

I així, posteriorment, l’èxit de la cançó raurà en la senzillesa de la seua música unida a unes paraules que evoquen la solidaritat i l’instint d’alliberament, fent que L’estaca haja assolit la categoria d’himne a la Grècia dels coronels, sota la dictadura de Pinochet a Xile, a la Polònia d’abans i després del Sindicat Solidaritat i, fins i tot, a un país democràtic com Suècia.

L’evolució musical de Llach està lligada a l’evolució política, cultural i social del nostre país. Potser aquesta “militància”, que el simple fet d’emetre opinions comporta, l’ha enfrontat a moltes marginacions, superades sempre amb coherència estètica i civil. Però no sols parlem de la lluita antifranquista, ja que Llach sempre s’ha apuntat a les causes difícils, empatitzant amb les persones més necessitades o simplement marginades per qüestions socials o polítiques.

I cantar en català quan encara regia la brutal repressió franquista era complicar-se la vida. Però també era un acte més de coherència. Simplement això. En aquest sentit, Llach assumeix una mena de nacionalisme semblant al que entenia Joan Fuster: no té més conviccions que les imprescindibles i, si es declara nacionalista, és per pura necessitat, per força obligada. La consciència idiomàtica de Llach l’apropa, doncs, al nacionalisme fusterià: “A tot estirar –afirma Fuster- soc “nacionalista” en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió”. Però, no obstant això, Llach assumeix també un altre cèlebre adagi del savi de Sueca: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.

Música. Més que música.

Pesem globalment, actuem localment

Hi ha qui afirma que caminem cap a un món d’urbanització generalitzada. Tot serà un tot. I els dos fenòmens definidors de la nostra època que plantegen aquesta possible desaparició de les ciutats són la REVOLUCIÓ TECNOLÒGICA i la GLOBALITZACIÓ de l’economia i la comunicació.

Però, davant aquest pensament, jo em quede amb aquells que plantegen la possibilitat, fins i tot la necessitat, de renovar el paper específic de les ciutats i dels pobles. Local i global han de ser complementaris. És la famosa frase de “pensa globalment, actua localment”. I la importància d’allò local com a centre de gestió d’allò global podem apreciar-la en molts àmbits.

Primerament, en la productivitat econòmica. El context territorial és decisiu en la generació de competitivitat de les unitats econòmiques en una economia globalitzada. Les empreses depenen en bona mesura del seu entorn operatiu, així que són els governs municipals o regionals qui juguen un paper vital. Això significa fer l’esforç per tenir una infraestructura tecnològica adequada, un sistema de comunicacions que connecte el territori als fluixos globals i recursos humans degudament formats capaços de produir i gestionar. Per tant, en la producció i gestió de l’hàbitat i dels equipaments col·lectius tenen una gran responsabilitat les iniciatives locals i regionals.

En segon lloc, cal assabentar-se del paper fonamental dels pobles en matèria d’integració socio-cultural. Ens trobem amb nombrosos territoris que han patit la marca de la colonització; amb estats nacionals considerats elements de cohesió e integració, però que s’han construït històricament sobre la repressió de cultures regionals o nacionals que encara constitueixen el principal referent d’identitat de la majoria de la població en determinats territoris; i ens trobem també amb el trasllat de població associat a la globalització (immigració) que ha generat àries urbanes multiculturals.

Ens dirigim incessants cap a societats cada volta més diverses, però, paradoxalment, en un món globalitzat amb hegemonia de valors universalites, és essencial el manteniment d’identitats culturals diferenciades a fi d’estimular el sentit de pertinença quotidiana a una societat concreta. Cal, front a aquest dilema, crear un sistema de comunicació adequat. Així, en la urgent i necessària tasca d’integració, els governs nacionals tenen més dificultats que els locals per mantindre el punt d’equilibri entre grups socials distints, per això, aquest és un dels camps on els municipis juguen, una volta més, un paper imprescindible.

En tercer lloc, al camp de la representació i gestió polítiques els governs locals adquireixen un paper revitalitzat en consonància amb la crisi estructural de competències i poder dels estats nacionals, que són massa xicotets per controlar i dirigir els fluixos globals de poder, riquesa i tecnologia; i massa grans per representar la pluralitat d’interessos socials i identitats culturals de la societat. Com a reacció, els estats han iniciat la construcció d’institucions polítiques o parapolítiques supranacionals, més operatives en l’àmbit global (la UE, el FMI, el Banc Mundial, la Otan, etc.).

Però, malgrat que els governs locals i regionals depenen administrativa i financerament dels estats nacionals i tenen encara menys poder i recursos que ells per poder controlar els agents econòmics i polítics globals, disposen de dues avantatges importants: per una banda, gaudeixen d’una major capacitat de representació i de legitimitat en relació amb els seus representats i, per una altra banda, disposen de molta més flexibilitat, adaptabilitat i capacitat de maniobra davant les necessitats de la població.

Per últim, hem d’actuar localment en matèria de mediambient. En els últims anys estem baten rècords d’emissions de gasos, calfament de l’aigua del mar, augment de catàstrofes naturals, cremada de boscos... però quan ens apleguen les dades del canvi climàtic sembla que la reacció natural de les persones siga pensar que, a títol individual, no podem fer massa per canviar aquesta dinàmica.

Doncs, des d’una adequada conscienciació i educació, amb programes a nivell local de cura de boscos, reciclatge, canvi de la cultura de l’aigua, estima del nostre entorn... i, sobretot, amb l’apel·lació a l’instint de preservar el que és més immediatament nostre, podem guanyar tots.

Quan parlem de globalització pareix que siga o una bendició o una maldició inevitable de la nostra època, però siguem pràctics i realistes: la millor manera de viure, i sobreviure, en aquest nou sistema d’organització mundial és començant fent-ho bé des del nostre propi poble, sense caure, òbviament, en un particularisme mal entés i que puga generar una competició excessiva i destructiva entre distintes localitats i regions, sinó esforçant-nos per que ciutats i regions puguen construir xarxes cooperatives i solidàries, als camps que he nomenat abans (economia, cultura, política i mediambient) o en qualsevol aspecte de les nostres vides.

Si jo ja ho sabia

Fa just una setmana estava de paella amb amigues i amics al maset dels Marrocs. Jo tenia pensat escriure sobre eixe dia. Tenia pensat escriure-ho quasi al dia següent. Tenia pensat escriure sobre la il·lusió de preparar un dia així: excursió, cerveseta mentre es fa la paella, sobretaula de xarrades amb uns i altres, bromes, secrets imprescindibles que contar. Però he hagut d’esperar una setmana per no escriure en calent tot allò que, ara en gelat, continue pensant.

Sense premeditar-ho vam concórrer allí gent de tota mare i, encara que a mi allò em preocupava perquè dificultava l’organització del lloc, la compra, preparació i feta de les paelles (al final Pepa i Paco es van atrevir amb dos –mil gràcies-), ho vaig voler enfocar com un dia diferent, de paella amb qui volgués apuntar-se, d’encontre i xarrades amb qui sorgira. Vaig voler enfocar-ho així, però amb totes les sospites que no anava a complir-se massa eixe utòpic bon rotllo.

Feia molt de temps que no intentava “organitzar” res. Per una banda, perquè estic fins el monyo que se m’acuse pejorativament d’organitzadora, millor dit de lianta, com si tindre iniciativa fóra sinònim de voler sobreixir. Per una altra banda, vaig poder recordar el divendres passat l’altre motiu pel qual feia temps que no promovia una història com aquestes: ni les gràcies ni l’ajuda, sols les queixes per l’esquena.

Doncs bé, aniré aprenent.

Si la marca de la cervesa, del güisqui o del vi no t’agrada, no compraré ni cervesa, ni güisqui ni vi. O millor, no compraré res.

Si les persones amb qui comparteixes un dia de paella no són les amiguetes o amiguets de l’ànima, quedarem per dinar solament tu i jo. O millor, no quedarem.

Si muntar el dinar, fer-lo, arreplegar, netejar i escurar et cansa o penses que no et toca fer-ho a tu, no ho farem. O millor, que s’ho carreguen els mateixos faves de sempre.

Sí, aniré aprenent.

Massa bé que sempre hi ha part positiva. I eixa és que els mateixos faves de sempre preferim seguir sent-ho malgrat tot, perquè si no les coses no es farien mai i no podríem gaudir d’un dia com el del divendres passat, encara que siga amb amics, coneguts i desconguts no-faves.