4 de gen. 2007

Ni llops ni esperits

Sabia jo que les festes de Nadal em donarien peu a moltes reflexions. El cas és que estic tan saturada d’eixes reflexions que posar-les per escrit és ja quasi un martiri. Així que res, vaig a escriure el que em vinga ara mateix al cap i la resta d’històries me les deixaré bambant pel cap fins que que passen al subconscient i, més tard, espere, a l’oblit.
Ara tinc al cap a Teresa (la d’Ovidi Montllor). Ella ens va dir d’on veníem i que els Reis de l’Orient no existien. Ni llops ni esperits.
Quan descobreixes això moltes coses acaben i, aleshores, comença, en cada persona, una evolució d’interpretació dels Nadals tan personal com inevitablement lligada a les vivències i persones que ens envolten. Així que, parant-me un moment a pensar, jo del Nadal llevaria (o canviaria) moltes coses:
- les misses, els ciris i els Jesusets (total Jesús va nàixer en abril),
- els dinars de família (sobra menjar i falta conversa o, el que és pitjor, sobra menjar i sobra conversa!),
- les nadalenques pel carrer (més que res pels veïns que tenen penjat a la finestra de sa casa l’altaveu),
- les aglomeracions als comerços (se’ns acaba el món comprant, però els deutes se’ns fan tan grans com l’univers),
- la pregunta què fas en Cap d’Any? (i quina mania en fer alguna cosa suuper especial!),
- els anuncis de colònies i joguets (els primers no saps ni el que diuen –es pensen que tot el món sap francés- i els segons atordixen els xiquets amb tanta cursileria –generalment destinada a les xiques- o amb tanta exhibició de força –generalment destinada als xics- que se’n passen un poc),
- la programació de televisió (gales i més gales a l’estil “Noche de Fiesta”) i les estrenes de cinema (terceres, quartes i quintes parts de les pel·lícules de tota la vida o aquelles que van tindre èxit no sé quin any),
- la publisolidaritat (jugadors de futbol entregant joguets a un hospital o maratons solidaris dels famosos a les televisions),
- els boicots als productes X (encara que aquest any no sé que els ha passat als polítics-apocalíptics que no ens han organitzat cap complot visible per acabar amb alguna super amenaça de la unitat d’Espanya –i quina mania amb unir i més unir, si els primers que van sempre per lliure i a part de la resta són ells... en fin...-),
- les felicitacions i besades inacabables de Bon Nadal i Feliç Any Nou (encara que, ben pensat, venen prou bé per trencar el gel),
- i algun que altre etcètera.

I què no llevaria mai? La cara dels xiquets i les xiquetes la Nit de Reis. Tinc unes ganes de vore a les meues cosinetes eixe dia (Jordi encara és massa xicotet), que tan de bo tarden en conèixer les paraules de Teresa. Tots els protocols anteriors els aguante sols per vore la cara dels més menuts quan comencen a intuir que s’acosten els Macs d’Orient. 

I clar que podria traure-li suc crític a la cavalcada, la destapada de regals i, sobre tot, als previs de la Nit de Reis, però si tens nebots, nebodes, cosins o cosines xicotetes o algun menut a prop eixa nit, relaxes la teua mala llet nadalenca i gaudeixes mirant-los, enyorant eixa innòcencia que fa que aquestes personetes no tinguen més preocupacions que la d’esbrinar per on han entrat els patges i com és possible que siguen tan genials Melcior, Gaspar i Baltasar.

Eixa il•lusió, emoció, alegria i pau que els xiquets i xiquetes senten en eixos moments haurien de ser Patrimoni de la Humanitat. Tots els xiquets del món haurien de tindre el dret a sentir-se d’aquesta manera alguna volta en la seua infantesa. Llàstima que no siga així. No ens oblidem tampoc d’això, per favor.

1 comentari:

Anònim ha dit...

ja veig que no t'ha atacat, precisament, el cuquet del Nadal [!] Afortunadament s'acaba i, per un any, no en tindrem més.
Per cert, no sé si sabies que fa només un mes es va fer pública, per primera vegada, una fotografia de "Teresa la loca" (el personatge popular a qui Ovidi li va dedicar la cançó)
benvinguda a la blogosfera!