Fa més d'un mes de l'última volta que vaig escriure ací al blog. I moltes són les raons: em passe el dia davant l'ordinador redactant comentaris d'història, geografia i història de l'art (de les meues oposicions), llegint temes, apunts i llibres (de les meues oposicions), ordenant carpetes, fotos i gràfics (de les meues oposicions).
I clar, què és el que més m'apetix quan descanse de les meues oposicions? Què és el que faig? Doncs xarrar, xarrar i xarrar. Però, encara que considere els xats i fòrums d'Internet una bona manera de conversar, el que jo necessite és escoltar veus, que m'escolten, en persona, per telèfon.
Qui principalment "paga el pato" és Carles, al qual li conte el que siga: des que se m'han acabat els fulls per imprimir, fins la quantitat de voltes que en la història de l'art s'han representat Les Tres Gràcies. I sempre, sempre, les últimes notícies de l'actualitat política i social (que açò d'estar tot el dia connectada a internet fa que em done la sensació de viure-ho tot en directe). Li faig de periodista particular.
Però els següents en aguantar totes les meues teories (que tant de temps a soles i estudiant se m'acudixen) són ma mare i mon pare. Pobrets! L'altre dia ens vam riure de bona gana recordant un dinar que em vaig passar tota l'estona explicant les dificultats de l'arqueologia submarina i l'apassionant cas del vaixell fenici de Mazarrón. Mare meua! Als meus pares els van entrar unes sospitoses ganes d'arreplegar la taula i escurar...
Encara que també crec que estan prou acostumats i que haurien de donar-los també alguna espècie de títol acadèmic, ja que sóc especialista en fer classes magistrals en qualsevol moment, però especialment a l'hora de dinar. Des que recorde, no sé, des de l'institut i, sobretot, durant la carrera de Publicitat i ara amb Humanitats i les oposicions, he contat tota entusiasmada les coses que he anat descobrint a classe o als llibres, teories i històries, meravellant-me o indignant-me.
I quan pense que, en compte de ser tan cotorra i, com em diuen a casa, ser tan ministra, podria escriure ací, al blog, i desofegar-me (per no saturar tant Carles i els meus pares), dubte de la importància de tot allò que m'acabava de fascinar, perquè tinc la sensació que ací, al buit d'Internet, la gent sap molt. No sé, sempre pense que encara no sé prou d'un tema per parlar-ne d'ell.
Qui em conega pensarà: "ara va i tens vergonya!". No, no és això. Encara que mai és tard per estrenar-la. ;-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada