Més que música

Feia tretze anys que havia tret a la llum les seues primeres cançons, decidit a lluitar amb la llança de la música contra un règim ofuscant i enfosquit, repressor i reprimit, empresonador i empresonat per una moral hipòcrita.

Quan jo vaig nàixer feia tretze anys que Lluís Llach havia decidit que jo havia de viure en un país més lliure, millor. Jo, ell i tots.

Al 1967, amb aquell primer disc, Llach s’endinsava en una revolta encetada anys enrere per molts altres com ell i es col·locava en primera línia de foc d’una tropa farcida de cantants, escriptors, actors i artistes en general, tots membres prioritaris de la llista del censor i amb les maletes a punt per al seu exili temporal.

Des de dalt de l’escenari clamava per una llibertat que la meua generació i les posteriors gaudim amb una normalitat a voltes desagraïda amb els qui, com Llach, la van somiar, inventar i rebuscar malgrat saber-se en perill. I és aquest esperit caçador d’utopies el que fa que Llach continue cantant per polir i enriquir la nostra democràcia.

Què podem dir d’ell que encara no s’haja dit? Porta quaranta anys passejant el seu piano i unes lletres on cadascú pot trobar allò que justament vol dir. Però els entesos ens asseguren que és la força musical de les seues composicions, eixa magnífica qualitat instrumental, les constants revisions dels arranjaments i les melodies (potser és el cantant que té més versions diferents de les seues pròpies cançons) i la cura meticulosa de les seues actuacions allò que fa que Llach continue tenint una innegable projecció pública una volta superada la Nova Cançó. Quan tants cantants d’aquella època, una volta encarrilada la transició i aconseguits uns mínims democràtics, anaven perdent audiència, Lluís ha continuat en la mateixa primera línia de foc que fins aleshores. Només cal seguir les propostes renovadores de la seua llarga discografia i l’èxit de públic d’allà on va per constatar que la seua música va més enllà de la significació històrica de la seua figura. Un èxit que també aconsegueix un reconeixement internacional: ha actuat per tot Europa i ha editat obres per mig món, des de Taiwan fins a França.

Discos (milers de discos venuts; centenars de cançons), singles, discografia conjunta, promocional, edicions especials, estrangeres, col·laboracions, recopilatoris, DVD. No saps per on començar si vols introduir-te en l’univers llachià. Per sort, la majoria de nosaltres l’hem tingut de banda sonora de molts moments de les nostres vides, a consciència o sense saber-ho; banda sonora de les lluites més individuals i més col·lectives, dels sentiments més íntims i més humans: Què feliç era mare, El bandoler, A cara o creu, Cal que neixin flors a cada instant, Que tinguem sort, Venim del nord, venim del sud, I amb el somriure, la revolta, Cant de l’enyor, Ítaca, L’estaca...

La immortal estaca. Conjugació d’aspiracions i reptes. Com conta Llach “els censors es van equivocar amb aquesta cançó. La van llegir, no van entendre res i la van deixar passar”. La sagacitat de Llach per jugar amb els mots i les imatges va burlar l’estricta censura franquista durant un any, però, aleshores, ja era massa tard. Tothom la cantava.

Així, inicialment, l’èxit de la cançó rau en la seua prohibició. Al final de cada recital el públic la reclamava, però com que Lluís no podia cantar-la, tocava els acords perquè l’audiència cantara. També es prohibiria eixa versió instrumental, creant-se una espècie de mite al voltant d’aquesta cançó.

I així, posteriorment, l’èxit de la cançó raurà en la senzillesa de la seua música unida a unes paraules que evoquen la solidaritat i l’instint d’alliberament, fent que L’estaca haja assolit la categoria d’himne a la Grècia dels coronels, sota la dictadura de Pinochet a Xile, a la Polònia d’abans i després del Sindicat Solidaritat i, fins i tot, a un país democràtic com Suècia.

L’evolució musical de Llach està lligada a l’evolució política, cultural i social del nostre país. Potser aquesta “militància”, que el simple fet d’emetre opinions comporta, l’ha enfrontat a moltes marginacions, superades sempre amb coherència estètica i civil. Però no sols parlem de la lluita antifranquista, ja que Llach sempre s’ha apuntat a les causes difícils, empatitzant amb les persones més necessitades o simplement marginades per qüestions socials o polítiques.

I cantar en català quan encara regia la brutal repressió franquista era complicar-se la vida. Però també era un acte més de coherència. Simplement això. En aquest sentit, Llach assumeix una mena de nacionalisme semblant al que entenia Joan Fuster: no té més conviccions que les imprescindibles i, si es declara nacionalista, és per pura necessitat, per força obligada. La consciència idiomàtica de Llach l’apropa, doncs, al nacionalisme fusterià: “A tot estirar –afirma Fuster- soc “nacionalista” en la mesura que m’obliguen a ser-ho, l’indispensable i prou. Perquè, ben mirat, ningú no és nacionalista sinó enfront d’un altre nacionalista, en bel·ligerància sorda o corrosiva, per evitar senzillament l’oprobi o la submissió”. Però, no obstant això, Llach assumeix també un altre cèlebre adagi del savi de Sueca: “Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”.

Música. Més que música.