Convivència

Fins fa uns mesos no sabia ni que existia i ara vaig a passar-me set dies amb ella. Una setmana intensa on haurem de conviure a la força perquè no podré escapar d'ella encara que vulga. La intrusa seré jo, així que més em val portar-me bé i acoblar-me.

Però les dues donarem i rebrem. Jo hauré de superar la meua aversió al sol i al calor (amb protector solar, ulleres i barret), matinar en ple agost i estar pendent del rellotge per fer una feina d'anotació de dades. Però, a canvi, ella em donarà hores perdudes i tranquil·les per estirar la vista i endevinar on la mar posa límit al cel. Em regalarà vent i calma, colors d'aigua impensables tan a prop de casa i cabussons per tindré un cara a cara amb Nemo, Dory i Marlin. La molestaré un poc amb la meua presència, però, a canvi, intentaré que la meua tasca allà siga una gra de sorra més cap a la seua protecció.

Encara no la conec personalment, però l'Illa de l'Aire ja m'ha encantat. La mimaré quan allí estiga, amb el voluntariat de l'OBSAM, però tinc ben clar que eixa actitud amb un lloc tan bell l'hem de tindre amb tota terra que xafem.

L'enganxina dels records

Tu et penses que ho tens tot controlat. I quasi sempre és així. Però això no és del tot bo. Perquè et descol·loquen les situacions on comences a notar que perds el control sobre tu mateix. És una reacció física: et puja el nervi per la panxa fins el coll, on notes que les venes han passat a ser més grosses, i al teu cap li molesta eixa sensació de foc intern i desassossec perquè no et deixa pensar i mantindre la calma. Els ulls et delaten, plens de brillantor.

Tu et penses que si tothom passa per situacions paregudes tu pots superar-les molt millor. La clau, creus sempre, és reduir al mínim possible la importància dels fets. A més, tots els dies t'entrenes per si de cas. Intentes no agafar especial estima a cap objecte, perquè els objectes poden perdre's o trencar-se i veus una tonteria passar-ho mal per una caixeta de fusta o per un paper amb quatre paraules. Però això són les coses menudes. Què passa amb les grans?

Tu et penses que les coses no són grans o menudes. Hi ha prioritats, sí, però et repeteixes mil vegades que tot i tots són prescindibles, les coses menudes i les coses grans. Tu la primera. Per tant, el valor de tot és efímer i s'ha de construir contínuament, perquè tot està en permanent desaparició.

Tu et penses que no patir per allò desaparegut passa per desprendre, com si fos una enganxina, els records que tenen les coses que et duen a allò desaparegut. Els sentiments s'activen amb els records, i els records estan impresos en els objectes, en els llocs, en els olors, en els sorolls... Evitar-los, no acostar-se a ells, et protegeix de la sensació d'esser vulnerable que en el fons saps que ets.

Tu et penses que aconseguiràs desprendre't de tot això. Tu et penses que pots, que en esta vida tot és qüestió de constància. Ser forta comença per creure't que ho ets.

Però en el fons saps que l'enganxina dels records no es despren per si sola. T'has d'acostar, ben a prop, a allò que et fa mal i ser tu mateix qui desapegue els sentiments de dolor i pérdua.

Recorda, no obstant, que estàs lluitant contra la teua ment, no contra els elements materials. No t'enganyes.

Desterrament i excomunió

Se'm trava la llengua, perquè se'm barallen les paraules a la boca, perquè volen eixir totes alhora, perquè són sabedores de veritats com punys...

Millor que ho diga Serrat.

LOS MACARRAS DE LA MORAL

Sin prisa pero sin pausa, como el "calabobo", desde la más tierna infancia preparan el cebo: "Si no te comes la sopa te llevará el coco", "los tocamientos impuros te dejarán ciego".

Y te acosan de por vida azuzando el miedo, pescando en el río turbio del pecado y la virtud, vendiendo gato por liebre a costa de un credo que fabrica platos rotos que acabas pagando tú.

Son la salsa de la farsa, el meollo del mal rollo, la mecha de la sospecha, la llama de la jindama. Son el alma de la alarma, del recelo y del canguelo, los chulapos del gazapo, los macarras de la moral.

Anunciando apocalipsis van de salvadores. Y si les dejas te pierden infaliblemente. Manipulan nuestros sueños y nuestros temores, sabedores de que el miedo nunca es inocente.

Hay que seguirles a ciegas y serles devoto, creerles a pies juntillas y darles la razón, que el que no se quede quieto no sale en la foto, quien se sale del rebaño, destierro y excomunión.

Son la salsa...

Sin prisa pero sin pausa esos carcamales organizan sus cruzadas contra el hombre libre, más o menos responsable de todos los males, porque piensan que por su cuenta, sueñan y lo dicen.

Si no fueran tan temibles nos darían risa. Si no fueran tan dañinos nos darían lástima. Porque como los fantasmas,sin pausa y sin prisa, no son nada si se les quitas la sábana.

Son la salsa...

Gràcies

No he necessitat ni un sol segon per posar-li títol a aquest escrit. Sóc molt afortunada per tindre l'àvia que tinc. Ella m’ha fet aprendre el que vol dir “amor incondicional”, perquè és el que ella ens professa als seus fills i nets i perquè, després de vuitanta-sis anys dedicada en cos i ànima a la seua família, l’única cosa que demana és una conversa.

Recorde amb tendresa les estones que he passat amb ella en la meua infància i adolescència, quan podia valdre’s per sí mateixa i estava més pendent ella de mi que jo d’ella.

Però el que més està agradant-me de viure al seu costat són estos últims anys, quan més ens està necessitant, perquè és quan més estic aprenent d’ella. Les nostres converses (encara que són constantment les mateixes) i atendre les seues necessitats (posar-li un canal de la televisió, pintar-li els llavis, portar-li un got d’aigua, passejar amb ella, tallar-li un tros de pa, cordar-li bé els botons de la camisa, pegar-li mil besades i abraçades) són una escola impagable.

Però ara està apagant-se, poquet a poquet... I jo no puc evitar sentir-me profundament trista.

Ho entenc, ho raone, ho assumisc. Però no em cap la lògica al cor. Solament el desconsol.

Fem memòria

Ens costa massa mirar cap enrere. Però és un exercici imprescindible per entendre el present i reconduir el futur.

La història de la humanitat està plena d’exemples d’imposicions, d’uns pobles respecte a altres. Però en el racó més profund de la condició humana està la necessitat de sentir-se lliure. Cada poble, amb consciència de poble, ha de poder decidir qui és.

1884 Comença l’ocupació espanyola del Sàhara Occidental.

1934 L’exèrcit espanyol conclou l’ocupació i aquesta zona comença a anomenar-se “Sàhara Espanyol”. L’extracció de fosfats es convertirà en un dels seus principals interessos econòmics.

Anys 50 i 60 Comença el procés de descolonització en el continent africà, decretat per l’ONU, però el 1958 el Sàhara es transforma en província espanyola.

1966 L’ONU reafirma el dret inalienable de la població del Sàhara Occidental a autodeterminar-se.

1973 Es crea el Front Polisario (acrònim abreujat de Frente Popular de Liberación de Saguía el Hamra i Río de Oro). Des d’aleshores encapçala la lluita per la independència del poble sahrauí.

1974 Espanya, a causa de la pressió internacional, anuncia els seus plans per a concedir major autonomia als sahrauís i celebrar un referèndum durant la primavera de 1975.

El Banc Mundial qualifica el territori sahrauí com el més ric de tot el Magreb, per les seues reserves de fosfats i perquè el seu banc pesquer és considerat el més important del món.

Acord Secret entre el Marroc i Mauritània per a repartir-se el Sàhara Occidental.

El Front Polisario incrementa les accions armades.

1975 El Marroc reclama la seua sobirania sobre la zona, però el veredicte del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia és clar: el Sàhara mantenia, abans de la colonització espanyola, certs vincles amb el Marroc i Mauritània, però no eren de caràcter permanent ni del seu contingut es pot derivar drets sobre el seu territori. Es torna a recomanar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.

6 de novembre: aprofitant que Franco agonitza, el rei del Marroc llança la Marxa Verda, en la qual uns 350.000 marroquins creuen la frontera amb la intenció de prendre possessió del Sàhara Occidental.

14 de novembre: El Marroc, Espanya i Mauritània signen els Acords Tripartits de Madrid, mitjançant els quals Espanya cedeix el territori del Sàhara Occidental al Marroc i Mauritània, sense comptar amb el Front Polisario.

1976 El Front Polisario proclama la República Àrab-Sahariana Democràtica (RASD) i fa front a l’ocupació. Comença la guerra del Sàhara.

Milers de sahrauís fugen dels bombardeigs marroquins i es refugien en el desert algerià, a prop de Tinduf. És ací on es creen els camps de refugiats on encara hui hi viu la població sahrauí que va fugir.

1979 Mauritània renuncia al sud del Sàhara Occidental i signa la pau amb el Front Polisario, però el Marroc s'annexiona la part a la qual renuncia Mauritània.

1980 L'ONU demana la retirada del Marroc del Sàhara Occidental. Però el Marroc inicia la construcció del mur el qual divideix el territori del Sàhara Occidental de nord a sud. Acabat a l'abril de 1987, amida 2.720 quilòmetres.

1984 L’Organització per la Unitat Africana admet la RASD com a membre. El Marroc es retira de l’organisme.

1988 El Marroc i el Front Polisario accepten el Pla de Pau de l’ONU, que preveu la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.

1991 En setembre entra en vigor “l’alto el foc” i la treva que, segons el Pla de Pau de l’ONU, han de precedir a la celebració del referèndum previst per al gener de 1992.

1992 No se celebra el referèndum. El Marroc no accepta que la base del mateix siga el cens de la població realitzat per Espanya el 1974. El Front Polisario no accepta les pretensions del Marroc de considerar com a sahrauís a desenes de milers de marroquins que ocupen el Sàhara Occidental.

1996 El Consell de Seguretat de l’ONU acorda la suspensió de les tasques d’identificació per al referèndum i la retirada parcial dels seus efectius en la zona.

1997 James Baker és nomenat com a representant especial de l’ONU per al conflicte del Sàhara Occidental. Posa data, 8 de desembre de 1998, per la celebració del Referèndum.

1998 Es reprenen les tasques d’identificació dels sahrauís amb dret a vot. Novament el govern del Marroc hi posa dificultats i el referèndum no pot portar-se a terme en las dates previstes.

2001 James Baker proposa un pla que concedeix certa autonomia a la zona però sota sobirania marroquina. El Polisario i Algèria rebutgen el pla.

2003 Es proposa un 'Nou Pla Baker', el qual contempla que el territori sahrauí es convertisca en una autonomia marroquina durant almenys els pròxims quatre anys. Passat aquest temps, es produiria un referèndum d'autodeterminació, sobre l'any 2007 o 2008. El Polisario accepta el pla, però el Marroc no.

2004 S'estanca el procés de pau i James Baker presenta la seua dimissió.

2005 El Polisario allibera els seus 404 últims presoners de guerra marroquins.

2007 El Marroc i el Polisario presenten davant l'ONU sengles plans per al Sàhara. Comencen les negociacions directes entre les parts, sense cap flexibilització d’ambdues posicions.

2008 El poble sahrauí continua esperant

Els sahrauís que han quedat atrapats dins del seu propi país pateixen una continua repressió i manca de llibertat, amb detencions i tortures davant qualsevol signe de dissidència amb el govern de Mohammed VI, rei del Marroc i soci tant d’EE.UU. com dels diferents governs espanyols.

Els sahrauís refugiats a Tinduf, al desert més inhòspit, sobreviuen en condicions extremes, sense res, depenent exclusivament de l’ajuda internacional per a simplement beure i menjar.

Trenta tres anys són massa anys. El dret d’autodeterminació ha de ser un dels drets fonamentals de tots els pobles. El país dels sahrauís és el Sàhara Occidental i allà és on han de viure, en pau i en llibertat.

Però viuen esperant. Esperant que la comunitat internacional plante cara al Marroc. Esperant que Espanya es mora de vergonya i reaccione. Esperant que els suculents negocis no estiguen més temps per damunt dels drets humans. Esperant que la seua espera no caiga en l’oblit.

Passar pel garbell

Les crítiques, bones o roïnes, sempre són positives. Entenc que de tota observació es pot extraure una conclusió per millorar, per saber si s’està caminant en la bona direcció.

Però tampoc podem caure en l’espiral d’analitzar tot, absolutament tot, el que es diu de nosaltres, perquè de les crítiques també s’ha de saber fer una tria, tenint clar que garbellar no vol dir quedar-se solament amb les paraules que ens acaronen les oïdes. I saber QUI ens diu les coses i PER QUÈ és clau en aquest exercici.

Però, malgrat saber aquesta teoria sempre hi queda lloc per a la sorpresa.

Imagine que això és el que hauran pensant els d’Obrint Pas al llegir les crítiques “musicals” que del seu concert del passat dia 23 de maig a Andorra van fer dos periòdics andorrans.

Com bé diu Maki (qui m'ha passat els retalls de premsa): NO TENEN DESPERDICI (punxeu damunt de la foto, que la voreu més gran).

Maig

Tinc ganes de llegir... De no tindre pressa, d'oblidar-me d'on estic seguda. 
Tinc ganes de caminar... Per la serra. I fer fotos.
Tinc ganes d'escriure amb trellat...
Però porte dies bloquejada. Menjant sense parar, ara que la teoria diu que hauria de preparar el meu cos per lluir-lo a l'estiu.
Em sent fatal quan pense que és la primera vegada en la meua vida, des que sé llegir, que no tinc cap llibre a la tauleta de nit... La Sàpiens és l'única lectura que faig per plaer abans de dormir, però una bona novel·la és imprescindible per acabar bé el dia.
I jo deuria de posar-me a estudiar ja, que estem en maig! Però preferisc passejar per l'ordinador. 
Hui m'he trobat una fotografia que vaig fer fa temps.

Descansar

Com totes les coses en la vida, el concepte de descansar també és prou personal i cadascú l'interpreta com vol. O com pot. Este matí he caigut en això quan he comentat a les companyes de feina que esta última setmana l'he passada descansant. Perquè si conte que no vaig anar a treballar en tota la setmana, que no vaig encendre l'ordinador per a res, que no sé on em vaig deixar l'agenda i que no vaig vore res a la televisió, pot ser sí que poden pensar que m'he tirat una setmana de relax.

Però quan a les mateixes companyes els he dit que eixe descans també ha consistit en dormir una mitjana de quatre hores al dia, en no parar de menjar i beure, anar vestida de festera dia i nit, disparar dos quilos de pólvora amb l'arcabús, ballar en primera fila de la berbena, anar de manifestació i no parar de xarrar i xarrar fins perdre la veu, el terme "descans" ja se'ns ha tornat més relatiu.

Encara que jo sí he descansat. Em queden uns mesos durs de feina i d'estudi, així que desconnectar a les festes del meu poble i culminar-les amb la manifestació i concerts del dia 26 d'abril a Alacant, ha sigut el millor balneari que he pogut triar.

Hui estic rebentada, però amb les piles carregades. El millor descans és el que no t'avorrix.

 

Millor si m'opera el carnisser

La meua germana sempre diu que la gent és capaç de pagar 50 euros en una perruqueria però no hi ha manera que es rasque la butxaca acudint a un o una fisioterapeuta.

Pot sonar exagerat dir una cosa així, però no va gens desencaminada. Els motius perquè es done aquesta situació imagine que seran diversos. I que, a més, des dels col·legis de fisioterapeutes ja els hauran analitzat amb deteniment. Però el que jo, així ràpidament, detecte són dues coses: que la gent preferix invertir en imatge personal abans que en salut preventiva o en teràpies a més llarg plaç que renuncien a la fórmula de la ingesta de medicaments els quals, en principi, ens curen la malaltia més ràpidament i econòmicament. I que socialment els fisioterapeutes no són reconeguts com els únics professionals capacitats per a realitzar certes teràpies curatives. L’intrusisme professional que patixen degut a la proliferació de “massatgistes” en tota classe d’establiments és tan escandalós com preocupant.

I per què la proliferació d’aquest intrusisme? En primer lloc, no hi ha cap mecanisme de control per part de les autoritats sanitàries que regulen aquesta activitat i ens trobem persones fent de “fisioterapeuta” que tan sols ha fet un curset de Massatge X de tres mesos, i no la carrera universitària que els pertocaria.

I, en segon lloc, tampoc trobem massa voluntat per part dels metges de potenciar la tasca dels fisioterapeutes, la qual cosa deixa en mans dels “consumidors” l’elecció de qui serà l’encarregat de la seua teràpia, que, amb moltes paperetes, seran aquells que han fet el curset de Massatge X.

Així, les persones que decideixen no gastar-se eixos 50 euros en la perruqueria o en calmants musculars i acudeixen a algú perquè els faça eixe massatge, que esperen que siga miraculós a la primera, ho fan desinformats i desprotegits, regint-se, segurament, per criteris que res tenen a veure amb la titulació oficial de fisioterapeuta que hauria de tindre la persona que els tractara. I sense saber, a més, que la fisioteràpia no és sols “fer massatges”, sinó que té moltíssimes possibilitats més que els pacients desaprofiten.

L’intrusisme es dóna en totes les professions i molts tenim al cap altres exemples semblants. Jo també m’he queixat moltes vegades per la part que em toca (que els qui som de carreres de lletres sembla que no som professionals de res). Però el que em crida l’atenció de l’intrusisme al camp de la fisioteràpia és que estem parlant de la salut de les persones. Estem parlant d’uns professionals que ens oferixen unes grandíssimes possibilitats de millora de la nostra qualitat de vida i que se’ls desprestigia socialment perquè les autoritats sanitàries no posen fre a aquesta situació i no potencien un sistema sanitari amb més garanties.

La Lluna de Banyeres

Tots sabem que les promeses, promeses són; que l’amor etern, l’amistat per sempre, la lleialtat absoluta són paraules imprescindibles a l’hora de convèncer algú per comprometre’s.

Tots sabem que la Lluna no ens la pot regalar ningú, però de tant en tant ens agrada que ens l’oferisquen. Ara bé, a l’hora de la veritat, quan ja eixim d’eixe embolcall de fum blanc de berbena, no reclamem aquell satèl·lit, però si esperem, almenys, la lògica atenció terrenal, aquella que està a l’abast de qui ens ha engalipat. I no parle de parelles.

Tots sabem que als programes electorals dels partits polítics ha d’haver-hi allò que se’n diu “promeses estrella”. No estan mal per donar-li fatxenda comunicativa a la campanya, per intentar imaginar que els nostres polítics creuen en el llarg termini, però fa riure pensar que, a aquesta alçada de la partida, la gent hi crega cegament.

Tots sabem que, si els polítics no acompleixen aqueixes grans promeses, al·leguen la manca de pressupost pel desbaratall econòmic que ha deixat el govern anterior o asseguren que hi ha diferents interpretacions d’allò promés i, al final, les excuses són acceptades.

Tots sabem, però, que els altres compromisos polítics, els fàcils d’acomplir, també se situen, més d’una vegada, a 384.400 km de la Terra, perquè o es deixa passar el temps “prioritzant” altres assumptes o s’aborden de mala manera. I entre aquestes pseudollepolies electoralistes trobem sempre les referents a la normalització del valencià.

Tots sabem que, a Banyeres, els polítics ja han entés que ignorar l’ús majoritari del valencià com a llengua principal de comunicació pot ser una errada política massa gran. Així, els nostres governants tracten de penjar-se la medalla al mèrit lingüístic amb quatre bajanades que traspuen ignorància i manca de respecte. Col·loquen dues frases estàndard al seu programa per fer creure que promouen la igualtat lingüística i, quan tenen el bastó consistorial, no acomplixen ni això.

Tots sabem que açò ha passat sempre, però deixeu-me que comente l’última sessió d’aquest teatre de l’absurd. Banyeres s’ha omplert de faristols turístics informatius, la qual cosa em sembla una molt bona i necessària actuació (malgrat el dubtós gust estètic) d’aquest nou govern. Quan he volgut llegir-los m’he trobat amb un text principal i prou més llarg en castellà i, a un costat, de manera ridículament testimonial, una reducció d’aquest escrit en valencià i en anglés. Ara jo pregunte, ¿açò és el que entén aquest govern per “unificar el model de retolació de carrers i completar la retolació en valencià” tal com resa la seua bíblia electoral?. Si volen ignorar que la majoria del poble parla valencià, ignorar que moltíssima gent que el visita és valenciano-parlant, ignorar que és normal que els turistes sàpiguen que ací tenim una llengua nostra i ben bonica, ignorar que la llei exigeix igualtat entre les dues llengües oficials, ignorar la seua “promesa terrenal”, és que són poc menys que el substantiu del verb ignorar.

Tots sabem que els nostres polítics no han apostat mai per la dignitat i normalitat de la nostra llengua, però que no ens prenguen el pèl, que no estem parlant de regalar la Lluna.