Descansar

Com totes les coses en la vida, el concepte de descansar també és prou personal i cadascú l'interpreta com vol. O com pot. Este matí he caigut en això quan he comentat a les companyes de feina que esta última setmana l'he passada descansant. Perquè si conte que no vaig anar a treballar en tota la setmana, que no vaig encendre l'ordinador per a res, que no sé on em vaig deixar l'agenda i que no vaig vore res a la televisió, pot ser sí que poden pensar que m'he tirat una setmana de relax.

Però quan a les mateixes companyes els he dit que eixe descans també ha consistit en dormir una mitjana de quatre hores al dia, en no parar de menjar i beure, anar vestida de festera dia i nit, disparar dos quilos de pólvora amb l'arcabús, ballar en primera fila de la berbena, anar de manifestació i no parar de xarrar i xarrar fins perdre la veu, el terme "descans" ja se'ns ha tornat més relatiu.

Encara que jo sí he descansat. Em queden uns mesos durs de feina i d'estudi, així que desconnectar a les festes del meu poble i culminar-les amb la manifestació i concerts del dia 26 d'abril a Alacant, ha sigut el millor balneari que he pogut triar.

Hui estic rebentada, però amb les piles carregades. El millor descans és el que no t'avorrix.

 

Millor si m'opera el carnisser

La meua germana sempre diu que la gent és capaç de pagar 50 euros en una perruqueria però no hi ha manera que es rasque la butxaca acudint a un o una fisioterapeuta.

Pot sonar exagerat dir una cosa així, però no va gens desencaminada. Els motius perquè es done aquesta situació imagine que seran diversos. I que, a més, des dels col·legis de fisioterapeutes ja els hauran analitzat amb deteniment. Però el que jo, així ràpidament, detecte són dues coses: que la gent preferix invertir en imatge personal abans que en salut preventiva o en teràpies a més llarg plaç que renuncien a la fórmula de la ingesta de medicaments els quals, en principi, ens curen la malaltia més ràpidament i econòmicament. I que socialment els fisioterapeutes no són reconeguts com els únics professionals capacitats per a realitzar certes teràpies curatives. L’intrusisme professional que patixen degut a la proliferació de “massatgistes” en tota classe d’establiments és tan escandalós com preocupant.

I per què la proliferació d’aquest intrusisme? En primer lloc, no hi ha cap mecanisme de control per part de les autoritats sanitàries que regulen aquesta activitat i ens trobem persones fent de “fisioterapeuta” que tan sols ha fet un curset de Massatge X de tres mesos, i no la carrera universitària que els pertocaria.

I, en segon lloc, tampoc trobem massa voluntat per part dels metges de potenciar la tasca dels fisioterapeutes, la qual cosa deixa en mans dels “consumidors” l’elecció de qui serà l’encarregat de la seua teràpia, que, amb moltes paperetes, seran aquells que han fet el curset de Massatge X.

Així, les persones que decideixen no gastar-se eixos 50 euros en la perruqueria o en calmants musculars i acudeixen a algú perquè els faça eixe massatge, que esperen que siga miraculós a la primera, ho fan desinformats i desprotegits, regint-se, segurament, per criteris que res tenen a veure amb la titulació oficial de fisioterapeuta que hauria de tindre la persona que els tractara. I sense saber, a més, que la fisioteràpia no és sols “fer massatges”, sinó que té moltíssimes possibilitats més que els pacients desaprofiten.

L’intrusisme es dóna en totes les professions i molts tenim al cap altres exemples semblants. Jo també m’he queixat moltes vegades per la part que em toca (que els qui som de carreres de lletres sembla que no som professionals de res). Però el que em crida l’atenció de l’intrusisme al camp de la fisioteràpia és que estem parlant de la salut de les persones. Estem parlant d’uns professionals que ens oferixen unes grandíssimes possibilitats de millora de la nostra qualitat de vida i que se’ls desprestigia socialment perquè les autoritats sanitàries no posen fre a aquesta situació i no potencien un sistema sanitari amb més garanties.

La Lluna de Banyeres

Tots sabem que les promeses, promeses són; que l’amor etern, l’amistat per sempre, la lleialtat absoluta són paraules imprescindibles a l’hora de convèncer algú per comprometre’s.

Tots sabem que la Lluna no ens la pot regalar ningú, però de tant en tant ens agrada que ens l’oferisquen. Ara bé, a l’hora de la veritat, quan ja eixim d’eixe embolcall de fum blanc de berbena, no reclamem aquell satèl·lit, però si esperem, almenys, la lògica atenció terrenal, aquella que està a l’abast de qui ens ha engalipat. I no parle de parelles.

Tots sabem que als programes electorals dels partits polítics ha d’haver-hi allò que se’n diu “promeses estrella”. No estan mal per donar-li fatxenda comunicativa a la campanya, per intentar imaginar que els nostres polítics creuen en el llarg termini, però fa riure pensar que, a aquesta alçada de la partida, la gent hi crega cegament.

Tots sabem que, si els polítics no acompleixen aqueixes grans promeses, al·leguen la manca de pressupost pel desbaratall econòmic que ha deixat el govern anterior o asseguren que hi ha diferents interpretacions d’allò promés i, al final, les excuses són acceptades.

Tots sabem, però, que els altres compromisos polítics, els fàcils d’acomplir, també se situen, més d’una vegada, a 384.400 km de la Terra, perquè o es deixa passar el temps “prioritzant” altres assumptes o s’aborden de mala manera. I entre aquestes pseudollepolies electoralistes trobem sempre les referents a la normalització del valencià.

Tots sabem que, a Banyeres, els polítics ja han entés que ignorar l’ús majoritari del valencià com a llengua principal de comunicació pot ser una errada política massa gran. Així, els nostres governants tracten de penjar-se la medalla al mèrit lingüístic amb quatre bajanades que traspuen ignorància i manca de respecte. Col·loquen dues frases estàndard al seu programa per fer creure que promouen la igualtat lingüística i, quan tenen el bastó consistorial, no acomplixen ni això.

Tots sabem que açò ha passat sempre, però deixeu-me que comente l’última sessió d’aquest teatre de l’absurd. Banyeres s’ha omplert de faristols turístics informatius, la qual cosa em sembla una molt bona i necessària actuació (malgrat el dubtós gust estètic) d’aquest nou govern. Quan he volgut llegir-los m’he trobat amb un text principal i prou més llarg en castellà i, a un costat, de manera ridículament testimonial, una reducció d’aquest escrit en valencià i en anglés. Ara jo pregunte, ¿açò és el que entén aquest govern per “unificar el model de retolació de carrers i completar la retolació en valencià” tal com resa la seua bíblia electoral?. Si volen ignorar que la majoria del poble parla valencià, ignorar que moltíssima gent que el visita és valenciano-parlant, ignorar que és normal que els turistes sàpiguen que ací tenim una llengua nostra i ben bonica, ignorar que la llei exigeix igualtat entre les dues llengües oficials, ignorar la seua “promesa terrenal”, és que són poc menys que el substantiu del verb ignorar.

Tots sabem que els nostres polítics no han apostat mai per la dignitat i normalitat de la nostra llengua, però que no ens prenguen el pèl, que no estem parlant de regalar la Lluna.

Sorpresa

Descobrir de colp que estàs soles és, sense remei, trist. Pensaves que ets extravertida, que tenies una vida social activa, que tenies amb qui fer-te una canya. Però no. I no saps què és més trist, que la realitat siga eixa o que hages pensat tot aquest temps que era una altra.

Te n’adones que no has procurat viure la teua vida sinó la que s’esperava de tu. Et sorprens perquè et creies llesta, però reflexiones i aplegues a la conclusió que tu t’ho has buscat, que no està bé fer el que se “suposa” que has de fer i, a més, tampoc està bé ser solament una part d’una altra persona i no procurar-te una vida pròpia, amb recursos per a les situacions on deixes de ser part d’un altre.

Però no et deixen queixar-te perquè tens un pis, menjar i un ordinador per estudiar. Un pis on vius soles, menjar tranquil·lament sense que ningú et moleste i un ordinador per estudiar, estudiar i estudiar.

Pensaves que podries estar soles tot el temps que et proposares perquè pensaves que era suficient amb ser tenaç i forta; que tu també podries ser, si t’ho plantejaves, una persona solitària. Però allò que interessa de la soledat a les persones que s’autodenominen solitàries és poder deixar de ser-ho en el moment que ho necessiten. Però la soledat imposada, la que descobreixes un dia de colp, no té l’agradable sensació de descans i temps de reflexió, perquè no pots escapar quan tens la humana necessitat de tindre una conversa.

Repasses el correu electrònic, mires el telèfon mòbil, passes amb el comandament per tots els canals i obris la nevera per assegurar-te que és així, que estàs soles i no tens amb qui compartir una cervesa, una preocupació o una banalitat. No tens res més divertit a fer que viure la vida d’una altra persona a través d’una pel·lícula, una serie de televisió o un llibre, però que, en el fons, tampoc vols fer-ho perquè tems el moment d’eixir d’eixa vida i tornar a descobrir de colp que estàs soles. I això és, sense remei, trist.

Per a inquiets i inquietes

Per als qui esteu per València o podeu acostar-vos, vos anime a que vegeu CINEMA EN VALENCIÀ, gràcies al III Festival Inquiet:

Quaranta i espere que més

Normalment me'n recorde de quasi tot, però no havia caigut que fa ja un any que tinc aquest bloc i que, amb aquest escrit, són 40 les voltes que he volgut contar alguna cosa. No he escrit amb massa freqüència, però el que intuïa quan el vaig inaugurar s'ha complert totalment: açò és una molt bona idea.

Escriure, i tot el que comporta aquest acte tan íntegrament humà, resulta enriquidor. Comunicar-se mitjançant paraules, a través de la pantalla i cap a un buit que no sap massa bé qui té al darrer, m'ha permés desofegar-me, reflexionar, xarrar per xarrar, explicar, declarar intencions, posicionar-me i compartir.

Aquesta idea dels blogs és genial perquè et permet conèixer moltíssimes aportacions personals de gent molt diversa i amb la qual, en la vida real, pot ser no pogueres tindre una conversa o una estoneta perquè et contara tot allò que la inquieta. A cadascú ens preocupen assumptes diferents i, a banda d'animar a tothom a tindre el seu bloc i escriure, vos espente a cotillear els blocs personals que hi ha a la xarxa. Es descobreixen i s'aprenen infinitat de coses.

Pràctiques

Em queden dos setmanes de pràctiques (de la carrera d'Humanitats). He preferit fer això a fer una assignatura optativa, perquè pense que segur que puc aprendre més treballant i veient com es treballa que obrint-me la monyica agafant apunts.

I així està sent. Pels matins vaig a Escola Valenciana - Federació d'Associacions per la Llengua, on Amanda sempre em té preparades cosetes molt interessants per fer. Em passe les hores redactant i m'encanta. Quan no és una nota de premsa, és un article, o un dossier didàctic, o un e-mail, o el que siga!

Però el que més m'agrada són dos coses: els projectes que Escola Valenciana du endavant i la finalitat última per la qual treballen. Les Trobades, el Cinema a l'escola, els materials educatius en valencià, la revista Sembra, el festival Inquiet, la Gira de músics en valencià, el congrés Escola i Societat Sostenible, etc. Perquè el seu COMPROMÍS PEL VALENCIÀ és ferm i necessari.

Està clar que cadascú veu necessàries una sèrie de coses i entre les qüestions que jo considere primordials per a la nostra societat està l'educació. Serem en el futur allò que el nostre sistema educatiu planifique i, per això, l'educació en valors i respecte cap a la diversitat haurien d'estar en la primera línia de prioritats.

Considere que entre aquests valors i respecte a la diversitat ha d'estar la tolerància cap a totes les llengües i el tindre cura de conservar i fomentar les expressions culturals de cada poble. Però als valencians ens cal començar per nosaltres mateixos. Tenim una història tortuosa quant a autoestima i afecte a la cultura pròpia. I eixe és un punt imprescindible per saber qui i com som.

No és qüestió d'egocentrisme, però qui no valora la seua pròpia llengua i arrels, ben difícil tindrà el respecte cap a altres cultures.

Per açò estic contenta amb les meues pràctiques. Treballar, des de l'escola, per fomentar la nostra cultura valenciana, la nostra llengua i identitat, des d'un punt de vista multicultural i multidisciplinar, per a mi és una tasca necessària.

I, si be no coincidiré amb tots en aquesta necessitat, sí pense que podeu entendre la meua complaença amb les meues pràctiques a la FEV, perquè és fantàstic tenir la sensació d'estar fent alguna cosa útil.

Aniversari a 34º 40' S 58º 24' O

Som molt “sorpreseros” en la meua família i esta vegada hem tirat la casa per la finestra. Per celebrar l’aniversari de mon pare (50 anys sempre és una data de celebracions) ens l’hem emportat, sense que ell sabera res fins no estar facturant en Barajas, a Argentina.

Hem passat uns dies genials els cinc, les meues germanes i els meus pares, i hem pogut gaudir de les meravelles naturals d’un país que, no obstant, de les millors coses que té és la seua gent.

En aquest cas, ni les paraules ni les fotografies que ací vos pose, retraten ben bé el que allí hem vist i viscut. Tanmateix, ací teniu un resum dels 12 dies que hem passat per terres argentines.

Dia 6 d’octubre: VIATGE D’ANADA

Dia 7 d’octubre: APLEGUEM A BUENOS AIRES I VOLEM A EL CALAFATE

Clima i paisatge estepari, amb quasi totes les cases amb teulades de xapa de colorets. En una dècada quasi ha triplicat la seua població, el 80% de la qual no supera els 45 anys. Es tracta d'una zona de dinamització econòmica a partir del turisme, on l'aeroport, que fou construït l'any 2000 (abans s'anava en cotxe des de Los Gallegos, a 200 km) ha sigut clau en aquesta explosió demogràfica i econòmica.

Dia 8 d’octubre: GLACERES

Amb un vaixell vam anar recorrent part del Lago Argentino (que és més gran que tot Buenos Aires!) i vam poder vore les glaceres més grans de la zona i les seues pannes de gel (trossos que es despengen pel desgel).

Dia 9 d’octubre: GLACERA PERITO MORENO
El Perito Moreno és una de les glaceres més grans de la zona, però la seua importància radica en que és l'única que està en equilibri, és a dir, que no està retrocedint pel desgel del famós calfament del planeta. A més, està en un lloc privilegiat per poder ser visitada i cada certs anys (no es pot saber amb exactitud) es produeix el fenomen de la "caiguda", que és el despreniment, en pocs segons, d'un bloc de gel immens que permet unir dos llacs.

Dia 10 d’octubre: PASSEGEM PER CALAFATE I VOLEM A TRELEW


Dia 11 d’octubre: ALBIRAMENT DE BALENES I ELEFANTS MARINS

A Península Valdés (al nord de Trelew), en aquesta època, les balenes s'acosten a les seues badies o bé a donar a llum els seus balenons o bé a emparellar-se. L'espectacle és preciós. No cregueu que es veu com en un documental. Ens acostem amb un vaixell que para el motor i tots ens quedem en silenci. És aleshores quan pots intuir sota l'aigua els moviments de les balenes i de tant en tant contindre una exclamació quan surt a la superfície el cap o la cua.

Els elefants marins són una altra història. Aquestos també s'acosten a les platges de Península Valdés a parir i copular, però són tan lents que, en una hora que vam estar observant-los (des d'una senda propera), sols vam poder apreciar quatre o cinc moviments interessants. Allí estaven dormint plàcidament.

Dia 12 d’octubre: PASSEJADA ENTRE PINGÜINS. VOLEM A BUENOS AIRES

Cap al sud de Trelew anàrem a fer la visita a més d'un milió de Pingüins de Magallanes. També per aquesta època venen des de Brasil a algunes platges argentines per recuperar els seus nius d'anys anteriors i posar nous ous. Solen mantindre's fidels a les seues parelles (sempre que la fecundació anterior haja sigut exitosa). Els nius s'escampen al llarg d'una enorme extensió de terreny estepari i contínuament un membre de la parella recorre (a pas de pingüí!) els metres que separen el niu de la mar per aconseguir aliment per a la seua família. Una curiositat: podem trobar tant parelles heterosexuals com homosexuals.

Dia 13 d’octubre: VISITA A BUENOS AIRES I ESPECTACLE “ESQUINA CARLOS GARDEL”

Buenos Aires és inmens. La ciutat i la seua àrea metropolitana aglutinen el 37% dels quasi 40 milions d'habitants argentins. És una quadrícula urbana arrebossant de vida, alegria, misèria, espectacle i color. Férem una passada pels seus principals carrers tan fugaç com insuficient per captar l'essència de Buenos Aires, però el sabor de boca que ens va quedar va ser molt agradable. A la nit anàrem a l'Esquina Carlos Gardel, un teatre habilitat per fer un sopar-espectacle on poguérem gaudir del tango. Genial.

Dia 14 d’octubre: VOLEM A IGUAZÚ. CASCADES DES DE BRASIL

Abandonàrem l'estepa i ens endinsàrem en plena selva subtropical, on la humitat oscil·la entre el 75% i el 90% i la temperatura entre els 10 i els 32º al llarg de l'any. Calor i pluja. Però el capritx dels moviments geològics feu que es confomaren aquestes immenses cascades d'Igauzú i la pluja i la sensació d'ofegament passen a un segon plànol. Aquest dia passàrem la frontera i vam vore aquesta meravella des de Brasil, on podíem situar-nos justament cara a cara amb les cascades. El riu separa ambdós països. Com diuen per ací: Argentina posa l'escenari i Brasil la platea amb les butaques. aaa

Dia 15 d’octubre: CASCADES DES D’ARGENTINA aaa

Aquest dia sí que ens vam remullar! No parava de ploure. Però quina immensitat de paisatge. Les passarel·les ens permetien aguaitar-nos a les cascades i vore-les de costat, per damunt i per sota. I quan dic per sota, és per sota, ja que també pujàrem a una llanxa i s'acostàrem a dues cascades fins que la caiguda de l'aigua ens va permetre. L'habilitat dels conductors és fonamental, perquè és de bojos anar així pel riu. No tenim cap foto d'eixos moments perquè era impossible traure la càmera: plovent, dins d'un riu amb una llanxa que es doblava fins tocar l'aigua pel lateral i acostant-se a les cascades. Quanta aigua vaig engolir! aaa

Dia 16 d’octubre: VOLEM A BUENOS AIRES. DES D’ALLÍ, VOLEM A BARAJAS

Tot un luxe esmorzar el dia del meu aniversari amb la meua família mirant les cascades d'Íguazu per la finestra. Després, maletes, borses, furgoneta, aeroports, espera, espera, espera...

Dia 17 d’octubre: amb un retràs de 5 hores, apleguem a casa a les 12 de la nit.

Si he de de posar alguna "pega" eixa és que la informació que ens aplegava mitjançant els guies era massa "correcta". He trobat a faltar un esperit més ecològic en les seues explicacions. Això sí, malgrat açò, he aprés moltíssim perquè eren tots i totes molt agradables i didàctics amb nosaltres.

El balanç: més que positiu. Un viatge familiar inoblidable.

Consciència cancerígena

Estem envoltats de xifres. Porte tota la setmana convivint amb el PIB y el VAB; amb dades de població, índex d’envelliment i índex de dependència; amb la RDdF (Renda Directa de les Famílies) i la RFND (Renda Familiar Neta Disponible). És el que té estudiar geografia.

Però no cal ni obrir un llibre per trobar-nos amb una reducció numèrica de la realitat. Constantment escoltem per la televisió o la ràdio el nombre de morts en les carreteres o per violència masclista, els accidents laborals, el nombre d’operacions de cirurgia estètica, la quantitat de llibres que llegim a l’any, les hectàrees cremades en un incendi o la mitjana d’euros que cadascú gasta en les rebaixes. Estem tan acostumats a que ens aboquen dades al nostre cervell que no fem massa esforç per processar-les i entendre-les.

Hui m’he trobat amb un reportatge al http://www.elpais.com/ que sí m’ha fet detindre’m a meditar una estona sobre les xifres que la pantalla estava mostrant-me: La contaminación industrial multiplica los tumores en Cataluña, Huelva y Asturias. He fet un clic i m’he submergit en un document la mar d’interessant. Hi trobem una sèrie de documents en pdf amb mapes sobre els diferents tipus de càncers més comuns i la seua incidència sobre les poblacions de l’Estat Espanyol.

No ho he pogut evitar i he començat a fer zooms per apropar-me a Banyeres, el meu poble. No sé, no sé, la veritat. He mirat els índex del càncer de mama (estem pel mig en perillositat), els de pulmó (per davall de la mitjana), els de estómac (per davall de la mitjana)... I he començat a plantejar-me algunes preguntes: podem fer alguna cosa per millorar aquestes dades? Podem empitjorar en el futur? Si Banyeres balla entre els índex mitjans-baixos d’incidència (no són excelents, però podrien ser prou pitjors) no és per una política de consciència ni res paregut, sinó per una espècie de casualitat històrica. Els motius d'aparició dels càncers són, segons el reportatge de El País, molt diversos: l'alimentació, la contaminació atmosfèrica, la tardança a l'hora de tindre fills, la promiscuïtat (en els d'uter, pel turisme de la costa -¿?-), el consum de tabac, etc. I encara hi ha molts per determinar.

Però, amb tot el que se sap ara, amb totes les tècniques d’investigació que la comunitat científica maneja i amb totes aquestes xifres tan esclaridores, ¿no hauríem de ser més humils i considerar que no tenim el món tan dominat com pensem? Si no ens dóna la gana de tenir cura del medi ambient perquè no trobem massa relació entre l’extinció d’alguns animals i la qualitat de la nostra alimentació, o entre la pujada del nivell del mar i les considerables pèrdues econòmiques al litoral, o entre la reducció de superfície forestal del planeta i l’aire que respirem, podíem plantejar-nos, almenys, tindre cura del nostre entorn perquè el càncer ens afecta directament, a tots, i no es tracta de cap castic diví sense explicació.

La principal causa de l’augment d’aquesta lacara és, sense dubte, la nostra consciència, o millor dit, la nostra falta de consciència, ecològica.

Càncer de mama (1988-1998)

aldkjfaldsfjadsf

Renaixement

Dos mesos de desconnexió total. Des de juny, quan vaig fer un "talla i pega" amb unes fotografies, no havia escrit res al blog. Les oposicions em van absorbir, però sols mentalment perquè físicament no m'he aprimat ni un gram.

I no sé si haurà sigut per eixa desconnexió tant del món virtual com del real, però estic contenta amb els resultats de les oposicions. He aprovat, encara que m'he quedat sense plaça. Ja he fet un xicotet pas més.

Ara ja estic de nou davant l'ordinador. I dels apunts. A juny no vaig poder presentar-me als exàmens d'Humanitats i ara em toca fer colzes: Geografia Regional d'Espanya, Literatura Catalana i Psicologia. Una minestra de coneixements. Llàstima que siga per obligació i no els estiga gaudint massa.

Comence ja la següent cursa.

Preparada, llesta, ja!