Alban Berg, Dmitri Xostakòvitx i la inevitable relació amb la realitat

A Berg i Xostakòvitx els hi va tocar viure una època intensament política i, més encara, quan hi van coincidir en vida, és a dir, els primers anys del segle XX. Durant el període anomenat d’entreguerres, els seus dos països natals, que era on vivien i desenvolupaven el seu ofici de compositors, eren dues nacions properes geogràficament però antagòniques en la seua visió del món: l’URSS comunista i l’Àustria feixista.

Així i tot, ambdós règims tenien un punt en comú, que resultava més que suficient per poder condicionar la vida de Xostakòvitx i Berg en la mateixa mesura: tant la deriva stalinista de l’URSS com l’expansió nazi a l’Àustria del dictador Dollfuss havien establert governs no democràtics i, per tant, amb un estret marge per a les representacions artístiques lliures i innovadores. Per tant, com era d'esperar, en una època d’intenses transformacions musicals com fou aquesta, transgredir artísticament fou interpretat com una amenaça evident per a les normes socials establertes. Perquè l’art no resulta innocent, quasi mai.

Encara hui en dia es discuteix si la relació entre Xostakòvitx i la ideologia soviètica fou una inspiració o un revulsiu. El recurs que hàbilment sembla que va utilitzar Xostakòvitx fou aprofitar el component abstracte, sense paraules, que li oferria la composició musical, per realitzar obres del gust de Stalin a l’hora que l’odiava secretament. Així i tot, l’article "El caos substitueix la música" està atribuït a Stalin i, en ell, aquest l’ataca dient que el perill en la música soviètica és evident per culpa de “l’esperit d’innovació petitburgès que comporta una fractura en l’autèntic art", en clara referència a Xostakòvitx.

La mateixa tensa relació tingué Alban Berg amb el seu context polític, sobretot durant els últims anys de la seua vida, quan a la seua Àustria natal el nazisme ja controlava la vida pública. Encara que Berg no composà cap obra que reconegués explícitament contrària al sistema, algunes de les seues peces més conegudes sí que foren interpretades així i seguidament prohibides.

Podriem dir que, en molts casos, la música pot sortejar l’enorme presència política en la vida de les persones, però seria innocent pensar que les expressions artístiques poden escapar totalment de la realitat en que estan immerses. En tants moments del procés creatiu podem descobrir aquesta influència aliena que l’obra final és, inevitablement, fruit de la barreja de tot un seguit d’ingerències externes, des del propi entorn personal del artista fins la benevolència o intolerància del règim polític de torn.

En el camí creatiu de qualsevol artista, els seus coneixements, idees i objectius han de fusionar-se amb aquestos embats de la realitat, i decidir si els utilitzen com a font de repressió o com a font d’inspiració.