29 de maig 2008

Gràcies

No he necessitat ni un sol segon per posar-li títol a aquest escrit. Sóc molt afortunada per tindre l'àvia que tinc. Ella m’ha fet aprendre el que vol dir “amor incondicional”, perquè és el que ella ens professa als seus fills i nets i perquè, després de vuitanta-sis anys dedicada en cos i ànima a la seua família, l’única cosa que demana és una conversa.

Recorde amb tendresa les estones que he passat amb ella en la meua infància i adolescència, quan podia valdre’s per sí mateixa i estava més pendent ella de mi que jo d’ella.

Però el que més està agradant-me de viure al seu costat són estos últims anys, quan més ens està necessitant, perquè és quan més estic aprenent d’ella. Les nostres converses (encara que són constantment les mateixes) i atendre les seues necessitats (posar-li un canal de la televisió, pintar-li els llavis, portar-li un got d’aigua, passejar amb ella, tallar-li un tros de pa, cordar-li bé els botons de la camisa, pegar-li mil besades i abraçades) són una escola impagable.

Però ara està apagant-se, poquet a poquet... I jo no puc evitar sentir-me profundament trista.

Ho entenc, ho raone, ho assumisc. Però no em cap la lògica al cor. Solament el desconsol.

3 comentaris:

germán ha dit...

quan la meua àvia va morir, a la seua cambra van quedar dos vestits i una caixa de sabates. A la caixa només hi havia un grapat de fotografies i postals de viatge molt antigues, les arracades que sempre havia dut, l’anell de matrimoni, un porta-monedes molt gastat, unes ulleres de prop i un mocador de coll. Després de quasi 90 anys de vida era tot el que deixava als ulls de molta gent. El teu post demostra com d’errades van algunes persones. M’he emocionat llegint-lo.

pd. per cert, m’agrada el canvi de “look” del bloc!

Anna Pascual ha dit...

Gràcies, Germán, ets un solet ;-)

LORELAIN ha dit...

Bonica! És genial el que has escrit... però el que millor has fet és demostrar-li dia a dia el que senties per ella....

Molts besets