La Lluna de Banyeres

Tots sabem que les promeses, promeses són; que l’amor etern, l’amistat per sempre, la lleialtat absoluta són paraules imprescindibles a l’hora de convèncer algú per comprometre’s.

Tots sabem que la Lluna no ens la pot regalar ningú, però de tant en tant ens agrada que ens l’oferisquen. Ara bé, a l’hora de la veritat, quan ja eixim d’eixe embolcall de fum blanc de berbena, no reclamem aquell satèl·lit, però si esperem, almenys, la lògica atenció terrenal, aquella que està a l’abast de qui ens ha engalipat. I no parle de parelles.

Tots sabem que als programes electorals dels partits polítics ha d’haver-hi allò que se’n diu “promeses estrella”. No estan mal per donar-li fatxenda comunicativa a la campanya, per intentar imaginar que els nostres polítics creuen en el llarg termini, però fa riure pensar que, a aquesta alçada de la partida, la gent hi crega cegament.

Tots sabem que, si els polítics no acompleixen aqueixes grans promeses, al·leguen la manca de pressupost pel desbaratall econòmic que ha deixat el govern anterior o asseguren que hi ha diferents interpretacions d’allò promés i, al final, les excuses són acceptades.

Tots sabem, però, que els altres compromisos polítics, els fàcils d’acomplir, també se situen, més d’una vegada, a 384.400 km de la Terra, perquè o es deixa passar el temps “prioritzant” altres assumptes o s’aborden de mala manera. I entre aquestes pseudollepolies electoralistes trobem sempre les referents a la normalització del valencià.

Tots sabem que, a Banyeres, els polítics ja han entés que ignorar l’ús majoritari del valencià com a llengua principal de comunicació pot ser una errada política massa gran. Així, els nostres governants tracten de penjar-se la medalla al mèrit lingüístic amb quatre bajanades que traspuen ignorància i manca de respecte. Col·loquen dues frases estàndard al seu programa per fer creure que promouen la igualtat lingüística i, quan tenen el bastó consistorial, no acomplixen ni això.

Tots sabem que açò ha passat sempre, però deixeu-me que comente l’última sessió d’aquest teatre de l’absurd. Banyeres s’ha omplert de faristols turístics informatius, la qual cosa em sembla una molt bona i necessària actuació (malgrat el dubtós gust estètic) d’aquest nou govern. Quan he volgut llegir-los m’he trobat amb un text principal i prou més llarg en castellà i, a un costat, de manera ridículament testimonial, una reducció d’aquest escrit en valencià i en anglés. Ara jo pregunte, ¿açò és el que entén aquest govern per “unificar el model de retolació de carrers i completar la retolació en valencià” tal com resa la seua bíblia electoral?. Si volen ignorar que la majoria del poble parla valencià, ignorar que moltíssima gent que el visita és valenciano-parlant, ignorar que és normal que els turistes sàpiguen que ací tenim una llengua nostra i ben bonica, ignorar que la llei exigeix igualtat entre les dues llengües oficials, ignorar la seua “promesa terrenal”, és que són poc menys que el substantiu del verb ignorar.

Tots sabem que els nostres polítics no han apostat mai per la dignitat i normalitat de la nostra llengua, però que no ens prenguen el pèl, que no estem parlant de regalar la Lluna.

Sorpresa

Descobrir de colp que estàs soles és, sense remei, trist. Pensaves que ets extravertida, que tenies una vida social activa, que tenies amb qui fer-te una canya. Però no. I no saps què és més trist, que la realitat siga eixa o que hages pensat tot aquest temps que era una altra.

Te n’adones que no has procurat viure la teua vida sinó la que s’esperava de tu. Et sorprens perquè et creies llesta, però reflexiones i aplegues a la conclusió que tu t’ho has buscat, que no està bé fer el que se “suposa” que has de fer i, a més, tampoc està bé ser solament una part d’una altra persona i no procurar-te una vida pròpia, amb recursos per a les situacions on deixes de ser part d’un altre.

Però no et deixen queixar-te perquè tens un pis, menjar i un ordinador per estudiar. Un pis on vius soles, menjar tranquil·lament sense que ningú et moleste i un ordinador per estudiar, estudiar i estudiar.

Pensaves que podries estar soles tot el temps que et proposares perquè pensaves que era suficient amb ser tenaç i forta; que tu també podries ser, si t’ho plantejaves, una persona solitària. Però allò que interessa de la soledat a les persones que s’autodenominen solitàries és poder deixar de ser-ho en el moment que ho necessiten. Però la soledat imposada, la que descobreixes un dia de colp, no té l’agradable sensació de descans i temps de reflexió, perquè no pots escapar quan tens la humana necessitat de tindre una conversa.

Repasses el correu electrònic, mires el telèfon mòbil, passes amb el comandament per tots els canals i obris la nevera per assegurar-te que és així, que estàs soles i no tens amb qui compartir una cervesa, una preocupació o una banalitat. No tens res més divertit a fer que viure la vida d’una altra persona a través d’una pel·lícula, una serie de televisió o un llibre, però que, en el fons, tampoc vols fer-ho perquè tems el moment d’eixir d’eixa vida i tornar a descobrir de colp que estàs soles. I això és, sense remei, trist.

Per a inquiets i inquietes

Per als qui esteu per València o podeu acostar-vos, vos anime a que vegeu CINEMA EN VALENCIÀ, gràcies al III Festival Inquiet:

Quaranta i espere que més

Normalment me'n recorde de quasi tot, però no havia caigut que fa ja un any que tinc aquest bloc i que, amb aquest escrit, són 40 les voltes que he volgut contar alguna cosa. No he escrit amb massa freqüència, però el que intuïa quan el vaig inaugurar s'ha complert totalment: açò és una molt bona idea.

Escriure, i tot el que comporta aquest acte tan íntegrament humà, resulta enriquidor. Comunicar-se mitjançant paraules, a través de la pantalla i cap a un buit que no sap massa bé qui té al darrer, m'ha permés desofegar-me, reflexionar, xarrar per xarrar, explicar, declarar intencions, posicionar-me i compartir.

Aquesta idea dels blogs és genial perquè et permet conèixer moltíssimes aportacions personals de gent molt diversa i amb la qual, en la vida real, pot ser no pogueres tindre una conversa o una estoneta perquè et contara tot allò que la inquieta. A cadascú ens preocupen assumptes diferents i, a banda d'animar a tothom a tindre el seu bloc i escriure, vos espente a cotillear els blocs personals que hi ha a la xarxa. Es descobreixen i s'aprenen infinitat de coses.

Pràctiques

Em queden dos setmanes de pràctiques (de la carrera d'Humanitats). He preferit fer això a fer una assignatura optativa, perquè pense que segur que puc aprendre més treballant i veient com es treballa que obrint-me la monyica agafant apunts.

I així està sent. Pels matins vaig a Escola Valenciana - Federació d'Associacions per la Llengua, on Amanda sempre em té preparades cosetes molt interessants per fer. Em passe les hores redactant i m'encanta. Quan no és una nota de premsa, és un article, o un dossier didàctic, o un e-mail, o el que siga!

Però el que més m'agrada són dos coses: els projectes que Escola Valenciana du endavant i la finalitat última per la qual treballen. Les Trobades, el Cinema a l'escola, els materials educatius en valencià, la revista Sembra, el festival Inquiet, la Gira de músics en valencià, el congrés Escola i Societat Sostenible, etc. Perquè el seu COMPROMÍS PEL VALENCIÀ és ferm i necessari.

Està clar que cadascú veu necessàries una sèrie de coses i entre les qüestions que jo considere primordials per a la nostra societat està l'educació. Serem en el futur allò que el nostre sistema educatiu planifique i, per això, l'educació en valors i respecte cap a la diversitat haurien d'estar en la primera línia de prioritats.

Considere que entre aquests valors i respecte a la diversitat ha d'estar la tolerància cap a totes les llengües i el tindre cura de conservar i fomentar les expressions culturals de cada poble. Però als valencians ens cal començar per nosaltres mateixos. Tenim una història tortuosa quant a autoestima i afecte a la cultura pròpia. I eixe és un punt imprescindible per saber qui i com som.

No és qüestió d'egocentrisme, però qui no valora la seua pròpia llengua i arrels, ben difícil tindrà el respecte cap a altres cultures.

Per açò estic contenta amb les meues pràctiques. Treballar, des de l'escola, per fomentar la nostra cultura valenciana, la nostra llengua i identitat, des d'un punt de vista multicultural i multidisciplinar, per a mi és una tasca necessària.

I, si be no coincidiré amb tots en aquesta necessitat, sí pense que podeu entendre la meua complaença amb les meues pràctiques a la FEV, perquè és fantàstic tenir la sensació d'estar fent alguna cosa útil.