Ahir i hui, la necessitat de respondre

Enfront de l’al·luvió de projectes que amenacen la nostra serra, la nostra salut i, al cap i a la fi, la nostra vida, hauríem de reflexionar també sobre la resposta que estem donant els afectats, o siga TOTS nosaltres, a aquests conflictes. Caldria fer un poc de repàs històric per entendre certes reaccions i “no reaccions” que tenim les persones. Aquestes respostes s’anomenen “moviments socials o ciutadans”, ara batejats com “moviments en defensa del territori”.

En el cas de l’Estat Espanyol podríem considerar recents tots els moviments socials: la guerra civil i la posterior repressió van exterminar tot tipus d’iniciativa o organització política o social, excepte les que feia el Movimiento o les vinculades a l’Església Catòlica. No podem ignorar, doncs, l’impacte que va produir, i que encara es manifesta en l’actualitat, aquesta intencionada tasca de coacció que va durar 40 anys.

A partir dels anys 70 comencen a organitzar-se, en la clandestinitat, grups socials d’oposició. Les organitzacions obreres (després sindicats) i les Associacions de Veïns (AV) van ser els principals.

Les lluites de les AV van estar encaminades inicialment a reivindicar els serveis o actuacions urbanístiques mínimes (carreres asfaltats, enllumenat, clavegueram, escoles, jardins, transport, etc.). Poc a poc, aquestes associacions van avançar en les seues reivindicacions, reflexionant sobre el model de ciutat que necessitaven i, a la volta, plantejant exigències de canvi democràtic. La inclusió en aquestos moviments d’intel·lectuals compromesos reticents al règim va aguditzar la instrumentalizació partidista de les AV, encara que, així i tot, el moviment va créixer i es va estructurar, assolint algunes victòries destacades.

L’inici de la transició política (1976-1979) suposà una explosió d’iniciatives associatives. Aparegueren nous moviments (que ja eren vells als països democràtics): l’ecologista, el feminista, els consumidors, l’antimilitarista, etc. Així, part de la militància abans concentrada en les AV es va dispersar cap a altres organitzacions.

Aquestes naixien encara molt condicionades pels problemes derivats de la llarga manca de llibertats al nostre país: inexperiència organitzativa, incomunicació amb el pensament alternatiu de la resta del món, necessitat de concentrar-se en les reivindicacions més urgents, etc. A tot açò hem de sumar la sempre present batalla pel control i ús partidista d’aquestes associacions i també la desconfiança i la por cap a la repressió pública. El pacte polític per a una Transició limitada i controlada, junt a la posada en marxa de noves institucions polítiques i socials, debilitaren, paradoxalment, a les organitzacions ciutadanes. Els líders d’aquestes associacions marxaren a integrar-se en els recents legalitzats partits d’esquerra, deixant un fort buit en aquests moviments.

Durant els 80 i principis dels 90, l’aplegada al poder, a l’Estat Espanyol i a alguns governs autonòmics, del PSOE aguditzà aquestes contradiccions (“lluitar contra els ajuntaments d’esquerra afavoria a la dreta”).

Per això, al final d’aquesta època, el desencant social degut a les expectatives frustrades, junt al cansament de la generació que lluità baix el franquisme (i la manca de relleu generacional), contribuïren a la gran desmoralització i desmobilització de molts dels moviments ciutadans. Aquesta situació de desmotivació general de la societat hem d’emmarcar-la en una triple realitat: la imposició d’un model econòmic basat en l’especulació del territori i la innovació tecnològica com a primordials factors de desenvolupament; el predomini d’ideologies conformistes i conservadores en l’espai social; i la simplificació dels processos de participació democràtica reduïts al “jo vote i ells que ho facen tot per mi".

Així, apleguem fins mitjans dels 90, on sembla que els moviments ciutadans comencen a ressorgir. Per una banda, la creixent desconfiança en la bondat dels projectes proposats i una major consciència ambiental fa a la societat més crítica. I, per una altra banda, la pèrdua del poder institucional de l’esquerra provoca l’impuls o tolerància davant agressius projectes urbanitzadors o d’infrastructures.

Podríem dir, doncs, que va creant-se el brou de cultiu que provoca el despertar del compromís d’una nova generació, renovant i rellançant el moviment ciutadà, malgrat no estar promogut des dels partits polítics ni des de les quasi desaparegudes associacions de veïns, com caldria esperar.

Hui, els moviments en defensa del territori són plataformes molt característiques: els anomenats “salvem” o els “no” (“Salvem l’Horta” a València, “Salvem el Benacantil” a Alacant, “No Zona 15”, “No Tèrmica”, etc.). Naixen a partir de l’aparició d’un problema en concret i moren amb la resolució d’aquest. Les conformen els afectats directes amb l’ajuda d’experts i suposen una prova de foc per a la ciutadania.

Nosaltres ho sabem ben bé. El pla eòlic i els camps de golf són la nostra lluita. Hem d’organitzar-nos, lluitar de la mà de la raó, la participació i la constància. L’amenaça creu que compta amb la nostra desídia i això és inacceptable. No podem viure en un altre context, però podem (re)construir el nostre futur.

Estrenant càrrecs

Els dies passen per davant meua com si jo no els caiguera massa bé. No volen parar-se ni un moment per estar amb mi sense mirar el rellotge. El dissabte li vaig dir a Luisa que escriuria sobre els nebots i les nebodes. I ara penant-ho bé no sé què dir, perquè, clar, jo encara no soc tia. El cas és que porte una temporadeta de felicitacions per naixements i embarassos que no pare. Ma tia Pepi ens va portar, en agost, a Jordi, qui té pinta de tindre tota la tranquil·litat que no té la cosina major. Què bonic que és! I quina paciència està desenvolupant gràcies a Elena! Ana Belda ha d’estar boja d’alegria per Eivissa amb Mariola, fent de tia en exclusiva. A vore si així treballa menys hores!. Ni Pilar ni ningú dels seus sabran com agafar al xiquet de Maria (David?). Tant de temps de regnat femení calarà en el nebot, segur. Per Luisa m’alegre especialment perquè, encara que en totes les cases un nadó és una alegria, estic segura que a sa casa açò és el començament d’un canvi d’aires que celebre moltíssim. I, coses de la vida, el dissabte vaig seure davant Vanesa, a qui li queden dos mesos per tindre a Emma. Quina contradicció de sentiments vore embarassada a algú de la teua edat! Perquè una cosa són cosins o nebodes i una altra ben distinta és quan amigues o gent de la teua quinta està entusiasmada fent famílies. Si Inma Navarro ja em va posar en sobre avís: “tia, que ja no entrem en el cupó d’adolescents embarassades! Que ja no s’estranya ningú a la nostra edat...”. Ai! Si Leyre és molt boniqueta, però és que jo encara estic parint carreres universitàries, no puc canviar bolquers!

I tu què necessites?

Ahir parlàvem de les característiques del que s’anomena la societat post-industrial, que és la societat on se suposa que estem immersos ara mateix: la del consum, la sanitat, l’educació, la informàtica, les ong’s, el comandament a distància. I la de tot això i moltes més coses perquè més de la meitat de la població mundial no pot tindre res de res.

Diem post-industrial perquè les característiques que definien la vanagloriada, a l’hora que també maleïda, societat industrial, sorgida d’aquella revolució tecnològica, demogràfica, cientifico-tècnica, política, etc. de segles passats, que ens va fer cabussar-nos sense agafar aire en la modernitat, ja no definixen tan fidelment allò que hui en dia fem servir.

I què fem servir hui en dia? Jo diria que massa coses. M’explique. Estem tant enrolats en aquesta globalització, jo diria que existencial, que sentim com a necessitat ineludible la d’adquirir, gaudir, conèixer, sentir, escoltar, tocar, degustar, olorar, mirar i remirar tot el que hi ha al món.

Per què? Perquè l’entorn més reduït i vital on les persones ens manejàvem a gust se’ns ha ampliat fins a l’infinit i, per tant, se’ns ha ampliat la necessitat de DESITJAR. I, malauradament, desitjar-ho tot no passa per pensar, valorar i escollir alegrement. Sempre ens queda la frustració de quedar-nos sense alguna cosa (que consideràvem, per descomptat, imprescindible). Segur que la necessitàvem tant?

El culte al cos

La preocupació per l’aspecte físic ha sigut, quasi sempre, una cosa inherent a les persones. Hui en dia, aquesta preocupació és entesa com a “consum cultural” i travessa tots els sectors socials, recolzat en un discurs que o apel·la a la qüestió estètica o mostra preocupació per la salut. Per entendre aquest tema d’actualitat, cal fer una ullada general a certs moments del segle XX. 

La dècada dels 20 és decisiva en la configuració d’un nou ideal físic, quan les dones, baix l’impacte de les indústries dels cosmètics, la moda, la publicitat i Hol·lywood, incorporen massivament el maquillatge a les seues vides quotidianes i es passa a valorar el cos esvelt i ferm. La combinació d’aquestes quatre indústries serà fonamental per a la victòria del cos prim sobre l’obès en el transcórrer del segle XX. Als 50 trobem una expansió del temps d’oci: comencen a donar-se les primeres vacances pagades, auge de les zones d’acampada, etc. Tot açò imposa un nou concepte d’estiueig, en el qual l’exposició del cos té un lloc central. A més, l’explosió publicitària de la postguerra (2ª G.M.) va ser, sense dubte, la gran responsable de la difusió d’hàbits relatius a les atencions al cos i pràctiques d’higiene, bellesa i esportives recomanades per metges i moralistes. El desenvolupament del cinema i la televisió contribueix a vendre eixa imatge ideal i els productes per assolir-la. 

Els anys 60 són l’escenari de l’anomenada “revolució sexual” i del moviment feminista, associats a la contracultura i al “hippisme”, els quals interpreten el cos com a mostra de modernitat. A partir dels 80 l’estiu deixa de ser el moment per excel·lència d’exposició del cos i les pràctiques físiques passen a ser més regulars i quotidianes (gran proliferació de gimnasos als centres urbans). Naix la “generació salut”, influenciada pel naturisme, l’aparició de metges en TV, etc., i pren força el que anomenem “culte al cos”. Als 90 s’aprofiten les oportunitats comercials d’una magnífica herència i la publicitat col·loca el món de les “top model” al punt de mira de moltíssims adolescents, contribuint a l’aparició de trastorns alimentaris i de conducta (anorèxia, bulímia, vigorèxia, estrès i ansietat), desconeguts fins aleshores, consolidant-se l’extrema primesa en les dones i l’acurada musculatura en els homes com a model de bellesa actual. I apleguem al segle XXI preocupant-nos pel nostre aspecte sense pietat: cabell, rostre, pell, figura, roba... inquietud a la qual sembla que solucionem amb tots els productes i avanços que el mercat posa al nostre abast. 

Fins i tot els homes, exclosos en part d’aquestes tendències, estan ja dins la roda del culte al cos. Qui, hui en dia, si té el cabell sec utilitza xampú “para cabellos grasos”? Com ha pogut viure la gent sense llet semi, amb omega 3, soja i vitamines ABC? I quins negocis es beneficien de la importància que li concedim al nostre cos? Darrere de l’omnipresent publicitat, la qual sabem que és clau i fàcilment jutjada culpable, tenim també tot un entramat d’indústries que viuen gràcies a les nostres obsessions per l’estètica i la salut. Per exemple, la indústria editorial ho té clar. Amb les paraules Dieta o Aprima’t en portada és molt possible esgotar la tirada d’una revista. Recurs que, també en les revistes masculines, s’aguditza en dates clau: principi d’any i de l’estiu. Els 3€ que pot costar una revista reemplacen la costosa factura d’un metge. I el procediment d’elecció dels temes d’estes publicacions és senzill. Primer s’escull un aspecte que obsessione (reduir volum en zones concretes, perdre ràpidament uns quilos, lluir un cos ferm i musculós...). Després, experts col·laboradors dissenyen un règim i exercicis per a un públic heterogeni. Finalment, s’exhibeix en portada un/a model escultural per anunciar la dieta de la carxofa, la qual precisament ell/a no necessita practicar. Si ens centrem en la indústria alimentaria, convé avisar que nodrir-se al segle XXI no resulta fàcil. 

A part de vaques boges, grip aviar i aliments transgènics, cada dia eixen al mercat nous aliments miracle destinats a previndre una llarga llista de malalties. Però, en molts casos, ens convertim en víctimes de les operacions de marketing d’aquestes indústries, aliades amb les farmacèutiques i les biotecnològiques, que ens convencen que el nostre cos necessita eixos aliments enriquits amb tota classe de propietats. I si hi ha una indústria que en els últims temps ha crescut, eixa és la medicina estètica (tractaments cosmètics, mèdics, operacions quirúrgiques). Cada volta més gent està disposada a pagar el que siga per parèixer eternament jove. Però, quant hi ha de vertader en eixes models que representen el “després”? És un gran negoci al que també s’han sumat els tractaments pseudomèdics (càpsules, complements dietètics...) i tota classe d’eines “revolucionàries” (saunes portàtils, faixes, sensors abdominals...). 

El tema és, òbviament, molt més ampli que aquesta exposició, però hauríem d’anar pensant en els límits d’eixa preocupació pel nostre cos, perquè, enrolats com estem en un consumisme desmesurat, estem substituint benestar per obsessions. I això no pot ser bo.

Commemoracions a la Carta

Amb això de les xifres rodones enguany tenim aniversaris per a tots els gustos. Mirant enrere 75 anys hi ha qui voldrà rememorar la Constitució del 31. Eixe any s’aprovà la capdavantera carta magna que proclamava, entre altres coses, la sobirania popular, el dret al vot de les dones, les tendències autonòmiques amb oportunitat d’elaborar els seus propis estatuts, una declaració de drets socials, econòmics i laborals en consonància amb els dels països més avançats del moment, un sistema educatiu públic sense discriminacions de gènere o classe, i la separació entre Església i Estat aportant la aconfessionalitat i llibertat de cultes a Espanya.

I és que enguany commemorem el 75 aniversari de la victòria lícita i legal, sense violència, dels partits republicans en unes eleccions; un règim republicà que quaranta anys de franquisme soterrà baix l’odi i convertí en fantasma innombrable ja en democràcia.

Encara que hi haurà qui preferirà celebrar que part de l’exèrcit espanyol, cinc anys després, es rebel·là contra eixe legítim règim republicà, donant pas a la Guerra Civil. Amb això, podem celebrar que, fa 70 anys, no sols les dones deixaren de votar, sinó que tampoc ho farien els homes; que no sols l’Estat deixà de ser aconfessional i haver llibertat de culte, sinó que l’Església Catòlica controlà les persones amb valors i dogmes basats en la por del pecat; que no sols s’aboliren els estatuts autonòmics, sinó que es perseguí i condemnà qualsevol cultura o llengua diferent a la castellana; que no sols l’educació i la llei discriminava les dones, sinó que els drets i possibilitats socials de part de la població quedaren reduïts.

Haurem d’esperar molts anys, fins 1976, per poder assistir a nous triomfs dels demòcrates i rememorar, este 2006, els 30 anys de la legalització dels partits polítics i l’aprovació del projecte de llei de reforma política que trencaria amb el règim franquista.

Podem celebrar, doncs, l’aniversari que vulguem: aquell que ens suposà 4 dècades de ferotge dictadura o aquelles que comportaren dues implantacions democràtiques. Hi haurà qui celebrarà nostàlgic el 70 aniversari de la rebel·lió armada contra el govern del 36. Al 30 aniversari dels primers passos de la Transició li faran els merescuts honors (fins i tot persones que dubtosament la recolzaren en el seu moment). I m’agradaria imaginar que, passats ja 75 anys, es commemorarà també, sense por ni interessos ni recels, un dels períodes més brillants cultural i democràticament de la nostra història recent, perquè ja toca ser justos amb aquell intent de construir un país més modern i lliure.

TOT TÉ UN PRINCIPI...

Carles sempre em suggerix i m'anima a fer moltes coses. Ja no sé si és perquè vol que prove jo primer allò que a ell li agradaria tindre l'espenta de fer, perquè em veu capacitatda per a fer de tot o perquè em nota molt desballestada amb les oposicions. El cas és que ací estic. M’he fet un bloc (que quasi no sabia ni el que era) i, per si no tenia ja suficients motius per estar davant l’ordinador, me n’he posat un de més. Com tot en esta vida, no sé on portarà açò. És una manera molt interessant de comunicar-te amb el món, però encara més interessant és la comunicació que crec que s’establix amb una mateixa. Això és el que m’ha entusiasmat de la idea d’escriure ací, al buit de la xarxa.